Recomendaciones

Fijar la vista atrás y recordar qué era ser adolescente. Las cosas buenas acostumbran a repetirse en voz alta una y otra vez. Las malas, aquellas que hicieron daño se quieren borrar o olvidar, pero siempre están esperando escondidas, en la superficie, para aparecer y hacerse presentes, aunque no se quiera. Alba, Carla y Gerard se trasladan a su yo de los 17 años y explican al público una pequeña muestra de todo aquello que pasa por la cabeza y la vida de un adolescente. Con la Course-Navette (la carrera Pip) como punto de salida y excusa, en el escenario tres jóvenes que afrontan de manera muy diferente la prueba. La verdad es que todos ven en esta actividad un […]

El legado que dejó Joan Brossa es único e inigualable. Tenemos la gran suerte de tenerlo y de que haya un teatro que lo conserve y lo muestre al mundo, porque su obra escénica transciende el texto y apuesta por el juego, la poesía y la magia. Un teatro que todavía emana originalidad y modernidad, a pesar de que Brossa ya era un moderno en los años sesenta y setenta… Un teatro al que hay que volver de vez en cuando para entender la importancia del surrealismo y del absurdo en la literatura catalana en general, y en las artes escénicas en particular. Un hecho que se olvida a menudo, pero que hay que reivindicar. La compañía Dei Furbi, que […]

La companyia LaCerda ens va sorprendre ahir, dins la programació de dansa #EnDansa, que des de fa uns anys forma part de la programació de la Sala Versus Glòries, amb el díptic Dos Solos Juntos: Dolorosa – Flornecia. Dos Solos Juntos: Dolorosa – Flornecia, tal com diu el seu títol, el comprenen dos solos interpretats per dos personatges que formen part de l’univers artístic de LaCerda, i que ja van formar part en creacions anteriors de la companyia. El mateix solo de Flornecia es va estrenar el 2019 al PUF International Festival de Pula (Croàcia), i Dolorosa de los Llanos que es va estrenar el 2021 a la Sala Hiroshima de Barcelona, dins la Quinzena de Dansa Metropolitana de Barcelona. […]

#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix. A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran […]

Sovint, el nostre desig de transcendència està vinculat a molts més factors que la crida de la natura a deixar un pedaç nostre al món després nosaltres hàgim marxat. Una empremta genètica que s’estengui a través dels eons, molt més enllà d’un simple cognom o d’una nissaga familiar. Aquest empeny, o absència d’aquest, és quelcom que ens turmenta d’ençà que vam esdevenir sapiens sapiens, i és per a això que, d’una forma més o menys arbitrària, s’han establit lleis religioses i estamentals per penalitzar a les mares que no donin fills a la causa. Sigui aquesta causa un culte, la pàtria o un seguit d’idees que determina i condiciona la vida d’un segment de població. Sovint, el no seguir aquestes […]

Tornem a la Fènix, i per veure una nova proposta d’Ángela Palacios. Parlar d’aquesta proposta és parlar d’Àngela Palacios. Escrit i interpretat per ella mateixa, el muntatge està dotat d’una intimitat extrema, on comparteix en bona mesura amb nosaltres el seu dilema i reflexions sobre ser mare, com ser-ho i les conseqüències que comporta. És un muntatge d’emocions, tant per part de l’actriu com part del públic assistent. Salve Regina ens trasllada a la vida de Regina. Una Regina que no està bé. Des de fa mesos un tic-tac li percuteix l’ànim, té un soroll que li ronda constant pel capi una pregunta constant si vol o no ser mare, i en cas de ser-ho, de quina manera ho faria […]

Está claro que este Macbeth contiene muchas y muy buenas ideas. El problema viene cuando se quieren mostrar todas a la vez, y todo el rato. Que alguien grite el texto en catalán, otro lo cuchichee en inglés, otros canten por el fondo y un violinista persiga literalmente a los actores al mismo tiempo… la verdad es que puede saturar. Sé que todo obedece a un estilo propio –el de Moreno Bernardí– que ya se ha visto en piezas como Eduard II, L’olor eixordadora del blanc y otras muchas, casi todas en el Teatre Akadèmia. El director opta siempre por un trabajo híbrido en el que la gestualidad, el canto y otras disciplinas se mezclan con un texto clásico o […]

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana. La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació. La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi […]

Curiosament aquest muntatge d’El temps i els Conway comença amb l’escenari buit. I dic curiosament perquè aviat veurem com tot es transforma per oferir-nos una versió sumptuosa, espectacular, amb els seus excessos i algunes petites ombres però amb una posada en escena majestuosa, quasi de musical de gran format. És l’embolcall adequat per a aquesta peça? Es perd la intimitat d’algunes escenes entre tanta parafernàlia? És encertada la decisió de fer l’obra seguida, sense cap descans, encara que excedeixi de les dues hores? Bé, intentarem buscar algunes respostes… encara que siguin subjectives i particulars. Aprofitar tots els recursos que ofereix la Sala Gran del TNC és gairebé obligatori, si l’obra i l’ocasió ho requereixen. Crec que el decorat de Marc […]

Aquest cap de setmana una proposta diferent. Un concert especial al Casino l’Aliança de Poble Nou.Una fusió entre dues cultures, el cant de Gospel i el Flamenco. Dos mons inicialment separats, però amb molts punts de connexió.La força, la passió, la visceralitat dels dos estils s’han unit en aquesta proposta. Una proposta que fa dotze anys que s’està realitzant per fer la presentació en el Festival de Gospel de Barcelona . El pianista Ramón Escalé va proposar a la cantant Paula Domínguez fer un espectacle diferent, una proposta original i a la vegada atrevida tal com van comentar durant el concert. Es veu que és un concert que s’ha realitzat amb molt entusiasme. La feina entre Escalé i Domíngez ha […]

Difícil decidir coger una de las obras más icónicas de William Shakespeare para darle una vuelta y hacer otra adaptación. Una más. De las posibles, a primera vista lo más fácil sería elegir una comedia de enredos y amor, para conectar más fácilmente con el público, pero hay a quien le gusta la tarea de revisitar las obras más complejas. Macbeth está en medio de la batalla para defensar el territorio del rey de Escocia cuando se le aparecen dos brujas que le auguran un futuro suculento para el caballero: será rey. Estas palabras envenenan su mente y la de su mujer, que planean conseguir esta predicción lo más pronto posible. Moreno Bernardi consigue trasladar el alma de la obra […]

Partiendo de un sueño que tuvo la actriz Anna Tamayo en el que su madre fallecía, la intérprete y creadora escénica nos trae esta tierna y divertida oda a las madres, y a todas nuestras ancestras. Cuando decimos que “cada vez nos parecemos más a nuestras madres” nunca lo decimos en un término positivo, pero esta obra busca y encuentra el reverso positivo de este dicho. Mi madre en bragas es una obra feminista que plantea un ejercicio de amor y cuidados intergeneracionales. Por eso, Tamayo trae a su madre real a escena para decirle todo lo que desea antes de que el aviso de su sueño se haga realidad. Ambientado en un camping donde solían veranear, la dramaturgia de […]

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent. Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç). Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i […]

Cuando leí la novela de Cristina Morales, Lectura Fácil, que la tenía muy pendiente y la llegada de la adaptación al teatro me sirvió como excusa para hincarle el diente, pensé, ‘wow… A ver cómo narices se adapta esto a teatro sin que pierda la potencia del texto’, pues Alberto San Juan lo ha conseguido. La versión teatral del premiado texto es muy fiel al libro, y sabe retratar la esencia de los personajes y de los mensajes principales de Morales a la escena. La obra es, tal como el libro, a la par impactante, reflexiva, humorística y nos hace ver con unos ojos muy diferentes qué significa tener una discapacidad y hasta qué punto las personas con algún tipo […]

John Boynton Priestley, dramaturgo inglés del siglo XX, tenía una habilidad especial para hablar sobre las interioridades de las familias con todas sus fortalezas y debilidades y también sabía desnudar con crudeza los rencores, desigualdades y a la vez realzar el sentimiento de pertenencia familiar. En el mismo contexto le gustaba desvelar secretos en forma de thriller como lo hizo en “An inspector calls”, siempre en ambientes de grupos familiares acomodados ingleses. Priestley participó en la primera guerra mundial. Su ideología de izquierdas se manifiesta en muchas de sus obras. “El tiempo y los Conway” se sitúa en el año 1919 en el seno de una familia adinerada de Yorkshire. Lo más espectacular de la obra es el montaje escénico […]