Recomendaciones

No es la primera vez que Carme Portaceli se acerca a personajes clave de la novela del siglo XIX. Lo hizo con Jane Eyre –donde ya coincidió con Ariadna Gil– y también con Bovary. Su aproximación a estos personajes femeninos es siempre desde un punto de vista nuevo, moderno, intentando analizar lo que les motiva y cuáles son sus razones. Se intenta aislarlos del contexto férreo y conservador que los encorsetaba para ir un paso más allá y verlo con perspectiva, con ojos del siglo XXI. Este montaje parte de una gran adaptación que Anna Maria Ricart y la misma Portaceli han hecho del texto de Tolstói. A pesar de resultar un poco larga, la dramaturgia conserva el espíritu original […]

Declivi d’un pardal és una versió lliure de Joel Quesada de la novel·la Set de l’escriptora belga Amélie Nothomb, un text que s’atreveix a donar veu al protagonista i que és el mateix Jesús qui ens narra la seva Passió en forma de monòleg. Ho fa d’una manera irònica i desacomplexada, des d’un punt de vista modern, filosòfic i transgressor. Es tracta del primer projecte professional d’en Joel Quesada com a dramaturg i director. A escena veiem un Jesús molt humà, proper, amb els seus defectes i les seves virtuts; un home que ens mostra els seus pensaments, desitjos i pors; un home orgullós, egòlatra, feble, tendre, cansat; al mite víctima i addicte del seu propi èxit. L’acció transcorre durant […]

Dijous va ser l’estrena d’Anna Karènina, una versió de la novel·la homònima de Lev Tolstoi, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart (a partir de la traducció d’Andreu Nin) i Carme Portaceli. Juntament amb Guerra i pau, Anna Karènina és la novel·la més coneguda i popular de Tolstoi. Amb el personatge d’Anna Karènina, Tolstoi va crear una de les adúlteres més famoses de la història; i amb la seva història, una de les novel·les socials i familiars més importants del segle XIX. Com diríem avui en dia, està basada en fets reals: alguns esdeveniments de l’època, del seu entorn i de la seva pròpia vida. La pressió social, la culpa, la condemna, la indiferència, el perdó i el sentit de la vida […]

La road movie es un subgénero cinematográfico que es tan viejo como el cine, pero que se desmarca y obtiene una identidad propia entre finales de los cincuenta y los sesenta. En realidad se trata de películas en las que el argumento se desarrolla en el transcurso de un viaje. Serían unos buenos ejemplos del género Bonnie and Clyde, Easy Rider, Malas tierras, El diablo sobre ruedas o Thelma and Louise. Muchas veces acaban siendo las historias de una fuga, de una persecución o de una carrera sin fin. Lógicamente, en el teatro es muy difícil encontrarse con ejemplos del género, pero Fisterra es uno de ellos y Llegat –vista hace poco- sería otro de clarísimo. De hecho, Fisterra juega […]

Es una apuesta arriesgada y valiente de Lucia del Greco por adaptar un texto de la premio Nobel de literatura Annie Érnaux. Pura Pasión se estrenó en Temporada Alta y es la primera vez que se representa en España adaptada al teatro. El texto es la apasionada espera de una mujer por un hombre casado que nunca sabe cuándo vendrá. Es una relación esporádica y aislada erótico-sexual que no va más allá ya que el placer se ve desplazado por el dolor de la pérdida: «vivía el placer como un dolor futuro». La pasión desenfrenada que tan bien describe Ernaux, maestra del intimismo, es el núcleo de la novela que la protagonista sólo puede describir cuando empieza a verla lejos. […]

Jan Lauwers, al front de la Needcompany, ha esdevingut una de les companyies que d’una manera més audaç ha investigat formes noves d’afrontar el fet teatral. Hem tingut la possibilitat de veure sovint els seus muntatges a Catalunya. Sense anar més lluny, al Grec d’aquest 2024 hem vist el díptic Billy’s Joy i Billy’s violence. Una de les preocupacions de Lauwers és el de les diferents presències amb què ens trobem a l’escenari quan assistim al teatre: qui veiem, la persona? L’actor? El personatge? Els veiem els tres? O potser sorgeix una nova entitat? Un sublime error no n’és una excepció i planteja també la qüestió de la identitat, en l’àmbit de la ficció però també com a tret bàsic […]

Per què a la nostra societat, la mort continua sent un tema tabú sobre el qual no es parla prou? Com diu la Júlia Català, protagonista d’aquest monòleg, Ben mirat, l’única cosa segura a la vida és la mort! La mort és un tema que a moltes persones els fa por de parlar; jo penso que parlar de la mort ajuda a viure i morir millor. Sembla que rigui és un monòleg interpretat per l’actriu Mont Plans, escrit per ella mateixa i l‘Òscar Constantí, amb producció musical i arranjaments de Mariona Vila. Es va estrenar fa deu anys a La Seca Espai Brossa i avui dia continua exhaurint entrades. Rere unes cortines de vellut grana, se’ns apareix davant nostre una […]

Les Impuxibles son las hermanas Peya y nunca defraudan. Ponen sobre el escenario los temas más actuales algunos de los cuales todavía no son suficientemente visibles cuando lo convierten en obra escénica, como ocurrió con Limbo (2015) que destapó el tema de la transexualidad. Ellas han sido pioneras también en llevar a los escenarios temas sensibles como las enfermedades mentales (Suit TOC núm 6), el cuerpo y las relaciones sexo-afectivas (FAM, 2021), el suicidio, (Harakiri 2022), la violencia de género con Aüc (el so de les esquerdes) o en esta ocasión la relación con las drogas de abuso con Caramel. Les impuxibles siempre encuentran el punto justo, aquél que no valora ni juzga sino que sencillamente, describe el hecho poniéndolo […]

De la mateixa manera que el teatre precisa una posada en escena (mise en scène) dels seus elements que configuri la representació, la cuina requereix una mise en place que ha d’ordenar tot allò necessari per a elaborar una preparació determinada. Elaine Grayling disposa els elements escènics que, en aquest cas, coincideixen amb els de la mise en place per a invocar un record: el d’ella amb la seva família fent gnocchi al voltant de la taula de la cuina de la seva àvia. L’obra s’articula a partir de dos eixos. El primer, la pròpia elaboració dels gnocchi, en la qual hi participarà el públic. El fet material de cuinar vertebra l’espectacle fins al punt que la durada de Man […]

En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra. Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, […]

El clam del buit és un text escrit i dirigit per Marc Garcia Coté amb Mercè Managuerra como protagonista. Un quasi-monòleg d’una dona que intenta salvar, amb la paraula com a única eina, un home que vol suicidar-se des de la teulada del seu edifici. Amb una posada en escena minimalista i carregada de simbolisme, aquesta peça es destaca per l’ús de diàlegs punyents, silencis incòmodes i una narrativa fragmentada que reflexiona sobre la condició humana en un món on el soroll i la buidor coexisteixen. En el col·loqui posterior a la funció, durant el postfunció, es va destacar la importància clau de l’escenografia i la seva influència en la percepció de l’obra. L’espai escènic de El clam del buit […]

Pura Passió és la proposta seleccionada en la quarta Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Es tracta d’una coproducció de Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Temporada Alta. Es va estrenar al Festival Temporada Alta 2023. Pura passió és una novel.la la dramaturga Annie Ernaux, Premi Nobel 2022 i una de les veus més interessants del panorama francès contemporani. Els temes que més es repeteixen en les seves obres estan estretament lligats a la seva autobiografia i, per tant, a l’acte de recordar. Si teniu l’oportunitat de llegir el text, podreu veure que és un llibre de lectura fàcil, addictiu, de la mateixa manera que ho és la relació […]

Una vocación, una voluntad para convertirse en alguna cosa significativa consigue hacer que una persona lo arriesgue todo y lo deje todo atrás para conseguir su objetivo, para hacer aquello que le parece correcto y acertado. A veces, es un camino doloroso que deja lleno de heridas, pero siempre se pone por delante cuál es la meta a conseguir. Basado en el libro de Noah Gordon, este musical narra la historia de Rob. J Cole, un niño londinense que se queda huérfano y acaba separado de sus hermanos, mientras es recogido por un barbero-médico que recorre las poblaciones inglesas vendiendo curas milagrosas (y estafando a los clientes). Durante sus trayectos, Rob descubrirá su pasión por convertirse en un médico real […]

Un pisito en Sants, canciones de Nuria Feliu sonando por el patio de luces, una mujer que ha desaparecido, un vecino sospechoso, efectos paranormales… y unos cuantos misterios más. Estos son los principales elementos de Passaran coses fantàstiques, una comedia con mucha magia y unos personajes que están rozando el absurdo todo el rato. Quizás no es una comedia al uso, ni siquiera una simple comedia alocada, sino un vehículo para sorprender al público a través de un género poco frecuentado en teatro: la ciencia ficción. El argumento de Jordi Casado i Sílvia Navarro, a pesar de querer hablar en el fondo de la cultura del esfuerzo y de las expectativas que nos creamos en la vida, no es más […]

Els espectacles d’Alberto Cortés acostumen a prendre forma de quelcom semblant a un ritual transcendent/esotèric , filtrat sempre, o potser catapultat, pel sentit de l’humor, una vis còmica la del performer malagueny que és difícil associar a una tradició concreta. De fet, tot en Alberto Cortés és molt sui generis. Siempre vengo de noche (live set) també ho és una cerimònia, i en aquest cas, té com a objectiu invocar un fantasma, o uns quants, o un de sol amb moltes cares. Per tant, no és tan estrany el que vivim a Siempre… si acceptem que quan ens reunim públic i intèrprets a un teatre, estem invocant algú que no existeix. Hi trobem tots els elements característics dels muntatges de […]