Els espectacles d’Alberto Cortés acostumen a prendre forma de quelcom semblant a un ritual transcendent/esotèric , filtrat sempre, o potser catapultat, pel sentit de l’humor, una vis còmica la del performer malagueny que és difícil associar a una tradició concreta. De fet, tot en Alberto Cortés és molt sui generis.
Siempre vengo de noche (live set) també ho és una cerimònia, i en aquest cas, té com a objectiu invocar un fantasma, o uns quants, o un de sol amb moltes cares. Per tant, no és tan estrany el que vivim a Siempre… si acceptem que quan ens reunim públic i intèrprets a un teatre, estem invocant algú que no existeix.
Hi trobem tots els elements característics dels muntatges de Cortés, més enllà de l’humor i el format cerimonial que hem comentat més amunt. D’una banda, hi ha la fragilitat i la vulnerabilitat que transmet amb els moviments del cos i amb el to de veu, que, sovint, crea una mena de discordància bellíssima amb els missatges gens fràgils que etziba. D’una altra, els espectadors ens veiem immersos, a poc que comença la representació, en el flux de paraules imparable de l’actor, que primer ens embadaleix i després ens extasia, a base de repeticions (a mig camí entre la novel·la moderna del segle XX i els discórrer lingüístic dels Faemino y Cansado) que ens atrapen i no ens deixen anar fins al final.
La poesia de Cortés crea imatges molt potents, de vegades inconnexes entre elles (com ho són les dels somnis o com ho deu ser una conversa amb un fantasma), que acaben embastant gràcies a la manera tan especial de dir el text i de presentar-se a l’escenari. Siempre… és un camí possible per a les arts escèniques, menys autocomplaent i amb efectes profundament addictius per a alguns espectadors.