Una de les primeres peces que es poden veure en l’edició del Grec d’enguany és una suggerent lectura de l’obra de Beckett, però feta des d’una òptica diferent a la que el dramaturg ens té acostumats. De fet, no es tracta d’una posada en escena de les seves obres, sinó de la representació d’allò que l’autor ha despertat en els integrants d’Arcane Collective. En aquest sentit, l’espectacle navega entre la dansa i l’expressió corporal, però sense utilitzar elements de ball en pràcticament cap moment. Així, aquest esdevé una proposta arriscada en la que no resulta fàcil d’entrar, però en la que un cop ho fas t’arrossega a través de les emocions que desperta. Realment, els intèrprets fan un gran treball, acompanyats d’una posada en escena suggerent i d’una il·luminació excel·lent, la qual fa un hàbil ús de les ombres esdevenint un personatge més, com ho fan els encertats elements escenogràfics. Com he dit, em va costar bastant entrar en l’obra, però un cop ho vaig fer la vaig disfrutar molt, tot i trobar algunes situacions una mica dilatades. És òbvi que no es tracta d’un espectacle per tot tipus de públics, però aquells que no tenen por d’explorar nous llenguatges i de les posades en escena poc convencionals, potser val la pena que s’apropin a la Sala Hiroshima i opinin.
¡Enlace copiado!