La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d’un sector i que en definitiva has de viure i actuar d’acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis.
Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L’experiència vital sempre és un grau i en les últimes hores de la vida tens alè per treure tot allò que en el seu moment es va quedar al tinter. La relació entre mare i filla, deteriorada pel pas del temps, pren aires renovats tot i les sorpreses que descol·loquen i que situen la vida al llindar entre la realitat i la ficció. Les dues úniques protagonistes es van repartint lliçons de vida com si es tractés d’un partit de tenis i d’aquesta manera teixeixen una història que empeny a «la mare» a ser una dona políticament incorrecta i sense escrúpols, fet que eleva la funció a una comèdia gens forçada.
Paco Mir cuina un gran projecte amb els ingredients necessaris per no considerar l’obra com a comèdia típica de converses previsibles. L’extriciclista posa sobre l’escenari una relació maternal que va cap a millor per demostrar que les coses importants de la vida, a vegades, són les més insignificants. Els petits detalls marquen la diferència i «De mares i filles» ho demostra amb els tocs punyents que es troba l’espectador entre somriures carregats de valors i empatia en els difícils moments de crisi sanitària que vivim.