Carles Armengol Gili

Había una vez un autor que escribía tragedias, a pesar de haber nacido en 1968. Y un buen día el citado autor, de nombre Wajdi Mouawad, escribió un cuento para adultos… o bien para niños grandes, y le salió un cuento donde una niña se enfrentaba con la muerte después de una amarga experiencia. Había una abuela… había un perro… Y también un lugar inventado donde se cumplían todos los sueños y donde los blancos podían aspirar a ser negros, si así lo deseaban. Un lugar que traía por nombre… Pacamambo. El montaje que podemos ver actualmente en La Seca de este precioso texto del autor de Incendios destaca, sobre todo, para estar hecho con un gusto, un oficio y […]

La tradición del teatro popular en Barcelona es muy antigua, y muy exitosa. Desde los numerosos teatros de revista del Paralelo -cuando el Paralelo era una arteria de ocio de primer orden- hasta los vodevils o los cómicos de gran carisma, el teatro popular ha arrastrado a miles de espectadores durante años y años. Ha habido épocas en que este tipo de teatro ha caído en desgracia, pero siempre hay un espacio en la ciudad donde poder disfrutarlo. Dentro de esta tradición, Joan Pera y Lloll Bertran se han unido para homenajear, secretamente, a los que yo creo que son su fuente de inspiración, es decir, Joan Capri y Mary Santpere. Y de aquí sale este Tenorio, primero «a palo […]

Marry me a little ve a demostrar que amb el que Stephen Sondheim llença a les escombraries o bé tanca en un calaix es pot construir un musical preciós i emotiu. Fa exactament 20 anys, Nina i Pep Anton Muñoz ja van fer-ne una versió en català dirigida per Pere Planella. Si aquella tenia el to dels musicals catalans dels noranta, aquesta ve a ser una versió encara més sòbria, minimalista i elegant de la història dels dos veïns que comparteixen soledat i desamor durant un cap de setmana. Toni Viñals i Mone Teruel -esplèndida vocalment i també com a actriu- compleixen al cent per cent amb la proposta, molt ben acompanyats del pianista i director musical Xavier Torras. Tot […]

Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l’espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d’un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l’última part de l’obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de «La bien pagá», […]

Naïf està plena de llocs comuns dins del clown, però també té moments singulars… i sobretot té màgia. No acaba de ser un espectacle perfecte, i fins i tot a vegades resulta un xic desequilibrat (la pantalla de vídeo o el moment de la cançó no sempre encaixen amb la història general) però el cert és que quan es produeix la connexió entre actor i públic les pegues perden gran part de la seva importància. A més, Toti Toronell és un clown de gest petit però d’una sensibilitat i una empatia enormes, molt ben acompanyades en escena de la música en directe d’Albert Dondarza. Tot i que jo tampoc sóc un expert en el gènere, sí sé que aquest espectacle […]