Acceptem massa coses. Acceptem massa coses. La dansa de l’ostentositat. La dansa de la religió. La dansa del masclisme.
Un joc psicològic ple de nivells. Difícil de comprendre, i sempre sola a l’afrontar-ho. Mart Aran posa en escena totes violències d’un maltractament. Els cops invisibles són els que més mal fan. Un diàleg que enmig de la lletjor d’una societat masclista hi troba la poètica, la ironia i la comèdia.
Totes les morts, totes les víctimes, totes les verges Maries. Som figures de fusta i or, però som figures. Silenci. Quina verga et tocarà ser? Si vols La segona eva et fa una bona desfilada de les mil possibilitats. Una obra que no busca respostes, sinó exposa, dóna veu a la incomprensió. (De tornada a casa vaig escriure a una llibreta: podem comprendre el dolor sinó el patim?; segueixo buscant respostes).
Només imagino el treball actoral, buscant les mateixes respostes que busco jo, interpretar en veu de. Però després penso, tal i com Aran exposa, la línia és molt fina, i probablement des diferents nivells haguem sigut partícips d’una agressió psicològica, o les mateixes víctimes. Rebo una alliberació per part dels actors, artística i personal.
Moviments que remeten al poder, la base de tot. EL PODER. Quina manera més senzilla, i punyent. Una posada en escena que esgarrifa com el poder pot ser tan atractiu, com es converteix en una coreografia, que només si tots ballem pot funcionar. No hi ha un agressor, som tots ballarins.
Si hi ha moltes versions de la Biblia no en podem crear una altre?