Aprendre a nedar és un cant a la recerca, impossible però necessària, de la nostra llar encarnada en una única persona, una recerca que no és sinó l’intent de construir la nostra pròpia identitat. És la història de tres persones joves que lluiten per ser acceptades en un món en què les relacions no són un assumpte privat.
Una obra que parla de la parella, però no tant en les relacions sexuals sinó que afectives. És aquest el cas de parlar més de parelles d’un sol ús. Parlem del contacte físic, de llenguatge corporal i del cara a cara per dir-nos les coses.
Els tres personatges ens parlen de les seves inseguretats a partir de com reaccionen amb la seva parella. Parlen d’una generació i com se senten identificats sense haver de posar etiquetes, fins i tot hi ha moments que deixen les etiquetes de la seva parella i parlen directament de la persona que tenen al costat.
L’obra en si comença en una taula de festa, fins i tot en un moment inicial pensava en la taula del barreter d’Alicia, amb el so del rellotge sonant una bona estona. Ja que moltes de les situacions succeeixen en la taula com a tal. Aquelles que el protagonisme de cada escena on succeeix s’enfronta als seus temors i a la seva família, amics o coneguts. Però aquest punt és una percepció pròpia.
Un dels punts a favor és quan entre dos protagonistes es parlen en la distància, com en diferents espais i temps, però de cara a cara. En moments he pogut entrar perfectament en aquests moments, però d’altres m’ha costat una mica. Aquells en què sembla que és la parella «normal», la parella de sempre.
Hi ha relació entre el nom de l’obra i l’obra, però al ser «boomer» m’ha tocar veure-ho al final de tot. Podeu veure la meva opinió al següent enllaç
