Recomendaciones

Béla Bartók: exili a Nova York té les veus de Rosa Renom i Lluís Marco posant cos a les paraules del músic hongarès i la seva dona, però no és pròpiament una posada en escena teatral, sinó gairebé una lectura dramatitzada. Es dirà que no, és clar, que el que passa és que la manera adient de portar a l’escena una font epistolar és aquesta, amb els suposats interlocutors asseguts davant de les cartes que es creuaven i llegint-les. Els textos són interessants. Ens situen en el mateix tipus d’experiència d’un autor com Stefan Zweig en l’època que va escriure les seves impressionants Memòries d’ahir: d’una banda, la cultura i l’antic ordre europeus en què havien estat educats tants d’aquests […]

Wasteland és un títol bastant comú. Com que vol dir “terra desbastada” hi ha fins i tot un videojoc amb aquest nom (ja ens podem imaginar per on va) i, evidentment, la proposta del Grec no té res a veure ni amb això ni tampoc amb el famós poemari homònim de T. S. Eliot traduït al castellà com La tierra baldía. L’obra de Lluís Danés estrenada al Mercat de les Flors sembla que va néixer inspirada en un documental de la directora cinematogràfica britànica Lucy Walker sobre l’abocador brasiler Jardim Gramacho, i és una mirada d’una teatralitat poètica i un punt circense sobre la humanitat arraconada, sobre la vida als marges, sobre les perifèries socials, sobre els espais laterals, és […]

A través del seu International Institut of Political Murder, el director Milo Rau s’ha interessat per diferents formes de  totalitarisme i manipulació política. A Les últimes hores d’Elena i Nicolaie Ceausescu es va acostat al moment de l’execució del dictador romanès, i a Els judicis de Moscou ha portat a escena alguns dels judicis polítics viscuts a Moscou l’última dècada, inclòs el de les Pussy Riot. En aquesta línia d’anàlisi de la realitat, de document real contrastat, se situa l’obra presentada aquests dies al teatre Lliure. Hate Radio (la ràdio de l’odi) recrea les emissions de la Radio Télévision Libre des Mille Collines que van contribuir a la matança de les famílies tutsis en mans dels seus propis veïns de […]

Cia. LA PERLA 29  “28 i Mig” ( no arriba a 29 ;=)))  ) Entrar a la Biblioteca ja té un quelcom d’especial, un espai diferent per una companyia diferent o és al inrevés, potser és aquest espai  atípic per les seves característiques , que fa a la companyia amb un imaginari lliure de convencionalismes. Entrar en el món d’Oriol Broggi, sempre ens convida a la sorpresa i a la emoció d’una manera hipnòtica, ens captiva amb l’escenografia, la musica, la llum, les paraules tan ben dites dels seus actors i sobre tot amb uns textos  originals. Amb tot això vull dir, que m’ha encantat entrar en l’univers de Fellini de la mà de Oriol Broggi i la seva companyia, […]

Una de les propostes teatrals que millor funcionen durant l’època estival és l’humor i, a vegades, d’entre tanta oferta, no és pas fàcil escollir. La cocina de los monólogos el rethorno és, en aquest cas, una aposta segura. L’experiència a dalt dels escenaris de Toni Moog i Albert Boira combina a la perfecció amb l’enginy explosiu i hilarant d’Eva Cabezas que, a més, és el contrapunt perfecte per equilibrar l’espectacle. Cal destacar també l’adaptació del Stand Up Comedy a un format més teatral, utilitzant elements escenogràfics, participació del públic, jocs d’improvisació, entre altres novetats, que donen al conjunt un sentit més complet i deixen, sens dubte, l’espectador molt més satisfet del que ha vist.

Assistir a una representació de Desig Jam és més aviat enfrontar-se a un experiment que no pas a una obra de teatre com a tal. Es tracta de vuit històries creades per vuit autors i vuit actors diferents durant la VII edició de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett (juliol 2012) que va orquestrar el director, dramaturg i cineasta Neil LaBute. Tractant-se d’una proposta com aquesta, és inevitable que el conjunt sigui molt desigual (alguns dels monòlegs són brillants, però d’altres no tant). No obstant això, sorprèn veure l’impecable treball dels actors i les actrius que fan brillar amb les seves interpretacions de primer nivell cadascun dels textos, alguns fins i tot millorant-los, i traient suc de cada petit detall. Ells i elles fan que valgui la pena assistir […]

Una obra dividida en tres parts que no tenen connexió, en teoria. Uns activistes més penjats que un fuet, uns guionistes que també déu n’hi do i els components d’un grup de poder (o contrapoder, ves a saber) i un nom: George Kaplan. Interessantíssim plantejament i impecable posada en escena. Molt bona direcció de Toni Casares que ha fet funcionar als actors a la perfecció. Tocs de mala llet com l’anècdota banal del cafè: un dels pringats activistes comenta “com es possible fer un cafè tan bo comprant la merda més merda del supermercat?”, i en una altra part, un dels personatges més importants del món “com és possible que comprant el millor cafè que existeix fem aquesta merda?” Aneu […]

La màgia té això, però per tornar a ser un nen has de posar de part teva. Per anar a veure Mr. Snow d’Antonio Díaz cal transcendir aquella barrera rància que ens fa passar-ho tot pel filtre de la racionalitat i que sovint acompanya a l’adult tot fent-lo, en essència, pitjor que al nen. Seria fantàstic no construir mai aquesta barrera, però si ja la tens a mig fer, trenca-la una estona i ves a veure Mr. Snow amb nens, sol o en parella. Tot i que la part audiovisual no em va fer el pes, l’espectacle és espectacular i la sensació és que Antonio Díaz no ha fet més que començar. Et quedes amb la boca oberta, tornes a ser un nen […]

Segurament sóc una de les poques persones que no ha vist la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman, ja que tothom fa referència quan parla d’aquesta obra. O sigui que no faig referències. Parlar d’aquesta obra, és parlar de la gran interpretació de Mònica López i Marta Marco. Han fet possible que a partir d’un monòleg podem assistir a un diàleg entre dues dones. I a més ho fan possible! Tenim una conversa on juguen els silencis i les paraules, entre dues dones diferents que en un cert moment s’uneixen i fan un canvi de papers. Amb un inici on una part audiovisual ens introdueix en l’obra (amb una gran Vicky Peña), va augmentant fins arribar al clímax final. Llegir més

Pot semblar contradictori incloure l’adjectiu «bona» per descriure una obra i, per contra, només atorgar-li dues estrelles (o aplaudiments). En aquest cas, considero necessari diferenciar la magnifica reproducció d’un document històric que ha aconseguit fer aquesta companyia i el gairebé nul joc teatral que es pot veure sobre l’escenari. Així doncs, el treball actoral per mimetitzar el programa radiofònic és molt alt, de la mateixa manera que ho es l’escenografia utilitzada i l’intent de fer sentir l’espectador que està escoltant aquell programa, gràcies a uns auriculars i un transistor que se li proporcionen abans d’entrar a la sala. Sens dubte, ens trobem davant d’una gran reproducció que vol ser completament fidel al document sonor original per tal de transmetre a l’espectador, […]

En ocasions hi ha obres de teatre que es converteixen en un fenomen global, en aquella peça que cal veure i que, per tant, és de representació quasi obligatòria en qualsevol ciutat que vulgui estar en primera línia. «Venus in fur», de la que ja s’ha rodat la pel·lícula, entra en aquest selecte club que també inclou títols com «Arte», «Un Déu salvatge», «L’habitació blava», etc. Són obres dispars però que tenen intencions similars i acaben representant-se quasi de la mateixa manera, transcendint fins i tot la seva pròpia qualitat i intentant semblar millors del que realment són. A la representació del Goya es poden veure totes les virtuts d’aquest tipus d’obres… i també tots els defectes. Sigui com sigui, […]

Fa cinc anys un grup d’amants del teatre es van dir «Què farem aquest estiu?» i la resposta va ser: Shakespeare al Parc! En un racó del Parc de l’estació del Nord, en un espiral de ceramica fa de platea en 360 graus i cada dia a les 19:00 (excepte els dimecres), una companyia coneguda com Parking Shakespeare ens representen una versió lleugera i ben fresca de la comèdia de Shakespeare. Si aquest estiu voleu riure i descobrir que Shakespeare no es gens pesat passeu pel parc que hi ha al costat de l’estació del Nord, entre uns arbres molt propicis passareu una bona estona gaudint de gran talent i teatre en estat pur!

Títol concís per resumir que l’espectacle celebra els vint anys de la companyia. Aquest simple XX dóna notícia, precisament, dels paràmetres de sobrietat i de despullament madur en què es mou avui Increpación Danza. La formació es va donar a conèixer fa vint anys sobretot per un muntatge sobre les dones a la presó de Wad Ras on ja combinaven el que ha estat la seva marca de fàbrica tot aquest temps: vocabulari flamenc, cosit sintàcticament en escena amb dramatúrgia contemporània. Allà creaven escenes: no hi havia pròpiament història, però sí un apunt de personatges i sobretot la recreació d’estats emocionals als quals el llenguatge flamenc atorgava nervi, coratge, carn i ungla. Després, sempre dins aquesta combinació d’estils, van perdre duresa […]

Després de veure les crítiques i opinions sempre et fas una visió del que pots anar a veure; i pot ser aquest el meu error inicial. La Biblioteca de Catalunya s’ha omplert d’imatges amb referents del cinema italià (8 1/2, Amarcord,..) , personatges en la memòria col·lectiva de la gent que li agrada el cinema. En qualsevol cas, no dic que la interpretació dels actors no sigui bona, s’ha rodejat d’un planter de luxe (Clara Segura, Pablo Derquí, Pol Lópèz, Anna Madueño,…). Personalment aquesta obra té molts alts i baixos, cosa que ha fet que arribi a desconnectar i al final no m’he vist arrossegat per l’obra. Hauré d’esperar a la següent proposta de O.Broggi. Llegir més…

El Festival Grec ens ha portat una nova joia en clau de poesia visual dins d’un macroespectacle suggerent i brillant de dansa contemporània. Es tracta d’una obra que sap lligar a la perfecció els moviments i la música amb l’evocació de sentiments i la bellesa visual. Sens dubte, el seu plat fort són les imatges que recrea el coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui amb l’ajuda de les peces d’un trencaclosques, que li serveixen per crear una escenografia que impregna de significat les diferents accions dels personatges. A més, en aquesta representació sobre les dificultats de les relacions humanes al llarg de la història i de la seva relació amb el món de l’art, cal destacar les coreografies carregades de força, significat i […]