Carles Armengol Gili

Parlar de l’exhumació d’un astrònom danès del segle XVI que podria haver estat la inspiració de Shakespeare per fer Hamlet… Parlar del suposat “origen del teatre i del món”… Parlar d’un triangle amorós, de la pèrdua d’un ésser estimat, d’un conflicte laboral i també d’un de monàrquic… Parlar de tot això, i molt més, i sortir-ne indemne és tota una proesa, de la que evidentment “Exhumación” no se n’acaba de sortir. Si a això hi sumem una interpretació afectada i poc natural, ens trobarem amb un espectacle que podria haver estat… però que no acaba de ser. De totes formes, cal destacar el nou canvi de registre que li descobrim a The Zombie Company (“Peceras”, “Elepé”), la valentia de Carlos […]

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure’ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: «el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les». Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d’aquestes ocasions seria, precisament, l’espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades. Un altre gran descobriment d’»Un trozo invisible de este mundo» […]

Tot i que el vulguin vendre de moltes maneres, The Hole és teatre de cabaret pur i dur. Un cabaret modern i «gamberro», influenciat per les últimes tendències del gènere -burlesque i demés- i també per les més clàssiques. I com a tot bon cabaret, l’espectacle varia d’una ciutat a l’altra, d’un dia a l’altre. Per començar, hi ha diversos mestres de cerimònies que segueixen un mateix patró; jo vaig tenir la gran sort de veure a Álex O’Dogherty a Madrid, però aquí s’ha anunciat per a les primeres funcions a la Terremoto de Alcorcón i no m’estranyaria que algun dia aterrés un dels creadors dels show, Paco León, com a reclam publicitari. D’altra banda, les actuacions també van rotant, […]

«Show cost» és un monòleg carregat de bones intencions i defensat amb honestedat de principi a fi. Durant una hora, aproximadamen, l’actor Alfred Picó defensa un teatre de mínims i proposa convertir-nos en els espectadors del futur, que haurem d’imaginar més que veure. El problema de tot plegat és que es tracta d’un discurs tou, que perd el fil massa sovint i que en lloc de semblar modern queda antiquat per moments. Ara mateix no es pot parlar de les xarxes socials com si fossin una novetat, ni simular una pantalla intel·ligent i treure-li menys profit de l’esperat. També és arriscat parlar de la imaginació com a base del teatre del futur, quan ha estat i és la base del […]

Us enganyaria si jutgés aquesta peça de Jordi Casanovas només com espectacle teatral. Evidentment hi ha teatre en el seu interior, com en tants altres muntatges que a vegades ens semblen més d’un altre gènere, però val a dir que la seva forma originària és la d’un espectacle d’inauguració. I com tot espectacle d’inauguració obeeix a un encàrrec, que deu haver estat ple de condicionants, començant per l’espai i acabant per la naturalesa dels fets que s’exposen. Per tant, estem davant d’una obra que no neix de forma lliure i espontània, i que es cenyeix un «corsé» massa estret i tibant. Tampoc hem d’oblidar que el gran protagonista de tota aquesta excusa és el rehabilitat espai del Born Centre Cultural, […]