Recomendaciones

Contracciones es una comedia que invita a reflexionar sobre el control y el poder que el mundo empresarial ejerce sobre sus trabajadores. A través de varios encuentros entre una empleada y su jefa, se retrata una relación de poder llevada al extremo poniendo en escena la brutalidad del mundo corporativo. Aunque tenga tintes de drama social – es inevitable percibir la crítica inherente en la trama – la obra acierta en girar hacia la comedia negra más perversa. La sucesión de escenas con la misma estructura puede resultar un tanto repetitiva al principio, pero el incremento gradual de la tensión y el conflicto está muy bien medido. Además, lejos de quedarse corta, la obra traspasa todos los límites para llegar […]

Aturar el temps per estimar els que ens envolten, i no permetre que ningú ens robi el temps, és el missatge que rebreu de MOMO, la nena que sap escoltar.La companyia de teatre Anna Roca ha fet de «Momo» un espectacle fantàstic. Fantàstica l’escenografia, la dramatúrgia, la interpretació i la direcció, la banda sonora, el vestuari, l’atmosfera i el missatge. Feia molt i molt de temps que una escenografia no em sorprenia tant. Us ho intento explicar, no per aixafar-vos la guitarra, si no per què no us ho perdeu. Per què quan us digui que és diferent, que és necessària, que és sorprenent us ho cregueu.No espereu trobar un escenari, ni un pati de butaques. Imagineu una glorieta d’aquelles […]

Está basada en la novela que el Abad Prevost escribió en 1731, “Les aventures du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut” quizá inspirada en sus propias aventuras y que el Parlamento de París hizo quemar. Manon fue una de las primeras óperas de Julio Massenet. Se estrenó en la Opéra Comique de París en 1884. No fue hasta 1893 que Puccini no estrenó su Manon Lescaut después de defender que la de Massenet era una “Manon de Peluca empolvada” y la suya sería una “Manon de carne y hueso”. Lo cierto es que ambas se van alternando en todos los teatros de ópera consiguiendo tanto una como otra, un éxito merecido. La última representación en el Liceu de la […]

Quan la lectura fàcil no se sap escriure, la societat té un problema, que vol dir que no sap integrar ni adaptar al sistema la població que necessita anar per un carril més lent. Aquest podria ser el missatge que l’obra de teatre «Lectura fácil» (en castellà) vol transmetre a l’espectador. Però reduiríem molt la complexitat de l’obra, que compta amb actrius i actors que deixen sense paraules per la seva representació de primer nivell. Els esmento a tots: Desiree Cascales, Estefanía de los Santos, Carlota Gaviño, Pilar Gómez, Anna Marchessi, Marcos Mayo, Pablo Sánchez. La direcció és d’Alberto San Juan, que ha comptat com a ajudant de direcció amb Anna Serrano Gatell. Dit això, anem a pams. L’obra es […]

Fa vint anys vaig veure Peter Pan el musical en el qual els principals personatges eren interpretats per quatre exconcursants del programa televisiu Operación Triunfo: Gisela (Wendy), Álex (Smee), Javián (jefe indi) i Mireia (John). La resta del repartiment el completava l’actriu Beatriz Luengo (Tigrilla), la coneguda Lola de la sèrie Un paso adelante, del que n’era fan absoluta, i els actors Enrique Sequero, en el paper de Capità Garfio (extraordinari!) i Raquel Grijalva, com a Peter Pan. Va ser brutal, un dels primers i millors musicals que vaig veure i del que en guardo un gran record. Veure com volaven els protagonistes o el vaixell pirata per damunt del públic, dissenyats per l’equip d’especialistes habituals del mag David Copperfield, […]

Mi madre en bragas escrita per Raquel Loscos i dirigida per Lali Álvarez serveix per a apropar-nos amb valentia als corrents ocults de les relacions familiars i trobar llum travessant la foscor. Un espectacle interpretat per l’actriu Anna Tamayo i la seva mare Rosa Escalera, a més amb Alba Rubió Pons posant de forma genial la banda sonora en directe en tota l’obra. És una obra que vol fer un homenatge a la seva mare Rosa, però també un homenatge que Rosa fa a la seva filla Anna. En definitiva un homenatge a les nostres mares que m’ha fet riure, passar-ho bé i a més tenir la llagrimeta a punt de sortir, però sense caure en sentimentalismes. Aquells moments que […]

Aquest cop he anat al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa a veure la nova proposta de la companyia Dei Furbi, i feia anys que no gaudia d’una de les seves actuacions. I han tornat per crear una gran proposta de teatre, poesia, moviment, titelles,… L’obra és un esboç de l’univers de Joan Brossa. A partir de la seva poesia, he entrat des del primer moment en l’obra. Amb humor ens han entrat en el surrealisme de Brossa. Conscient al pas del temps, ja han jugat amb el nom de l’obra, utilitzant el hashtag que anem utilitzant en el nostre dia a dia. Una obra de símbols no podia faltar el nou llenguatge que hem anat […]

Fijar la vista atrás y recordar qué era ser adolescente. Las cosas buenas acostumbran a repetirse en voz alta una y otra vez. Las malas, aquellas que hicieron daño se quieren borrar o olvidar, pero siempre están esperando escondidas, en la superficie, para aparecer y hacerse presentes, aunque no se quiera. Alba, Carla y Gerard se trasladan a su yo de los 17 años y explican al público una pequeña muestra de todo aquello que pasa por la cabeza y la vida de un adolescente. Con la Course-Navette (la carrera Pip) como punto de salida y excusa, en el escenario tres jóvenes que afrontan de manera muy diferente la prueba. La verdad es que todos ven en esta actividad un […]

El legado que dejó Joan Brossa es único e inigualable. Tenemos la gran suerte de tenerlo y de que haya un teatro que lo conserve y lo muestre al mundo, porque su obra escénica transciende el texto y apuesta por el juego, la poesía y la magia. Un teatro que todavía emana originalidad y modernidad, a pesar de que Brossa ya era un moderno en los años sesenta y setenta… Un teatro al que hay que volver de vez en cuando para entender la importancia del surrealismo y del absurdo en la literatura catalana en general, y en las artes escénicas en particular. Un hecho que se olvida a menudo, pero que hay que reivindicar. La compañía Dei Furbi, que […]

La companyia LaCerda ens va sorprendre ahir, dins la programació de dansa #EnDansa, que des de fa uns anys forma part de la programació de la Sala Versus Glòries, amb el díptic Dos Solos Juntos: Dolorosa – Flornecia. Dos Solos Juntos: Dolorosa – Flornecia, tal com diu el seu títol, el comprenen dos solos interpretats per dos personatges que formen part de l’univers artístic de LaCerda, i que ja van formar part en creacions anteriors de la companyia. El mateix solo de Flornecia es va estrenar el 2019 al PUF International Festival de Pula (Croàcia), i Dolorosa de los Llanos que es va estrenar el 2021 a la Sala Hiroshima de Barcelona, dins la Quinzena de Dansa Metropolitana de Barcelona. […]

#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix. A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran […]

Sovint, el nostre desig de transcendència està vinculat a molts més factors que la crida de la natura a deixar un pedaç nostre al món després nosaltres hàgim marxat. Una empremta genètica que s’estengui a través dels eons, molt més enllà d’un simple cognom o d’una nissaga familiar. Aquest empeny, o absència d’aquest, és quelcom que ens turmenta d’ençà que vam esdevenir sapiens sapiens, i és per a això que, d’una forma més o menys arbitrària, s’han establit lleis religioses i estamentals per penalitzar a les mares que no donin fills a la causa. Sigui aquesta causa un culte, la pàtria o un seguit d’idees que determina i condiciona la vida d’un segment de població. Sovint, el no seguir aquestes […]

Tornem a la Fènix, i per veure una nova proposta d’Ángela Palacios. Parlar d’aquesta proposta és parlar d’Àngela Palacios. Escrit i interpretat per ella mateixa, el muntatge està dotat d’una intimitat extrema, on comparteix en bona mesura amb nosaltres el seu dilema i reflexions sobre ser mare, com ser-ho i les conseqüències que comporta. És un muntatge d’emocions, tant per part de l’actriu com part del públic assistent. Salve Regina ens trasllada a la vida de Regina. Una Regina que no està bé. Des de fa mesos un tic-tac li percuteix l’ànim, té un soroll que li ronda constant pel capi una pregunta constant si vol o no ser mare, i en cas de ser-ho, de quina manera ho faria […]

Está claro que este Macbeth contiene muchas y muy buenas ideas. El problema viene cuando se quieren mostrar todas a la vez, y todo el rato. Que alguien grite el texto en catalán, otro lo cuchichee en inglés, otros canten por el fondo y un violinista persiga literalmente a los actores al mismo tiempo… la verdad es que puede saturar. Sé que todo obedece a un estilo propio –el de Moreno Bernardí– que ya se ha visto en piezas como Eduard II, L’olor eixordadora del blanc y otras muchas, casi todas en el Teatre Akadèmia. El director opta siempre por un trabajo híbrido en el que la gestualidad, el canto y otras disciplinas se mezclan con un texto clásico o […]

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana. La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació. La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi […]