Aquest any es celebra el mig centenari de la publicació de Momo per part de Michael Ende. Com moltes grans històries adreçades a públic jove de l’època, la novel·la és una metàfora fascinant sobre l’evolució de la societat cap a models de vida cada cop més pragmàtics, enfocats al consumisme i a l’avaluació econòmica del temps, negligint (com ja s’ha fet, en aquest modern i eficient segle 21) tota activitat que no proporcioni un rendiment o prosperitat econòmica (com l’art, l’ociositat o, fins i tot, el descans).
En una línia narrativa que podria comparar-se, en el món de la novel·la adulta, a Huxley o Orwell, la història conté força elements foscos i distòpics que han estat traslladats, amb gran encert, a la producció teatral que aquests dies pot veure’s al TNC.
L’espectacle, visualment impecable, ens convida a seure a una mena de carpa que tant podria ser un jardí botànic com l’esquelet d’un circ abandonat, on tres intèrprets donaran vida, al llarg d’una mica menys d’una hora, a la innombrable quantitat de personatges que componen aquesta història. Els més importants: els Homes Grisos (o Lladres del Temps).
La narració és trepidant i les interpretacions, fantàstiques. L’aventura de la Momo contra els Homes Grisos es representa a través de diferents escenes que, de vegades, esdevenen més importants en la seva teatralització que no pas en la història que es vol explicar o el significat que es vol transmetre. Això pot arribar a minvar la profunditat de la connexió o empatia que arriba a assolir el públic amb la Momo, o la claredat del missatge principal de l’obra, que només s’apunta en els moments finals de l’espectacle.
Tot i això, la factura és excel·lent. Nens i adults participen d’una original representació que els envolta i els sedueix, i que s’acaba convertint en una fantàstica aventura d’iniciació per als més joves, i en un agradable passatemps pels que ja no ho som tant.