Recomendaciones

Quinze anys en cartell a Broadway avalen el potencial emotiu que porta a la motxilla el musical d’» A Chorus Line». Aquesta vegada, Antonio Banderas, l’actor mundialment conegut amb més anys «en cartell» que no pas el mateix musical, porta sobre l’escenari del Teatre Tívoli aquest himne sobre la professió i el mundillo de l’actor. Una proposta que vessa de talent dels ballarins però que la posada en escena fa que els sentiments i les emocions arribin freds a les butaques, qui sap si de forma intencionada. El projecte encapçalat per Pablo Puyol va a mig gas entre l’espectacularitat que requereix un muntatge d’aquestes dimensions i la màgia de les llums, on uns miralls giratoris són la senzilla, i única, […]

Converses aparentment buides aconsegueixen emmirallar la por de descobrir el significat de ser tu mateix. Desig de viure, però un viure en una societat on et reclama més. Mai hi ha un final, tot està en constant construcció. Un entorn que inconscientement afecte, i et fa ser. La Sacarina reclama la vida de bar, un lloc de trobada; ja no sabem quedar a la plaça… Davide Carnevali escriu per aconseguir no caure en aquelles trampes on no vol posar-hi el peu. Se n’adona que està a punt de cometre l’error que tants altres van fer i es qüestiona el perquè. Un text que busca desprendre’s de tot allò que aferrem amb força: vivim feliços gràcies a les coses que tenim, […]

A pesar de ser un tema muy delicado, del dolor se puede hablar de muchas maneras. Se pueden hacer aproximaciones más trágicas, optar por un drama realista o, directamente, exponer los hechos en un marco de teatro documental. Si se elige, en cambio, el camino de la poética, el riesgo es mayor pero, cuando sale bien, el resultado puede llegar a ser de una belleza emocional inigualable. Este es el caso de Vespres de la beata verge, un texto precioso del dramaturgo italiano Antonio Tarantino traducido con audacia, como es habitual en él, por Albert Arribas. La obra trata del luto de un hombre que llora la muerte de su hijo en la sala de espera de un hospital mientras […]

Cuando uno va al teatro puede ir con unas expectativas previas que a menudo pueden defraudarlo. Acostumbra a ser un problema del espectador, o incluso de los programas de mano o las informaciones que alimentan una fantasía que después no se cumple. Últimamente nos encontramos con otra variante: las obras que empiezan ofreciendo unas expectativas y las acaban abandonando al poco rato, a veces por querer tratar demasiados temas y a veces por no querer mojarse en exceso. A Justicia le pasan las dos cosas, puesto que empieza con una interesante radiografía de una familia de la alta burguesía catalana, de aquellas de misa diaria, aspiraciones políticas de derechas, casita de veraneo en el Ampurdán y peregrinaciones a Montserrat cada […]

Si hay una cosa que nos mueve como seres sociales es el amor. De cualquier tipo, ya sea familiar, romántico o amistoso. Bajo el paraguas de un seminario para conocer a la persona ideal con quien pasar el resto de su vida, los protagonistas de esta historia se embarcan en una reflexión sobre la soledad y la necesidad de tener a alguien a quien querer y que te quiera. El texto, estructurado en 13 meses de diferentes años, empieza por la ruptura de la relación de los protagonistas y, después, se producen diversos flashbacks a momentos claves que los han llevado a este momento. Sin entrar mucho en que los lleva a romper la relación, todo tiene su origen en […]

Hay textos que tienen sus particularidades, su poesía interna. La obra de Jean-Luc Lagarce es, sin ningún tipo de duda, uno de estos casos. Només la fi del món está llena de repeticiones, de frases que no acaban, de expresiones redundantes, pero también de una extraña lírica que lo impregna todo. A ratos da la sensación que estamos ante un texto más literario que teatral, a pesar de que no se puede negar que los personajes que aparecen están muy vivos. Cuesta no rendirse a esta familia que se debate todo el rato entre el enfrentamiento y la ternura, como si hubiera quedado suspendida en un punto intermedio del que no puede escapar. Oriol Broggi ha optado, como en otras […]

Si oblidem l’heroi i ens centrem i aïllem el personatge femení que sempre està present en qualsevol tragèdia grega, el resultat serà una dissecció profunda sobre els sentiments i les inquietuds que es remouen dins del personatge, un ampli catàleg d’emocions que dibuixen els pensaments com a gasolina de les seves accions. Queralt Riera proposa exactament aquest procés sobre el personatge de Medea, encarnat per un duet formidable; Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch. La història transcorre sobre un coixí de música a piano que l’acompanya en moments puntuals i li dóna la musicalitat necessària per tancar un cercle meravellós. Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch condueixen una Medea postmoderna cap a un repàs interior a la recerca de propagar un amor […]

Para todas las cosas que se pueden decir de lo que significa vivir hoy en día en Barcelona, parece que las compañías de teatro de aquí no hablan tanto del tema como la realidad solicita. Afortunadamente, tenemos excepciones como La Ruta 40 que, después de tratar el turismo en la reciente Reiseführer, pone el foco ahora en la gente local; más concretamente, la del sector artístico y su precariedad, manteniendo la ciudad como escenario y casi como un personaje más del espectáculo. Dirigida por Sergi Torrecillas, que logra un trabajo notable en su debut en esta tarea, la propuesta es fresca, ácida e inteligente. Como sátira del mundo teatral resulta muy divertida y crítica, a pesar de que, a causa […]

Ahir dimecres al Teatre Akadèmia vam estar convidats a l’estrena d’aquesta nova proposta, que amb veu de dona, es fa d’una de les obres més representatives de la dramaturga francesa, d’origen rus, Nathalie Sarraute (1900-1999), PER UN SÍ O PER UN NO. Escrita com a radioteatre l’any 1981 és una de les seves poques peces teatrals, curta però intensa, escrita en un sol acte. Aquesta obra s’havia vist a Catalunya diverses vegades, interpretada per Josep Maria Flotats- Juanjo Puigcorbé (Teatre Poliorama 1986), Lluís Soler- Xavier Boada (Sala Muntaner 2013) o la de Lluís Soler – Manel Barceló (Sala Muntaner 2016) que és la versió que nosaltres havíem pogut veure (vegeu aquí la nostra ressenya) . És per això que el […]

Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema) Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi. Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor […]

Un demà que parla de l’avui. La distopia del present. Un retrat del vers “si l’amor es paga, no és amor”. Però que passa si canviem la definició d’amor? Helena Tornero ens proposa una reconstrucció d’una història d’amor, un puzle que es completa a mesura que avança l’obra. Una peça que juga amb les aparences, o no. Hi ha conceptes que es reescriuren constantment, i Tornero aprofita per jugar amb les seves diverses cares. Apropa i allunya l’espectador, però aconsegueix captivar-lo en els moments de més “ciència-ficció” (ho posarem entre cometes, perquè hi ha més de real que altra cosa). Demà està interpretat per dos actors i dues actrius que juguen dins les regles d’Aleix Fauró. Moviments robòtics, i a […]

Tots els estudis de les tragèdies clàssiques han arribat a la conclusió que aquest estil de textos estan marcats per les aventures d’un heroi que s’ha d’enfrontar a algú amb idees oposades i que el desenllaç és incert. En el seu moment «La casa de nines» d’Ibsen va rebre l’etiqueta de «Tragèdia moderna», ja que s’apropava als estàndards establerts dins de la societat del moment. Ara, «Sacarina» es vesteix de tragèdia moderna, on un heroi ha de sobreviure a les adversitats en una societat actual i corrompuda per la precarietat laboral. La Ruta 40 proposa un joc de mirades i anades i vingudes mil·limètriques on la naturalitat, el ritme i la realitat treuen el cap de la mà de les […]

LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin. LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors. McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor «monumentals», tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana […]

Avui em dirigeixo principalment a tots aquells que no han anat mai a veure un espectacle d’en Xavier Bobés. La resta estic del tot segura que els va passar com a mi, que des de que el vaig descobrir, en el meu cas a “Cosas que se olvidan fácilmente” , no m’he perdut cap dels seus espectacles. Xavier Bobés, fundador de la companyia Playground, és una de les figura més destacada del país en l’àmbit del teatre d’objectes. Els seus muntatges escènics, més que teatre, són experiències teatrals. Propostes diferents i trencadores, centralitzades en el joc escènic i en la investigació del món de l’objecte quotidià, per dotar-lo de nous discursos en contextos sorprenents que tenen cabuda en un món […]

Ahora que ya llevamos un par de décadas en las que teatro catalán le ha perdido el miedo a la ciencia ficción (desde los inicios de Javier Daulte a una nueva generación de autores como Marc Angelet, Alejo Levis, Roc Esquius o Clàudia Cedó, entre otros), resulta evidente que el género cada vez focaliza más en temas concretos. En este Demà, por ejemplo, la dramaturga Helena Tornero nos habla del amor a través de un nuevo y aparentemente infalible sistema para encontrar pareja en un contexto de futuro distópico. Evidentemente, este mecanismo social esconde una parte muy oscura que, poco a poco, iremos descubriendo. Dirigida por Aleix Fauró, el montaje resulta elegante y misterioso, y sabe captar muy bien el […]