Carles Armengol Gili

No fa pas massa temps alguns presos d’ETA van decidir entrevistar-se amb els familiars de les seves víctimes per demanar perdó. Aquesta obra va sobre aquells fets, i també sobre la por i el dolor en un sentit més ampli. Tot i no ser una peça rodona (què hi pinta el personatge del mediador; per què no s’exprimeix més la conversa del terrorista i la política) i estar llastrada per una interpretació que es queda massa en la superfície, La flor de paper té el mèrit de ser teatre immediat i generador de debat. I és que el teatre té el dret i el deure de ser testimoni del temps que li toca viure, de recollir els fets que ens […]

Juan Mayorga és possiblement el dramaturg més important que hi ha actualment en llengua castellana. La seva ja extensa obra, la seva projecció internacional i una infinitat de premis (el Premi Nacional de Literatura Dramàtica és el més recent) són les seves cartes de presentació. La seva obra no és senzilla i sovint apareix en tots els seus escrits, de forma inevitable i enriquidora, el seu bagatge de filòsof. A Himmelweg la complexitat no és tan aparent, però per poc que t’hi endinsis veus de seguida que és una història sobre la història, però amb un peu en el present; és també una peça metateatral, o un joc de miralls, o una nina russa que guarda dins seu un munt […]

Baricco sempre ha inspirat força a la gent de teatre. Tot i que aquest Novecento està basat en un monòleg creat especialment per a escena, fa poc també es va adaptar al llenguatge teatral la novel·la Oceà, i ja fa uns anys Lluís Soler, Jordi Boixaderas i Marta Marco van fer una lectura dramatitzada de la seva particular versió de La Ilíada. És més, aquest monòleg que ens ocupa avui no és la primera vegada que es representa a casa nostra, ja que es va poder veure en una proposta del grup basc Tanttaka Teatroa i també a mans de l’actor Jordi Bosch. En aquesta ocasió tenim la oportunitat de veure un muntatge petit, íntim, fet amb pocs recursos i […]

El text de Lluïsa Cunillé, guanyador en el seu moment del Premi Nacional de Literatura Dramàtica, actualitza personatges i situacions de les tragèdies clàssiques amb una delicadesa i una intel·ligència que només els grans autors saben transmetre als seus textos. Aquí tenim a Ulisses, un estranger perdut enmig d’un món que no para de créixer (es parla de construccions, de gratacels, d’autovies)… però que està absolutament destruït per dins. I tenim també a quatre dones que anirà trobant pel camí, unes dones que porten gravats a foc els estigmes de la tragedia: Electra, Fedra, Medea i Antígona. El text de Cunillé no és pas fàcil de pair, i la direcció de Paco Zarzoso opta per una immobilitat que pot arribar […]

Un espectacle d’homenatge pot tenir moltes formes, i objectius molt diversos. En el cas de La capitana, el TNC -i no anomeno a cap director o coordinador, perquè ni en el programa de mà en consta cap- ha optat per encarregar a diverses personalitats de la música, el cant o la dansa el seu particular tribut a la bailaora. Aquest estil, més propi dels discos-homenatge o d’espectacles puntuals, contribueix a que el conjunt resulti irregular, i a voltes poc coherent… tot i que hi ha apunts de genialitat que no s’han de passar per alt. La capitana és un espectacle dividit en cinc parts, que s’enllacen per una veu en off excessivament didàctica i, pel meu gust, sobrant. Una conceptualització […]