Recomendaciones

Con los años, los escenarios barceloneses han visto varias versiones de La gavina. Yo recuerdo dos, diametralmente opuestas: la clásica y ostentosa de Josep Maria Flotats y la minimalista de Àlex Rigola. Las dos tenían puntos a favor, y sobre todo tenían el espíritu de Chejov en su interior. Ahora, una cuántos años después, ha vuelto a pasar el milagro y ha aparecido esta versión del Lliure que vuelve a tener el ADN chejoviano, a pesar de aparentar ser una obra de ahora mismo (grandiosa adaptación de Marc Artigau, Cristina Genebat y Julio Manrique, también director del montaje). La gavina rezuma tristeza desde su mismo inicio, y es un sentimiento que recorrerá la obra de arriba abajo. No es una […]

Mai és tard. La vida és curta i l’hem de gaudir. Compartir. Estimar. Viure el moment. Relacionar-nos amb qui estimem i amb qui ens estimen. Frenar. Escoltar. Valorar el que realment és important. Com volem ser recordats? De vegades ens oblidem del que realment és important. Prioritzem la feina davant les relacions familiars i les personals. Fills, amics, parella, fins i tot la pròpia. No som conscients que la vida és molt curta, de vegades fins i tot breu. Però la vida és curta i l’hem de gaudir. Vivim mecànicament. Només parem quan alguna cosa estranya trenca aquesta rutina, un fracàs afectiu, una malaltia, la mort d’algun ésser estimat… Llegat és un viatge que explora les relacions familiars; una comèdia […]

El año 2019 se estrenaba Els dies mentits en la Sala Flyhard, y justo al año siguiente recibía el premio Max a la mejor autoría revelación. Desde entonces, han sido muchas funciones –casi todas interpretadas por la actriz Lara Salvador- y muchas salas donde se ha explicado, quizás por primera vez, qué era la anorgasmia y los problemas que podía comportar. Ahora, según Marta Aran –autora, directora y en la Gaudí también la única actriz-, esta será la despedida de la pieza porque hay que cerrar un ciclo y poner en marcha proyectos nuevos. Els dies mentits empieza con dos preguntas claves: cuál es la mentira más grande que te han dicho nunca y cuál es la más grande que […]

El extranjero, de Albert Camus, es una novela que cuenta con una legión de seguidores, ya sean los que ven en ella diversidad de interpretaciones o los que la consideran piedra angular del existencialismo (movimiento filosófico al que Camus no se quiso ligar nunca). Aprovechando este libro, y sobre todo la parte del juicio a Meursault, la compañía Indubio ha convertido el espectáculo en un auténtico tribunal en el que los espectadores y las espectadoras juegan un papel decisivo. Estamos delante, pues, de un teatro participativo y juguetón, pero también ante un ejercicio crítico y muy inteligente sobre el papel de la justicia a la sociedad. Los tres actores de la compañía (Luis Maesso, Manuel Pico y Mar P. Soler) […]

Durant la nit de Sant Joan, l’Anna, una nena tancada en unes golfes rep la visita de la Noia del Mirall que li proposa jugar al joc de “les coses amagades”. Podria semblar un punt de partida infantil, fins i tot màgic. Però que les aparences no ens enganyin. Sota aquesta premissa aparentment fantasiosa i innocent es desplegarà tot allò fosc que ha estat durant anys sepultat a la memòria. Sobre l’escenari trobem una nena, un mirall, dos personatges, una història i dos relats que es converteixen en un. També una gran pregunta: què és veritat i que és mentida? A Anna ho veurem clar: tot depèn dels punts de vista i dels fets que cadascú hagit volgut subratllar o […]

Qué facilidad tenemos de sentenciar comportamientos y actos cuando se trata de un hecho que no es cercano. Cuando se ve una película, una serie o se está leyendo un libro sobre un caso, tendemos a emitir un juicio con una rapidez impresionante y dejándonos llevar por la emoción y no tanto por los hechos. Pero siempre es así porqué hay ficción por el medio y se sabe que ninguna decisión tomada desde el sofá de casa afectará de verdad a nadie. ¿Y si les afectará? ¿Se actuaría de manera tan ligera? En esta obra el público es parte implicada en un juicio que decidirá si el acusado mató premeditadamente o no a la víctima. Voluntariamente, miembros del público se […]

«Llegat» és una obra que ens parla de la importància d’aprendre a aprofitar cada moment. Partint de la relació mare i fill com a temàtica principal, el text de Daniel J. Meyer també aborda diverses qüestions com el «fer-se gran», aprendre a deixar anar o les relacions afectives. Els conflictes de l’obra no són abordats d’una manera excessivament directa, com a la vida, hi ha coses que costa molt dir-les tal com són. Això permet als intèrprets jugar amb el subtext, amb tot allò que no s’atreveixen a dir, cosa que els converteix en uns personatges molt més interessants. Això no obstant, en alguna ocasió sembla que els diàlegs resulten una mica forçats a l’hora d’utilitzar un cert tipus de […]

La Sala Fènix de Barcelona presenta “La Terreta. Tot un caos per estimar”, una obra de teatre creada i interpretada per Anna Cerveró, que combina l’humor amb la crítica social en un espectacle d’autoficció. La peça tracta el tema del patrimoni cultural valencià, tant material com immaterial, i el (mal)tracte que ha patit al llarg dels anys. Cerveró ofereix una visió personal i afectuosa de la seva terra, fent servir l’humor per reflexionar sobre la desatenció i el deteriorament del llegat cultural del País Valencià. Amb un to irònic i desenfadat, l’actriu posa en relleu les contradiccions i absurditats que envolten la gestió d’aquest patrimoni, tot fent riure el públic mentre el convida a reflexionar sobre la importància de preservar […]

Començo tard la temporada teatral, torno del Camino de Santiago i aquest cop més tard que mai. Però em sembla que m’espera una bona temporada i començo amb bon peu. Tot comença abans d’entrar al teatre, ens trobem amb una mica d’aldarulls sobre l’obra de teatre, la gestió del teatre, mala praxi de la companyia i la precarietat del teatre. Resulta que són els primers actors que havien de fer l’obra de teatre. Un cop superat això i ja a la sala del teatre, en trobem amb un magnífic Gerard Franch que amb un bon registre vocal i còmic ens fa tot el repertori de l’obra musical “Els Miserables”. Segurament és la precarietat que hem vist al principi, un mateix […]

El teatro argentino nunca te deja indiferente, quizá por la sensibilidad con la que trata a los personajes, por la crudeza de las situaciones, por la sinceridad y facilidad con la que expresan los sentimientos. Esta obra es argentina porque lo es la dramaturgia y la dirección, uno de los actores, la asistencia artística, la escenografía y el vestuario. La producción es de Júlia Simó Puyo y El Eje, compañía creadora de 12 espectáculos que hablan de personajes marginados y rotos. El dramaturgo y director es Sergio Boris, autor y director de muchos espectáculos e innumerables premios. En esta obra Euforia y desazón, hay mucha más desazón que euforia. Una ex-alumna de una escuela de formación de adultos vuelve para […]

Haig de reconèixer que vaig triar aquest espectacle principalment perquè hi actuava en Joan Vázquez. De fet, des que el vaig descobrir, no em perdo cap dels seus espectacles. En Joan Vázquez fa més de dues dècades que està als escenaris. Com intèrpret, ha actuat en musicals i obres de text a Barcelona i Madrid. Claude a Hair, Frank a Merrily We Roll Along o Sky a Mamma Mia!, Els Nois d’Història, Flor de Nit-El cabaret, Alan, Renard o el Llibre de les Bèsties, Le Llaman Copla, Goodbye Barcelona, Bagdad Café, Off-Broadway, Tu, Jo, Ell, Ella… i 10 anys més, Jugant a Rodgers, Gaudí, My Fair Lady i Rent. Com a autor i productor, després de debutar amb Se Fue […]

La Gavina d’Anton Txékhov es tracta d’una obra essencial pel drama modern. Escrit el 1896, el text ens proposa conflictes romàntics i artístics, que encara són vigents avui en dia. A més, ens ho posen fàcil, ja que l’obra es percep com si fos en l’actualitat: els personatges es mouen i es vesteixen com avui en dia, fins i tot tenen mòbil. Una aposta que aconsegueix connectar més fàcilment amb el públic. L’acció es desenvolupa en quatre actes, en quatre escenaris diferents que Lluc Castells ha portat a escena d’una manera magistral. Comencem amb un espai buit, d’aquell que també ens parlarà el jove Kostia a un nivell més filosòfic. A mesura que avança la trama són els mateixos actors […]

No es país para negras es la obra en la que descubrimos a Silvia Albert Sopale. Era un monólogo lleno de los tópicos que utilizamos sin darnos cuenta y que, en clave de humor, ponía en evidencia la discriminación a la que se ven sometidas las mujeres racializadas. Ella encuentra obstáculos por ser mujer, negra y actriz en un país donde a las mujeres, actrices y negras les cuesta hacerse un hueco. Ahora, con Lötó, hemos descubierto un espacio en Sants llamado Periferia Cimarrones, un lugar acogedor, bonito y decorado con motivos africanos. Utilizando una mezcla de disciplinas (texto, música, danza, objetos diversos como flores o una escultura de barro), Silvia Albert hace una crítica divertida, irónica y sarcástica sobre […]

Deia Buñuel que els viatges no existeixen, que sempre vivim al mateix lloc, dintre nostre. D’alguna manera, Joan Vázquez sembla fer-se seva l’asseveració del cineasta aragonès, per posar en escena un text que parla dels viaranys, sovint, tortuosos, del procés creatiu. Neon Hand és una comèdia musical trepidant amb diàlegs fulgurants, que atorguen dinamisme i fan que el temps de representació passi sense que te’n puguis adonar. L’humor impregna l’obra de principi a fi, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, en les coreografies o en la complicitat que els actors busquen amb els espectadors. Tots tres, els actors, són també cantants a Neon Hand, només acompanyats per un teclat que toquen Xavier Mestres i Joan […]

Forever Van Gogh es eminentemente un espectáculo visual, con proyecciones que ocupan todas las paredes del escenario y recrean unos espacios virtuales basados en la obra del autor. Podríamos decir que también es teatro de texto, pero menos. E incluso danza, pero solo a pequeñas dosis. Lo que no podríamos decir es que sea un musical, a pesar de que en algunos momentos haya música en directo y la banda sonora haya sido hecha expresamente por el reconocido violinista libanés Ara Malikian. Debido a la preeminencia del espacio visual, todo el resto queda un poco difuso… a pesar de basarse en la correspondencia que se escribieron los hermanos Theo y Vincent Van Gogh. Se da mucha información, es cierto, pero […]