Recomendaciones

La companyia Kadiram Teatre porta a escena a la Sala Petita del Teatre Gaudí, aquesta proposta; un text d’Amélie Nothomb, adaptada i traduïda per Pablo Ley i que està dirigida per Francesc Amaro. Amélie Nothomb va néixer l’any 1967 a Kobe, Japó a causa de la professió del seu pare, consol de Bèlgica. Ella és una escriptora belga en llengua francesa. Des del 1992 publica una novel·la cada any. Les seves obres destaquen per la descripció dels personatges i giren entorn de l’enfrontament dialèctic entre dos personatges o entre un personatge i una situació. La paraula com a nucli, l’enfrontament entre personatges com a motor de l’acció. COSMÈTICA DE L’ENEMIC va ser escrita l’any 2001 i en ella, els dos […]

Estrenada al Fringe Madrid i Fira Tàrrega, APOCALYPSE UPLOADED, tanca la trilogia amb què LAminimAL ha desenvolupat el seu llenguatge artístic. LAminimAL va néixer l’any 2010 a la Sala Beckett, com a grup d’investigació entorn els Sistemes Minimalistes Repetitius (SMR), creats per José Sanchis Sinisterra. La companyia ha desenvolupat un llenguatge propi on la frontera intèrpret-personatge és un dels seus punts de partida. Des d’aleshores ha produït set espectacles i hem de reconèixer que nosaltres, és la primera vegada que en veiem un. La trilogia neix el 2012 amb «El suïcidi de l’Elefant hipotecat» fruit de la necessitat de retrobament entre el teatre i el públic, i de recuperar el paper qüestionador que generacionalment els pertoca. El 2014 neix la […]

Ballarins vinguts d’arreu s’han unit per formar aquesta companyia de EL BALLET DE BARCELONA, liderats per Chase Johnsey, ballarí americà amb una llarga trajectòria internacional. Un projecte on els ballarins es reafirmen com els principals actius i són l’essència del que en últim terme es posa de manifest dalt l’escenari. Amb aquesta proposta es pretenen maximitzar les sinergies amb totes aquelles entitats i persones (de dins i fora de Catalunya) que creguin en la dansa i la seva capacitat de comunicar amb un llenguatge universal. El programa que ens han ofert ha estat configurat per diverses peces clàssiques al primer acte i una estrena mundial. Together, encarregada a Antonio Carmena, coreògraf convidat per aquesta ocasió, al costat de Marcus Salazar […]

S’ha de dir que la Sala Fènix és dels pocs espais teatrals on s’hi poden veure veritables joies escèniques d’aquelles que se’n diuen poc convencionals, com és el teatre d’objectes, els titelles, les màscares o el teatre gestual. De fet va ser en aquesta sala on vaig descobrir per primera vegada el meravellós món dels titelles per adults. Els titelles per a adults és un gènere artístic poc reconegut i poc visible dins la cartellera teatral de la nostra ciutat. Sincerament, no ho entenc. Suposo que és degut al desconeixement (per part del públic), i també per la manca d’informació i recolzament dels medis informatius. La qüestió és que a mi m’encanta aquesta disciplina artística, i sempre que m’assabento que […]

AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), és un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel. Una misteriosa història sobre el fenómen dels “Déja Vu”, la sensació d’haver viscut amb anterioritat una situació, o descobrir que un lloc nou no és desconegut per nosaltres. Aquesta és la tercera de les obres de J.B. Priestley, escrita el 1937, que componen les anomenades “Time Plays”, juntament amb “Dangerous corner” i la reconeguda “Time and The Conways“. En aquestes tres obres dramàtiques, el dramaturg anglès explora de manera magistral les paradoxes i les teories de John William Dunne sobre el temps no lineal, els “records del futur” i els somnis premonitoris. La proposta té […]

En el año 2011 tuve la oportunidad de ver “Llama un inspector” de J.B. Priestley, dirigida por Josep Maria Pou y en la que actuaba el añorado Carles Canut. La recuerdo como una obra inquietante como lo es la que nos ocupa hoy “Això ja ho he viscut” del mismo autor. Yo no la consideraría un thriller porque no va tanto de misterio y suspense sino de la angustia de los personajes sobre el tiempo vivido, el dejà vu y los sueños premonitorios, aspectos muy de moda en la Europa de finales del siglo XIX. J.B. Priestley se inspiró en los trabajos de John William Dunne sobre las teorías de los sueños y la parapsicología. Su gran preocupación y objeto […]

“Puto” és una obra unipersonal d’Ezequiel Barrios, un coreògraf, actor i ballarí argentí, que indaga en l’imaginari d’un homosexual que encara s’amaga dins l’armari. Rebota dins l’armari. Ell és un Puto reprimit. La seva ràbia, insatisfacció i impotència davant l’homofòbia que existeix en la gran majoria de la societat, l’obliga a ser algú amb doble personalitat. A Argentina, el significat de la paraula puto és un insult amb tendències homofòbiques sinònim de “putiovi, maricón o gay”. A “Puto” veiem a un cos en constant moviment que crida amb tota la seva ràbia PUTO, PUTO, PUTO, PUTO,…Salta, balla, es transvesteix, es despulla física i emocionalment,… La intimitat de l’espai intensifica les emocions. Ezequiel ens interpel·la amb la mirada, ens mostra la […]

Siempre me han provocado interés las obras que empiezan por el final (o la mitad de la historia) y desde allí, flashback (El crepúsculo de los dioses). Valoro mucho el mérito de la dramaturgia o narrativa en explicar algo que sabemos cómo termina y que aún así nos atrape, conocer los hechos y los porqués más que la consecuencia. Esto encontramos -bueno, un poco, en Karen-, con registro de intriga familiar y tintes policiales, con texto de Ever Blanchet y dirección de Marta Gil Polo. No nos muestran de inicio el final, sino las consecuencias de unos hechos -que desconocemos- que ocurrieron hace 13 años y transformaron totalmente las vidas de los protagonistas y los personajes ausentes. Iremos descubriendo, pues, […]

“La marca preferida de las hermanas Clausman” és una obra de Victoria Szpunberg, que es va estrenar a l’abril del 2010 al Teatre Tantarantana amb el suport de la Sala Beckett, on s’ha pogut veure nou anys després, coincidint en que Victoria Szpunberg n’és l’autora resident d’aquesta temporada. Aquesta obra forma part d’un treball sobre La fragilitat de la memòria, que ens convida a reflexionar sobre les conseqüències físiques i psicològiques produïdes per la repressió política. Maria Rodríguez i Diana Torné, les dues actrius que van interpretar a les dues germanes Clausman ara fa nou anys, repeteixen experiència. Les germanes Clausman són la Sara (la germana gran) i la Valentina (la germana petita). Viuen en un pis prop de Barcelona, […]

Una de les cites que intento no perdrem és la del Festival Píndoles. Aquest any les dates han estat els dies 7, 8 i 9 de juny del 2019. Durant aquests tres dies s’han pogut veure unes 20 propostes de microteatre. Lloc: diversos espais del Castell de Montjuïc. Aquest any només he pogut veure dues de les peces que es representaven dissabte: “Veus” i “La noia de la benzinera”. La primera en els soterranis del castell on estan les cel·les, la segona en una de les oficines. “Veus”, un text de Josep Maria Ribaudí, dirigit per Marc Torrecillas i interpretat per Marc Barbena. Es pot viure sentint veus dins el cap? Es pot ser feliç sense poder aturar-les? Unes veus […]

S’entreveuen connexions entre Les oblidades i Omplint el buit, dos textos de Lara Díez que gairebé (o sense el gairebé) han conviscut a la cartellera barcelonina aquesta primavera. Tinc la sensació que més enllà del que ja s’ha dit al voltant d’aquesta mena de díptic sobre el sentit de la vida i la incapacitat per a treure’n l’entrellat, hi ha també una mena de tractat sobre l’espera que recorda allò que va dir no recordo qui quan es referia a la vida com a broma pesada en espera d’alguna altra cosa que no sabem què és. o potser de res més, vés a saber. Aquesta segona part del díptic (parlo sense saber si ha estat pensat així) posa l’ènfasi en […]

Amb moltes ganes ens vam dirigir ahir, diumenge, al Lliure de Gràcia preparats per a la “marató” de Dolors, la sèrie de televisió en teatre. Tot un tour de force pels actors, ja que la durada total de les interpretacions s’ha aproximat a les 5 hores, i no han baixat el ritme ni un moment. Esplèndids Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Tal com ens van explicar a la ressenya de la roda de premsa, amb aquesta proposta han pretès emular la manera de fer de les sèries de televisió i han creat un muntatge teatral de 6 capítols, de 45 minuts de durada cada un d’ells. Meritxell Yanes, que interpreta el paper de Lola (Dolors), és la ideòloga […]

Desgraciadamente, espectáculos como este siguen vigentes hoy en día, puesto que la homofobia no se ha erradicado todavía en muchos países y está resurgiendo inesperadamente en muchos otros. Hablar de discriminación y de exclusión por temas de orientación sexual nos puedes parecer a muchos, a estas alturas del siglo XXI, un tema superado… pero siempre nos miramos el ombligo y no hacemos una mirada global, quizás porque asusta o porque la vemos excesivamente lejana. Ahora bien, los terribles hechos que pasan en Chechenia o ataques puntuales como el de Londres u otras capitales europeas nos tendrían que hacer pensar. Y todo esto, sin tener en cuenta a países de otros continentes, como por ejemplo Brasil, donde esta obra fue cancelada […]

Teatre – MENTRESTANT TU I JO QUÈ FEIEM (2, 5 sobre 5) Dansa – Poesia – QUAN CAU (3, 5 sobre 5) Teatre – MARGARITA (4 sobre 5) Teatre – LA NOIA DE LA BENZINERA (5 sobre 5) Multidisciplinar – SWINGABADY CINETUNES (1, 5 sobre 5) Teatre – TOT INCLÒS (3 sobre 5) Dissabte dia 8 és la nostra segona i última jornada al Festival Píndoles d’enguany. Diumenge ens espera una nova marató de teatre al Lliure de Gràcia. Fem cap al Castell de Montjuïc, aquest cop sense «entrebancs circulatoris» i esperem a l’inici del primer dels espectacles que tenim avui programats. De nou, tenim set propostes a la nostra agenda però, per motius personals que no vénen al cas, […]

La Pulpe Teatro presenta en el Tantarantana su producción Un negrata de merda, un texto de Denise Duncan que pone de relieve las escenas de microviolencia que se dan a diario en nuestra sociedad y que, muy a menudo, no son denunciadas. El texto de Denise Duncan trata, a partir de una situación anecdótica (una niña insulta a un niño negro en el patio del colegio llamándole “negrata de mierda”), de desarrollar un amplio abanico de situaciones y de zonas moralmente cuestionables para hacer reflexionar al espectador. Pese a la seriedad del tema, el texto permite escenas de humor e incluso contrapuntos cómicos que liberan tensión y funcionan muy bien. Escénicamente, la propuesta es interesante. Los protagonistas de la acción […]