Jan Lauwers, al front de la Needcompany, ha esdevingut una de les companyies que d’una manera més audaç ha investigat formes noves d’afrontar el fet teatral. Hem tingut la possibilitat de veure sovint els seus muntatges a Catalunya. Sense anar més lluny, al Grec d’aquest 2024 hem vist el díptic Billy’s Joy i Billy’s violence.
Una de les preocupacions de Lauwers és el de les diferents presències amb què ens trobem a l’escenari quan assistim al teatre: qui veiem, la persona? L’actor? El personatge? Els veiem els tres? O potser sorgeix una nova entitat? Un sublime error no n’és una excepció i planteja també la qüestió de la identitat, en l’àmbit de la ficció però també com a tret bàsic de l’ésser humà. En aquest cas, les capes d’identitat inclouen el propi Lawers, Gonzalo Cunill, home, actor, personatge i alter ego de Lawers… en una mena de mise en abyme que duu l’espectador a acabar conformant una personalitat possible, la d’algú, potser la de Lawers o la de Cunill o la de Gonzalo…
També és la història d’una amistat entre tres persones a qui veiem el dia de la vetlla d’un dels tres. La mort, per tant, és present durant tota la representació. Diverses coses del muntatge apunten a la fragilitat de l’amistat. Tant l’escenografia com el joc amb els espectadors semblen al·ludir-hi.
Un sublime error és un exercici apassionant que té un efecte commovedor, entre d’altres coses, per la presència aclaparadora de Gonzalo Cunill, que és un devessall de virtuts dramàtiques, sense necessitat de cap escarafall. És l’art de ser-hi i de ser a l’escenari, de col·locar cada paraula on toca i de no voler quedar per sobre del personatge, sinó al costat. Potser voler esbrinar qui som és un error, però és un error sublim quan ho fem junts al teatre.