Les figures femenines sempre han estat representatives en la religió catòlica. Però a la vegada sempre submises i dependents dels homes. Deixant de banda que cap paper important de l’església està en mans d’una dona. Marta Aran, en una nova masterclass de dramatúrgia, ens demostra la facilitat de vincular dos mons que aparentment són diferents, però que tenen massa en comú. La vida d’un monestir i la relació tòxica entre dues persones. Precisament aquesta relació ja s’interpreta freda des del primer minut on el sopar entre els dos es fa en una taula llarga simbolitzant les distàncies que els separen, allunyant-se de la intimitat i la proximitat. Aran centra l’acció en el poder de les dones i la resiliència de les dues, deixant a l’ombra femenina els dos personatges masculins.
Eva es vesteix de Martí Luter empunyant la seva pròpia Reforma de l’església catòlica, sota el paraigua del feminisme. Ho fa de la mà de la seva càmera de fer fotografies. Retratant la seva vida actual, les seves situacions d’angoixa i d’extrems perque quedin gravades en la memòria. Unes imatges que podrien recordar a les processons, on les figures sempre porten un posat de patiment i tristor. La dramatúrgia i la posada en escena, encertadament acurada, ens fa viatjar entre els dos mons i les dues realitats de forma subtil, navegant entre les emocions i els ambients que inunden l’escena. Una dosi de silencis, sentiments i paraules perfecta per tal de no arribar a la psicodèlia extrema ni a la fina línia d’aquests temes delicats i fàcils de fer caure l’espectador en el sensacionalisme i el victimisme.
El relat de l’Eva és punyent i sincer, tot i haver de jugar amb els dubtes en contra. Dir les veritats i creure que ho fas contra una paret, contra un mur indestructible, sabent que els teus arguments quedaran silenciats per l’eterna pregària, t’omple d’impotència i ràbia. Quantes més respostes silenciades, arguments posats en dubte i agressions invisibles s’han de patir? «La segona Eva» ens serveix de mirall de la vida mateixa per fer-nos veure que han canviat poques coses al respecte, que s’està avançant a passes petites, però que el gran problema és que tot ve de molts anys enrere.