S’entreveuen connexions entre Les oblidades i Omplint el buit, dos textos de Lara Díez que gairebé (o sense el gairebé) han conviscut a la cartellera barcelonina aquesta primavera. Tinc la sensació que més enllà del que ja s’ha dit al voltant d’aquesta mena de díptic sobre el sentit de la vida i la incapacitat per a treure’n l’entrellat, hi ha també una mena de tractat sobre l’espera que recorda allò que va dir no recordo qui quan es referia a la vida com a broma pesada en espera d’alguna altra cosa que no sabem què és. o potser de res més, vés a saber.
Aquesta segona part del díptic (parlo sense saber si ha estat pensat així) posa l’ènfasi en el tracte vergonyós a què han estat sotmeses, i ho segueixen estant, les dones en un món dissenyat pels i per als homes. Ésa molt encertada l’escenografia de Carles Royo, que aconsegueix que graviti en l’atmosfera de la sala el macabre i el naïf sense estridències. La feina de Catou Verdier és una lliçó magistral sobre la idea de vestuari com e element fonamental per a explicar el personatge i la seva personalitat polièdrica.
Míriam Monlleó i Bàrbara Roig entomen l’encàrrec amb feresa, amb prou habilitat per a assumir els diferents registres que exigeix el text i prou entrega per a transmetre la ràbia que supura d’un món tan injust. L’ensamblatge és màgic, l’una potencia l’altra i la fa millor, i volen alt perquè s’arrapen al text i a una idea amb tota la honestedat del món, del món que Les oblidades posa en tela de judici.
Lara Díez continua apostant per la sobrietat i la valentia per a fer el millor teatre que es fa avui dia a Catalunya. Per cert, no tinc notícia encara de la reposició d’Herència abandonada, i em fa patir. Cal donar-li més vida!