Recomendaciones

El éxito de Ovelles no sólo volverá en breve a los escenarios sino que, de la mano de sus autores, Yago Alonso y Carmen Marfà, lo hace ahora de alguna manera, con temas comunes como los aspectos más «mundanos» ligados a la muerte más allá del duelo, en aquel caso las herencias envenenadas y ahora, los rituales y costes asociados a los funerales, entierro … Con humor cercano al absurdo, exagerado pero tierno y que te va llevando sin darte cuenta por situaciones cada vez más rocambolescas pero que te lo parecen sólo a veces. La comparación con Ovelles es inevitable, con la que yo me quedo, quizás porque las interpretaciones me parecieron más cohesionadas. Un «pobre» hombre lucha contra […]

Vaya por delante que creo que soy el único espectador a quien no ha entusiasmado esta premiadísima propuesta, vista la temporada pasada, así que no me hagáis mucho caso, que no todo el mundo puede estar equivocado excepto yo. Y es que me pareció retrógrada a pesar de ser aparentemente «fresca», impartiendo carnets de madurez y dictaminando qué decisiones evidencian que no la has alcanzado aunque te hayan caído los 40. Propuesta bien arraigada en la nostalgia de los 80 y 90, empezando por la estructura de la obra, con dos caras, como aquellas casettes. Una CARA A simpática y humorística (aunque a mí tampoco me lo pareció en exceso) sobre los motivos y consecuencias de una ruptura, y los […]

A vegades tens sort i a vegades no. A vegades el destí t’acompanya i d’altres t’abandona al mig del mar. Això no nega que l’esforç titànic que fan milers i milers d’immigrants per arribar a Europa sigui en va. Yacine Diop, Malamine Soly i Lamine Bathily són els tres testimonis que acull la Sala Atrium per descobrir-nos unes històries que van més enllà dels informatius dels mitjans de comunicació. Amb música en directe, projeccions analògiques i una sinceritat absoluta, els tres protagonistes es despullen sentimentalment per obrir els ulls d’un públic conscienciat. Doble esforç de l’equip artístic per tal d’explicar com si fos la primera vegada i oblidant el patiment interior les experiències viscudes. El que comença sent petits monòlegs, […]

La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d’un sector i que en definitiva has de viure i actuar d’acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis. Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L’experiència vital […]

El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical. D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es […]

Aquest «Allende» és el sisè muntatge de la Companyia Laboratorio Teatro. I com l’espectacle que vaig veure crida l’atenció la forma artesanal en què cuiden cada aspecte de l’espectacle.S’ha de dir que l’obra no ens parla d’Allende completament. Ens parla de parts de la vida d’Allende a vegades en forma de salts i converses, però tenim en primer pla la denúncia d’aquelles veus que es van tancar a força de cops. Dels desapareguts, dels torturats, de la tortura d’un poble per criticar a un dictador.La repressió de l’Estat Xilè i les accions del poble la veiem a escena en diferents moments. No falta les projeccions del poble en diferents moments per donar més força en alguns moments. Igual que la […]

Per tal de seguir construint el camí comú i necessari en termes de paritat i igualtat real en el món del teatre, probablement, l’objectiu principal hauria de ser el de donar a les dones autores, directores i creadores l’espai que mereixen. Això que, en certa manera, pot sonar a obvietat, continua sent encara un repte. En aquest sentit, ens hem de sentir orgullosos que figures com Bàrbara Mestanza estiguin aterrant, ja des de fa un temps, amb el corresponent soroll que provoquen, i començant a trencar sostres de vidre, barreres invisibles i tabús. Després de demostrar la seva fortalesa i personalitat escènica amb espectacles com La mujer más fea del mundo o Pocahontas, aquesta enriquidora veu dissident ha fet, en […]

“Allende” és el sisè muntatge de la Companyia Laboratorio Teatro, amb direcció i posada en escena de Jessica Walker. Els muntatges de Jessica Walker, tot i que toquen temes seriosos, disten del realisme tal i com l’entenem. Són muntatges on la metàfora i el simbolisme hi són sempre presents. En aquesta ocasió Walker agafa com a metàfora central la música, el llenguatge i la simbologia d’una simfònica per explicar-nos un part de la història que encara està viva. La posada en escena també està plena de simbologia i metàfores. Les dotze grans làmpades metàl·liques que pengen del sostre simbolitzen per un costat: les sales de tortura (quan són colpejades per els militars), i en cassolades de protesta (quan són colpejades […]

Hace años era un tema tabú, después empezó a aparecer tímidamente en algunas tramas, pero ahora ya hace un tiempo que lo tenemos como eje central de algunas películas, novelas y también -aunque bastante menos- obras de teatro. El acoso escolar se puede plantear desde diferentes tipos de vista, como cualquier conflicto, y me ha gustado que aquí se explicara a través de dos hombres adultos que lo vivieron de pequeños… aunque fuera desde posiciones enfrentadas. El planteamiento inicial, la excusa del encuentro y el recuerdo de los años de infancia funcionan muy bien y nos definen unos personajes que, poco a poco, nos van mostrando más facetas y no se quedan solo en un arquetipo. También me ha gustado […]

Dos desconeguts es troben. Es troben perquè han quedat. Una escena senzilla, amb un ritme tranquil que ràpidament dona pas a una transició rítmica, coreogràfica i animada per partir a una altra cosa totalment diferent. Comença una muntanya russa trepidant de múltiples personatges, temps passats i temps presents, espais diversos,…en comú? La relació entre dos persones. Amb un escenari pràcticament buit viatgem, gràcies al treball físic de les intèrprets ( Anabel Riquelme i Jesús Luis Jimenez) a un estiu al poble, amb el cinema, el riu, les passejades en bici,… a una discoteca, a una oficina, entrem a cases particulars, bars, supermercat…I si sumem la multiplicitat de personatges diferents que encarnen, molt ben treballats, al final de la partida hem […]

Una habitación de hospital; una madre y una hija que saldan cuentas después de cinco años de no hablarse. No es que sea una premisa muy original, pero sí prometedora. Y es que las relaciones familiares extremas, con una enfermedad de fondo, acostumbran a dar situaciones interesantes y diálogos punzantes. Si encima le añadimos ironía, sentido del humor y un personaje potente, de aquellos que sentencian a cada réplica, tendremos una obra que funcionará y que puede acabar convenciendo a los más reacios. Paco Mir conoce muy bien los resortes de la comedia y sabe como llegar a buen puerto con el material que tiene entre manos. Solo le podríamos reprochar cierta sensiblería hacia el final, y un exceso con […]

Absència i necessita. Comèdia per aquells moments incòmodes, que rebutgen però hi posem el peu de ple. Tres amics que amb el cos expressen les seves inquietuds, dubtes i desitjos. I que amb la parla només ho enreden tot. Somnàmbuls en un món capitalista, ple d’estructures immòbils. Però on està les necessitats de cadascú, un món on és difícil trobar-nos. Una història que Noël Coward va començar a dissenyar, i que Llàtzer interpreta per trobar aquests espais on els esquemes es trenquen. Una obra de text que xerra a través del subtext. Una interpretació que aporta aquella comunicació, aquells esquemes que la cultura i el llenguatge encara no han aconseguit trencar. Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs es despullen […]

Quantes ganes per tornar al teatre. Han passat moltes setmanes i tenia ganes de tornar a una sala a Barcelona (per ara he anat a Igualada, Esparreguera i al Castell de Montjuïc) però volia seure a una de les butaques de la ciutat #OmplimElsTeatres és el que hem de fer ara mateix. S’ha de dir que és una obra que parla de feminisme i de la identitat. Però queda molt difús amb els altres començaments i fils que va deixant. Comencem amb les actrius a escena i diferents formes d’afrontar la realitat segons cada un dels personatges. Per aquesta part molt bé. Però llavors veig que es van desenvolupant altres històries i sembla que no queda en cap en concret. […]

Ja és oficial, arrenquem temporada al Teatre de L’Aurora d’Igualada amb els protocols sanitaris per tenir un espai 100% segur davant el covid-19. És així i hem de pendre consciència que seguirem així com a mínim aquesta temporada. Amb la mascareta durant tota la funció. Accions de resistència és un espectacle de Susana Barranco que mostra la distopia d’una possible societat futura on néixer, viure, treballar i morir esdevenen una peça més de l’intercanvi mercantil. A l’obra es barregen la creació documental, l’espai escènic i el text, creant una atmosfera postdramàtica que se situa entre la realitat i la ficció. En contraposició del teatre de text que estem som més assidus, ara tenim una proposta de teatre on el centre […]

El reto de homenajear una actriz tan partícular, conocida y querida como Amy Winehouse es mayúsculo. Su voz potente y rota, modulada de una manera tan variable como su carácter, el aspecto magnéticamente frágil, el aura de estrella maldita… ¿Qué Amy eliges, la que salía espléndida y te clavaba en la butaca con una interpretación brillante y técnicamente impecable, o la que te rompía el corazón en mil pedazos cuando balbuceaba cada sílava (de una manera conmovedora, eso sí), borracha como una cuba sobre el escenario? Todas estas variables hacen que a menudo las imitaciones de la malograda diva inglesa se acerquen más a un paródico Tu cara me suena que en un homenaje respetuoso con el artista y su […]