La proposta que es pot veure al Tantarantana, després d’haver-se suspès, reprogramat i re-assajat, com tantes altres produccions aquests dies, és un treball d’una de les seves companyies residents, El Eje, al voltant del masclisme, l’abús de poder o la violència de gènere.
L’obra parteix d’una pregunta: com explicar la por a qui no l’ha viscuda mai (gràcies als seus privilegis)? D’entrada, és un posicionament força de part, que es trasllada al text quan es presenten uns personatges que ràpidament queden definits com a bons i com a dolents, i que no acaba d’afavorir un gran o sorprenent recorregut dramàtic. La posada en escena, tanmateix, és atrevida, i ajuda, per la seva banda, a mantenir l’atenció de l’espectador, amb un llenguatge simbòlic i suggerent, un desenvolupament no lineal i un grapat de sorpreses visuals.
Destacaria, per damunt de tot, aquesta riquesa visual, amb imatges que, l’endemà, tornen al cap (el catwalk virginal), amb un disseny de so i llum ambiciós, sorprenent i molt efectiu a l’hora d’afegir contrast entre l’espai dramàtic (un monestir) i l’actualitat dels fets que es denuncien.
Agrair, per sobre de tot, que companyies joves apostin per temes necessaris i compromesos. Perquè això revaloritza l’art escènic i la creació contemporània des dels escenaris, en uns dies en que tants polítics s’omplen la boca defensant la cultura com a bé essencial, en un país que té el dubtós mèrit d’encapçalar a Europa, per la cua, la inversió en cultura.
Agrair, precisament per això, iniciatives com El Cicló, el programa de suport a la creació que ha fet possible aquesta i moltes de les estrenes que tindran lloc aquesta temporada al Tantarantana, que compensa aquesta manca d’inversió en el teixit cultural més independent del país i que permet gaudir de treballs arriscats, compromesos i necessaris com La Segona Eva.