El nostre primer «Grec» i el resultat ha estat un absolut desengany, perquè DAURRODÓ ens va decebre moltíssim.
El que s’anuncia com «Una insòlita desfilada d’objectes vius», a nosaltres ens va semblar un desconcertant seguit de narracions mal embastades, basades en llegendes i faules al·legoriques, a les quals no vàrem trobar ni el lligam ni el sentit… o potser és que no vàrem acabar d’entendre el treball dels seus autors, en Joan Baixas i en Cildo Meireles, que de ben segur existeix i que malauradament no hem pogut captar.
Tot comença amb un passeig dels espectadors per una mena de «performance» circular al voltant de l’espai escènic, on es poden veure als objectes que després formaran part de la representació. En Joan Baixas a continuació més o menys ens intenta explicar de què va tot plegat i no se’n surt, en cometre errors de lectura dels fulls que portava preparats.
Després ens explica com el riu Amazones s’endinsa en l’oceà amb un xoc d’aigües brutal, malgrat que per una bona estona les seves aigües estaran separades… i per això separa les dues graderies d’espectadors en les que ells mateixos són vistos i es veuen com si fossin els mateixos actors de l’espectacle. Una separació que ja hem pogut veure en diverses ocasions en els espectacles de la Fura dels Baus i que no és en absolut innovadora.
No explicaré pas totes les històries, però sí que aquestes intenten parlar de territoris, fronteres i separacions territorials fetes per interessos externs; també metafòricament parla de nosaltres mateixos que seguim com si fos «la pastanaga» el poder dels diners i dels mitjans de comunicació, especialment el de la televisió.
La part que potser és més salvable de l’espectacle, és la faceta plàstica de l’última història, amb un joc de «titelles» gegants, en el que es converteixen els 5 intèrprets d’aquesta representació.
La nostra valoració sencera clicat AQUÍ