En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra.
Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, Albert Arribas —que l’any 2020 va signar la dramatúrgia de l’adaptació de Solitud dirigida per Alícia Gorina—, opta per una posada en escena gairebé estàtica en què l’atenció es concentra essencialment en les paraules.
Paula Blanco i Oriol Genís interpreten cadascun el personatge del seu monòleg respectiu i esdevenen col·laboradors excepcionals en la direcció marcada per Arribas: amb la capacitat de moviments molt restringida, l’expressió facial i l’entonació verbal són els recursos teatrals per excel·lència amb què ambdós actors proven de desencriptar per al públic la riquesa lèxica de(l) Català.