Carles Armengol Gili

Descobrir a aquestes alçades la genialitat i la creativitat de Marta Carrasco seria una mica absurd. Tot i així, sabem del cert que molta gent encara sent aversió cap als espectacles de dansa, o bé una por terrible a aquest mot compost que li diuen dansa-teatre. Des d’aquí encoratgem a totes aquestes ànimes càndides i temoroses que vagin a veure l’últim espectacle de la coreògrafa catalana. I és que segur que hi troben un moment, una cançó, una idea o una imatge -o tot a la vegada- que els arribarà directament al cor… B.Flowers -a l’igual que Blanc d’ombra, Dies Irae, No sé si o qualsevol altre espectacle anterior- s’ha de sentir més que veure, s’ha d’assaborir sense prejudicis i […]

Aquesta recomanació està indicada per aquells que estimen els musicals en totes les seves modalitats, o bé per aquells que segueixen entendrint-se amb històries sensibleres i fins i tot passades de moda. Els que no entrin en cap dels dos grups ja poden passar a la ressenya següent, perquè segur que no hi haurà manera de convèncer-los. L’efecte d’aquesta obra de Ridchard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada en els teatres de Broadway el 1958, és realment sorprenent. Des del primer moment el seu estil semblava antiquat («West Side Story» havia arribat al escenaris just un any abans), i quan va arribar al cinema set anys més tard els crítics li van girar l’esquena, ja que el cinema dels seixanta […]

Parlar de l’exhumació d’un astrònom danès del segle XVI que podria haver estat la inspiració de Shakespeare per fer Hamlet… Parlar del suposat “origen del teatre i del món”… Parlar d’un triangle amorós, de la pèrdua d’un ésser estimat, d’un conflicte laboral i també d’un de monàrquic… Parlar de tot això, i molt més, i sortir-ne indemne és tota una proesa, de la que evidentment “Exhumación” no se n’acaba de sortir. Si a això hi sumem una interpretació afectada i poc natural, ens trobarem amb un espectacle que podria haver estat… però que no acaba de ser. De totes formes, cal destacar el nou canvi de registre que li descobrim a The Zombie Company (“Peceras”, “Elepé”), la valentia de Carlos […]

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure’ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: «el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les». Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d’aquestes ocasions seria, precisament, l’espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades. Un altre gran descobriment d’»Un trozo invisible de este mundo» […]

Tot i que el vulguin vendre de moltes maneres, The Hole és teatre de cabaret pur i dur. Un cabaret modern i «gamberro», influenciat per les últimes tendències del gènere -burlesque i demés- i també per les més clàssiques. I com a tot bon cabaret, l’espectacle varia d’una ciutat a l’altra, d’un dia a l’altre. Per començar, hi ha diversos mestres de cerimònies que segueixen un mateix patró; jo vaig tenir la gran sort de veure a Álex O’Dogherty a Madrid, però aquí s’ha anunciat per a les primeres funcions a la Terremoto de Alcorcón i no m’estranyaria que algun dia aterrés un dels creadors dels show, Paco León, com a reclam publicitari. D’altra banda, les actuacions també van rotant, […]