Ahir vaig assistir a l’estrena de Dansa d’agost, una obra del dramaturg irlandès Brian Friel dirigida per Ferran Utzet.
–Agost del 1936. Mentre a Europa bufen vents de guerra, a un petit poble de Donegal (Irlanda) la vida transcorre plàcidament a casa de les germanes Mundy. Cinc germanes, totes solteres d’entre 30 i 40 anys i de caràcters totalment diferents, viuen amb l’esperança d’un futur millor.
–Per tal de preparar més a fons l’espectacle, la companyia va viatjar a Irlanda, a la terra de Brien Friel (Glenties); fins i tot van buscar la casa de les germanes Mundy.
–Aquesta obra reflecteix molt bé la situació d’una època; la repressió d’un món rural, que és incapaç d’adaptar-se a la modernitat.
–Els personatges: Kate (Mònica López) la germana gran, és l’única que treballa fora de casa; és la responsabilitat i la seva actitud és la de protecció envers les seves germanes. Maggie (Marta Marco) es dedica a les feines de casa, el seu tarannà és el d’una noia alegre, esbojarrada i la de mentalitat més oberta. La Rose (Màrcia Cisteró) que té una lleu disminució, és la innocència. L’Agnes (Nora Navas) treballa a casa cosint guants, és la més tímida. I la Chris (Carlota Olcina) és la més petita, té un fill d’uns set anys, en Michael (Albert Triola) que de tant en tant rep la visita del seu pare, en Gerry (Oscar Muñoz), un trenca-cors, que mai s’ha ocupat del seu fill. Totes cinc germanes desitgen i somien en una vida millor. Viuen ofegades per les obligacions religioses i l’ambient opressiu dels petits pobles.
Un esdeveniment inesperat farà que aquest canvi sembli possible, però no tal com s’esperava. El germà gran, en Jack (Ramon Vila), fins ara missioner a l’Àfrica, torna per passar els seus últims dies amb la família.
Un aparell de ràdio, que han batejat amb el nom de Marconi, serà l’única cosa que les farà viure petits moments de felicitat.
–En Michael és qui narra l’acció rememorant un capítol de la seva infantesa, l’agost del 1936, “un estiu transcendental per a la família perquè es fa evident que la seva manera de viure està a punt de trencar-se”, possiblement el millor moment de la seva vida.
–Hi ha escenes realment molt bones, per mi un dels millors moments de l’obra és el del ball. El ball simbolitza la llibertat; és aquell punt d’escapatòria davant l’opressió i la rutina diària.
–Una boníssima direcció de Ferran Utzet ha portat als actors a l’excel·lència, sobretot les interpretacions femenines (les grans protagonistes d’aquesta obra), que han estat magnífiques.
–M’ha agradat molt l’escenografia, la il·luminació l’he trobat fantàstica i la banda sonora em va posar la pell de gallina… “It’s time to say goodnight”, “Say Goodbay”, “Morning”… cançons relacionades amb l’època i el lloc on succeeix la història.
Forts aplaudiments d’un públic entusiasmat i del tot satisfet.
Sens dubte, us la recomano.