Els somnis ens inspiren, els somnis ens generen universos impossibles, però els somnis també ens dominen en el regne de l’inconscient.
Bellini va crear aquesta òpera desenvolupant l’argument al voltant del somnambulisme en un moment en que començaven a imposar-se els conceptes romàntics. El somnambulisme és la contraposició dels episodis de bogeria que anaven apareixent en l’argument d’algunes òperes, no obstant dóna una sortida a l’alienació de la protagonista permetent tornar a la normalitat.
La somnàmbula ens relata la història d’un equívoc en el que una parella de promesos es trenca degut a que, en un episodi de somnambulisme, ella acaba despertant-se al llit del senyor del poble. Gelós i decebut, el promès trenca la relació i està a punt de casar-se amb un’altre al no creure’s els arguments sobre el somnambulisme i que no ha passat res entre ella i el senyor del poble. Només l’aparició en escena de la protagonista en estat de somnambulisme fa que finalment el promès cregui en el seu amor.
És una òpera que va de menys a més, el primer acte es fa un pel lent a l’inici però a mida que avança, va agafant ritme fins a arribar a un segon acte meravellós, clar exemple del Bel Canto de Bellini.
L’escenografia, malgrat intentar ser clàssica, és excessivament lineal. Tot passa al mateix lloc i es perden els matisos de, per exemple, el despertar d’ella al llit del noble. Hi ha també algunes incongruències com l’aparició d’estufes al segon acte quan en teoria el primer és al capvespre i el segon al matí. No obstant, no deixa de ser una posada en escena que simplement passa desapercebuda.
En la part artística, hi ha un nom per sobre dels demés: Juan Diego Florez.
En Juan Diego Florez dóna una lliçó magistral del que és el Bel Canto, lligant notes, matisant sentiments i emocions, amb coloratures perfectament treballades i uns aguts brillants, de fet, espectaculars. El segon acte del J.D.Florez és una meravella, sintetitzant en 55 minuts tota la tècnica, el gust i el concepte del que és Bel Canto. En la part dramàtica, com sempre, borda el personatge i li dóna els matisos adequats en cada moment. Tota la resta del cast està un esglaó per sota.
Patrizia Ciofi va accedir a participar a última hora en l’espectacle degut als problemes de la Damrau. El seu esforç, disponibilitat i compromís amb el Liceu són lloables. Està a un gran nivell, especialment a la part alta de la tessitura. En els greus, especialment a l’inici de frases, sovint patia una mica… «rascava» a vegades com apuntava una senyora durant l’entreacte. No obstant la seva tècnica és excel.lent i tant el magnífic Addio durant el primer acte o el seu final són fantàstics. Ara bé, el que sens dubte destaca de tota la seva actuació és el final. L’escena del somnambulisme, la coloratura, els aguts i els sobreaguts posen la pell de gallina. La seva actuació, com a noia ingènua, enamorada i desesperada és magistral.
Eleonora Buratto en el paper de Lisa va ser una molt grata sorpresa, amb un timbre i una tècnica fantàstiques, sempre en el paper i molt aplaudida al final.
Gemma Coma-Alabert fa un magnífic paper com a Teresa i Nicola Ulivieri va estar també a un alt nivell com a compte Rodolfo.