Per tal de seguir construint el camí comú i necessari en termes de paritat i igualtat real en el món del teatre, probablement, l’objectiu principal hauria de ser el de donar a les dones autores, directores i creadores l’espai que mereixen. Això que, en certa manera, pot sonar a obvietat, continua sent encara un repte. En aquest sentit, ens hem de sentir orgullosos que figures com Bàrbara Mestanza estiguin aterrant, ja des de fa un temps, amb el corresponent soroll que provoquen, i començant a trencar sostres de vidre, barreres invisibles i tabús. Després de demostrar la seva fortalesa i personalitat escènica amb espectacles com La mujer más fea del mundo o Pocahontas, aquesta enriquidora veu dissident ha fet, en aquest cas, un nou pas endavant amb Todas las flores, una mena de proposta entre la ciència-ficció feminista i l’al·legoria poètica que aposta pel risc i un replantejament ideològic de gran profunditat.
Amb un repartiment íntegrament femení, Mestanza juga a la distopia apocalíptica per endinsar-nos en una aventura sorprenent que s’allunya del pamflet polític o reivindicatiu per posar el focus en la reflexió. Plena de mecanismes visuals captivadors i magnètics, la història parteix d’un punt sense sortida. Això no implica, com molts podrien dir, que la peça no s’entén. Al contrari: és responsabilitat de l’espectador donar resposta a aquests dilemes que, probablement, no tenen una fàcil solució. Es tracta d’un muntatge que atrapa i intriga, excel·lentment dialogat i amb una lírica de bellesa audaç. Un obra que parla de ferides obertes, de l’herència d’un aprenentatge patriarcal i violent del qual no ens en podem desempallegar tan fàcilment i de la frustració que genera aquest cul-de-sac. Involuntàriament visionaria (coincidint, per casualitat, amb temps de pandèmia), la premissa sembla no trobar una manera satisfactòria de tancar el viatge. Això, no obstant, es pot considerar part de la idiosincràsia del mateix exercici dramatúrgic.
En tot cas, estem davant d’un univers valuosament oportú, on l’apocalipsi va més enllà del lament i la queixa, amb un contingut a la recerca constant del camí que ens toca escollir (i que no serà fàcil de trobar). Un intent valent de posar a prova tant els vells com els nous paradigmes, en comptes d’intentar donar-li una lliçó al públic o dirigir-se només als espectadors ja convençuts, com passa, malauradament, cada vegada més sovint.