La història de les germanes que es reuneixen per desvetllar un secret familiar que un cop desenterrat engega un procés de restitució de la identitat d’alguna d’elles o de totes elles, és un motiu literari recurrent i molt fructífer en la història de la ficció dels últims quatre segles.
A Helena Tornero li agraden les històries que no ens arriben senseres, i per a tal cosa res millor que el terreny de l’autoficció, el material evanescent dels records i de la seva manipulació que, al final, és el que conforma les nostres vides. Entén el teatre com a reconstrucció gens innocent a partir de fragments dispersos, de filtracions de la memòria que reverberen incansablement fins que un descens als inferns no permet tocar fons i agafar impuls.
Com en altres dels seus muntatges, als personatges d’Estiu els costa expressar-se i, amb paraules només aconsegueixen quedar-se a l’epidermis de l’allò més íntim. Les cançons, els balls o el teatre (l’art per tant, o les arts de l’ocultació, segons es miri) seran el canal que faran servir per gratar i fer aflorar allò que ha romàs tencat durant tant de temps.
Les històries de revelació d’un secret exigeixen un ritme contingut que ens dugui al moment de la clarividència, del coneixement, i potser a Estiu li falta el rodatge necessari per a interioritzar els automatismes que permetin les tres actrius atorgar els matisos que demana el text. Iona Balcells és, de les tres, qui millor transmet el subtext i qui deixa entreveure amb més profunditat una vida sensera darrere d’ella.
La gran troballa, però, d’Estiu és un personatge que esdevé una entitat a mig camí entre un trassumpte de l’autora, un de la directora i una mena de narradora molt sui generis. Aquesta entitat deixa al descobert l’engany de la ficció i la necessitat de l’engany per arribar a conèixer una petita part de veritat.