Recomendaciones

I mira que m’agrada el teatre italià i especialment el de Eduardo de Filippo, però alguna cosa m’ha fallat, possiblement l’excès d’alguns dels actors. Pasqual, al que tinc per un gran director, ha estat encertat en l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, les projeccions… però penso que ha permès que els actors (alguns més que altres) exageressin fins a la pantomima i això ha perjudicat l’obra, que per a mi és excel·lent. En fi, no plou mai a gust de tothom. Crítica completa » http://bit.ly/21igstJ

Els de la Companyia de Circ «eia» ens ofereixen un espetacle d’acrobàcies que, segons el programa de mà té com a objectiu «fer riure pensant» o «fer pensar rient». Jo per aquestes elucubracions sóc molt poc apte, o sigui que el que he vist és una performance on quatre acròbates han donat el millor d’ells mateixos, primer en una perxa i després utilitzant uns mòduls que els hi han servit per a tot. Penso que sense ser un espectacle del tot rodó, té un bon ritme i una execució més que correcte, on els acròbates demostren una forma envejable i bona coordinació entre ells. Crítica completa » http://bit.ly/1WV5iL6

Hamlet Plays és el projecte final de la tesi doctoral de Juanjo Cuesta a l’Institut del Teatre. Se’ns presenta una versió reconstruïda de Hamlet, a partir de les paraules de Shakespeare, interpretada per la companyia Les Bàrbares, integrada pels actors Hodei Arrastoa, Gaia Bautista, Júlia Clarà, Francesc Cuéllar, Agnès Jabbour, Pol Para, Carlos Ulloa, tots alumnes de l’ESAD. Que és Hamlet Plays? L’enterrament d’un rei, una reina amb moltes ganes de vida, un príncep turmentat, una enamorada embogida, uns còmics divertidíssims… Qui no coneix la història de Hamlet i aquella famosa frase «Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca»? El públic entrem a la sala, i ens trobem que l’espai escènic és quasi buit. Una taula, algunes cadires, teles […]

El niño de la tele es uno de esos espectáculos que pueden llamar a engaño. Bajo la apariencia de un monólogo cómico interpretado por una antigua estrella infantil ya olvidada, se esconde un interesante retrato generacional que habla de aquellos a quienes nos dijeron que podríamos ser lo que quisiéramos. Rubén Ramirez lo logró, él quería ser imitador y lo fue siendo solo un niño, pero cuando los focos se apagaron Rubén tuvo que aprender a vivir una vida normal en un mundo en crisis, una vida para la que nada lo había preparado. Con un agudo sentido del humor, un ritmo excelente y la dosis justa de emotividad, El niño de la tele sorprende por su honestidad y mensaje. […]

Entre relatos utiliza una estructura clásica de planteamiento, nudo y desenlace para intentar dar respuesta a una pregunta también clásica: ¿de dónde surge la inspiración? Una historia a dos voces (la de una maestra y su alumna) que conversan a través de los años para intentar dar respuesta a esa y otras preguntas relacionadas con el hecho de narrar historias. Con un ritmo lento (en ocasiones demasiado) y una puesta en escena sencilla pero solvente, Entre relatos es una obra ideal para cualquier aspirante a escritor. Más información en Somnis de teatre

Com acostuma a passar, aquesta proposta operística em va agradar molt més del que esperava i és que quan vas a veure-la després de llegir totes les crítiques negatives, pot sorgir la sorpresa; aquest és sens dubte un clar exemple. El que em va sorprendre més de tot, va ser l’excel·lent posada en escena de José Luis Gómez, per la seva senzillesa i al mateix temps per la seva espectacularitat en l’escenografia escollida… una caixa buida amb les parets i terra emmirallats que amb la combinació d’una perfecta il·luminació i el moviment de les parets, aconseguia efectes de reflex dels personatges a escena francament impactants. Aquesta proposta ha estat interpretada aquests dies per 3 diferents repartiments vocals. Nosaltres hem tingut […]

Maria Stoyanova: The Show és una performance que està construïda a partir de les experiències personals dels artistes participants, que han respost a la pregunta de la creadora: què faries si aquest fos el meu darrer show? Maria Stoyanova camina amb unes ulleres amb càmera i va enfocant a tothom, incloent-hi els espectadors. Les imatges que capta són projectades a les pantalles del fons. Davant nostre, un munt de fulls de diari tapen una dona que, en ser descoberta, veiem que està nua i s’escriu la paraula «libre» al ventre i una creu als llavis, emmudint-los, per després anar-se pintant de mica en mica tot el cos. Visualment té moments realment impactants. És un espectacle, en resum, eclèctic, de denúncia […]

Se tiene que escribir de aquello que se conoce. O eso dicen los profesores de dramaturgia y de escritura creativa. Por este motivo, existen tantas obras de teatro que hablan del mundo de los artistas, de las artes escénicas y de todo aquello que las rodea. La cuestión es que todas estas historias corren el peligro de cerrarse en su propio submundo, llenándose de referencias y bromas internas que difícilmente entenderán o interesarán a personas que no sean cercanas al gremio. Afortunadamente, existen casos como Sota la ciutat: un ejemplo de cómo un planteamiento concreto puede trascender el universo al que pertenece y así implicar emocionalmente a cualquier espectador. La nueva obra de Llàtzer Garcia habla de las aspiraciones de […]

La primera obra que vaig veure de Llàtzer Garcia va ser Ens hauríem d’haver quedat a casa, una comèdia esbojarrada sobre una companyia de teatre abocada al fracàs… Aquell text metateatral poc té a veure amb la seva obra posterior, tot i que Sota la ciutat torna al tema de la mediocritat, de l’èxit fugisser… i sobretot, al tema del teatre com a exemple claríssim de la fira de vanitats a la que es veuen immersos els personatges. Però és un text que, amb un to dramàtic similar al de La terra oblidada o La pols, ens endinsa en moltes altres capes de contingut. Alguns hi han volgut veure també un homenatge encobert al director Jordi Mesalles, i per extensió, […]

Ni més ni menys que 25 anys!! Per acomiadar la seu de Gràcia, durant vuit setmanes els espectadors hem pogut reviure, de la mà dels mateixos actors, directors i equips artístics, els textos que van protagonitzar en el seu dia. Ha estat una tria d’alguns dels espectacles més recordats de la trajectòria de la Sala. Per mi ha estat un plaer haver tingut l’oportunitat de poder assistir a cinc de les 28 lectures que s’han presentat. M’hauria agradat haver fet tot el cicle, però malauradament n’he vist molt poques, això sí, la tria que he fet ha valgut la pena. Ara sols ens resta conèixer i gaudir de la nova Sala Beckett. Aquestes han estat les meves valoracions. Dilluns 29/02/16 […]

(Aquesta va ser la meva recomanació de Wasted quan la vaig veure a FiraTàrrega 2015. Com podreu veure al final de l’escrit, desitjava que aquest projecte arribés a alguna sala de Barcelona i per fi ha estat possible. No us la perdeu!!) Va ser llegir que Iván Morales dirigia aquesta proposta i comprar les entrades amb els ulls tancats. La veritat és que ho vaig encertar. Ha estat de les millors propostes que he vist i valorat d’aquesta edició de FiraTàrrega. Wasted és una obra que ens parla de com tres amics de 25 anys s’enfronten a les misèries de la vida tot recordant en Toni, un company mort fa uns 10 anys. L’obra està basada en un text de […]

I l’obra no crec que sigui dolenta, però al meu entendre s’han comés errors d’envergadura, el primer que una de les actrius parla un castellà molt precari i costa d’entendre-la. A partir d’aquí altres inconvenients han estat peccata minuta, tot i que han anat llastrant l’obra. Una pregunta: perquè fan entreactes en obres que duren menys de dues hores? Potser és culpa meva perquè sóc dispers, però a mi m’han trencat l’atenció. Crítica completa » http://bit.ly/1MNk8RT

Entre relatos és una obra de l’escriptor Donald Margulies (2 de setembre de 1954), dramaturg americà guanyador del premi Pulitzer per la seva obra Sopar entre amics. Aquesta obra ens submergeix en el món de la creació literària i ens explica la trobada de dues escriptores, una de reconegut prestigi i l’altra encara començant la seva carrera. Ruth Steiner, prestigiosa escriptora de contes curts i professora universitària rep en el seu domicili, la Lisa Morrison, una brillant alumna que l’ha escollit com a tutora. On acaba la meva vida i el dret a la meva intimitat i comença la teva vida i el dret a explicar el que jo t’he explicat? Fins on podem arribar en nom de l’art? Puc […]

El barceloní Jesús Julve és Hausson, el mag Hausson, al que no havíem tingut l’oportunitat de veure exercint de mag fins ahir. Aquesta vegada ens presenta a La Seca un espectacle d’il·lusionisme on els veritables mags som els espectadors. Una posada en escena totalment teatral conforma un espectacle de màgia diferent, totalment interactiu i que compta amb la nostra complicitat. Hem de reconèixer que amb Brain i el mag Hausson, hem passat una bona estona, malgrat que alguns dels trucs els coneixíem prou bé i per nosaltres eren potser massa evidents (malauradament ja som una mica gats vells). Si més no, com deia al principi, hem jugat i per una estona ens hem tret uns quants anys de sobre. Un […]

És interessant quan una persona sap aixecar el cap, mirar al seu voltant i veure, sense cap altra pretensió que veure, el que hi passa. I, si a més a més coincideix que aquesta persona és dramaturga i es diu Xavier Morató, el resultat no pot orbitar gaire lluny del planeta èxit. I quan parlo del planeta èxit que ningú es pensi que es troba en una galàxia molt molt llunyana. Generació de Merda s’arrossega per les despulles i misèries d’una generació propera als 30 (anys amunt, anys avall) i l’olora i la palpa i l’ensenya sense manies. Ara bé, Xavier Morató i el seu equip esdevenen els reis Mides moderns capaços de convertir en situació còmica, en acudit i […]