Recomendaciones

Una performance de circ… o teatre… o el que sigui digne de veure’s. El mite de Sísif passat per Camus i per la fantasia dels seus creadors, però fidel, molt fidel tan al que ens va relatar Homer a l’Odissea, com les especulacions del Nobel francès, que es deixà anar a gust. Una lectura àmplia servida per un atleta impecable i incansable, i a la vegada clown, mut, impàvid que no s’immuta per a res. S’ha de tornar a pujar la pedra per la vessant de la muntanya? Doncs som-hi. Anava a escriure no us la perdeu, però avui era l’últim dia, cagumcoi. Crítica completa » http://bit.ly/1SfuMgW

Después de La terra oblidada y La Pols, la Compayia Arcàdia vuelve a los escenarios de Barcelona (esta vez al Espai Lliure) con una historia coral sobre la insatisfacción, la necesidad de ser alguien, de tener fama, de ser amado. Llàtzer Garcia deja de lado en esta ocasión el tema de la familia y nos presenta un grupo de personajes atrapados en sus miedos e inseguridades, esclavos de la mirada ajena y de los elogios vacíos, que solo viven en el reflejo de un espejo deformado. Con un ritmo reposado, una puesta en escena elegante y unas interpretaciones casi naturalistas, Sota la ciutat hace una reflexión interesante sobre un momento concreto (el que vivimos) y una generación (la mía) que […]

Ens agrada aquesta barreja de ball folklòric, de dansa contemporània i sobretot d’autèntic flamenc; una coreografia que va crear Antonio Gades a partir de l’obra del mateix nom, escrita per Lope de Vega l’any 1613. Per Antonio Gades, mort l’any 2004, aquesta va ser la seva última producció com a coreògraf. La Companyia Antonio Gades té aquesta coreografia molt per la mà, i la sincronia dels ballarins és envejable, així com la interpretació dels quatre ballarins solistes actuals. Cal destacar també l’espectacular vestuari i el treball d’il·luminació molt estudiat per cada una de les escenes. Malgrat tot, no vaig gaudir tant com jo esperava, segurament a què el pas del temps ha fet canviar els meus gustos en qüestió de […]

Si fa unes setmanes parlàvem de la Carmen ballada de la Companyia d’Antonio Gades, ara ens toca parlar del mateix personatge però en una versió operística de petit format. Aquí la gran obra de Georges Bizet es veu reduïda a quatre cantants i una narradora que va explicant, potser a vegades de forma innecessària, el que passarà a cada escena. M’hagués agradat més una narració menys didàctica, però s’ha d’agrair, almenys, que el personatge de la Manolita (Gemma Charines) aporti un humor que fa rebaixar substancialment el dramatisme de la trama i que supleix aquelles escenes que en la peça original es resolen amb el Cor o amb altres personatges que aquí no apareixen. Dels cantants, destaquen sobretot la mezzo […]

Los monólogos dramáticos femeninos se encuentran en un muy buen estado de salud si tenemos en cuenta montajes recientes como Blanca desvelada, Juicio a una zorra, La plaza del diamante o El testamento de María, entre otros muchos. Siguiendo esta línea que tan buenos resultados ha dado últimamente, La llista muestra el universo emocional de una mujer que intenta organizar su vida a través de inventarios escritos en hojas de papel, puesto que no sabe poner orden a sus angustias. El espectáculo retrata muy bien el estrés, la presión y la exigencia a la cual se ven sometidas ciertas amas de casa de clase media/alta, sobre todo de los Estados Unidos y Canadá. Se trata de un mundo cruel y […]

La Companyia Antonio Gades recupera la última coreografia del genial ballarí Antonio Gades que porta per títol “Fuenteovejuna”, inspirada en la novel·la homònima de Lope de Vega. Aquest ballet sorgeix d’un encontre entre Antonio Gades i l’escriptor José Caballero Bonald, que mitjançant escenes i seqüències en van fer una continuïtat argumental de l’obra. Gades va ser innovador, creador i visionari dins la dansa flamenca. Tenia una visió molt clara de la sobrietat i serietat del flamenc, i va saber fusionar el sentit popular del ball flamenc a l’espontaneïtat i disciplina de la dansa clàssica. A “Fuenteovejuna” podem veure aquesta unió entre el flamenc antic i el contemporani, fusionat amb les danses tradicionals espanyoles. El tema principal és la denúncia social […]

Julio César y Cleopatra son dos de las figuras más fascinantes del mundo antiguo. Sobre ellos, se han hecho películas y escrito novelas y obras de teatro donde grandes autores han explicado su historia juntos (George Bernard Shaw) o por separado (Shakespeare, Terenci Moix…). A pesar de que, habitualmente, la vertiente amorosa de Cleopatra viene asociada más a Marco Antonio, esta propuesta ha decidido reunirlos como fantasmas en la actualidad para recordar los viejos tiempos y aportar su visión sobre el mundo contemporáneo. Lo que parte de una idea parecida a la magistral Juicio a una zorra sobre la figura de Helena de Troya, desaprovecha estrepitosamente su potencial banalizando el argumento con chistes malos (“César, tienes nombre de ensalada…”), canciones […]

Hemos llegado a un punto extraño de la historia de nuestra sociedad en el que los argumentos de ciencia-ficción y la realidad que nos rodea se han alineado, se confunden y se retroalimentan. Roc Esquius, autor y director de la sátira futurista iMe, nos propone, en esta ocasión, una comedia sobre un hombre que decide irse a vivir a Marte (sin posibilidad de volver) y los conflictos que esto comporta en su entorno. Lo más curioso de esta idea es que está basada en un proyecto real que, si consigue fondos suficientes, empezará a enviar a personas a vivir al planeta rojo de aquí a 10 años. Esta circunstancia aporta a la obra una verosimilitud y una proximidad que no […]

Diez años antes de morir, Antonio Gades creó su última gran producción, Fuenteovejuna. A pesar de que quedó pendiente un proyecto sobre Don Quijote, creo que esta fue una obra culminante, en la que encontró la medida justa para dramatizar un ballet y conservar a la vez el espíritu del texto teatral. Se trata de una coreografía que mezcla géneros (flamenco, danzas populares españolas, ballet clásico…) y momentos muy descriptivos con otros de auténtica fiesta flamenca, como ya pasaba en la Carmen creada junto con Carlos Saura. Pero aquí todo está mucho más ligado y tanto el vestuario como la música elegida nos aportan una visión más homogénea de todo el conjunto. Al igual que en el montaje de Carmen, […]

Tripula ens proposa un viatge dins un globus aerostàtic. No vol ser pas un teatre pedagògic, ja que l’únic que pretén és que el públic sigui capaç de viatjar per llocs imaginaris i segurament impossibles… un públic que entri en la convenció de viatjar sense moure’s del lloc. En arribar a la Sala Tallers m’he trobat amb un bon grapat d’infants que esperaven pacientment a què les portes de la Sala s’obrissin…. i de sobte han aparegut els científics que ens han fet passar amb molta prudència, per tal de què no malmetem la sofisticada maquinària que ens faran viatjar ben aviat per mons desconeguts i imaginaris. Finalment ens han fet entrar dins del globus i de sobte hem entrat […]

Si tenemos en cuenta que el fragmento de Home i Senyor es sólo un aperitivo, seguro que podemos abandonarnos a la magia del autor napolitano y disfrutar de La gran il·lusió de la manera que se merece. Algunos dicen que no se tendrían que haber juntado las dos piezas, pero lo que está claro es que el encanto de la segunda es innegable. Se trata de un texto más cercano a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretamente, estamos ante un De Filippo más pirandelliano que nunca, que escribe con sencillez -y un trasfondo desolador- sobre la afilada frontera entre ficción y realidad. De hecho, no es nada inocente la historia del pobre Calogero Di Spelta, que […]

Entrem a la sala, plena de gom a gom, i veiem una enorme cortina a l’escenari, només un petit espai obert ple de marques blanques a terra, i comença l’espectacle amb tots dos actors sortint en calçotets i donant voltes davant i darrere la cortina mentre es van vestint, un d’ells amb sabates de taló de dona, és com si tinguessin pressa per estar a punt. Es tapen la cara amb unes caràtules de discs de vinil, un de Dvorák, l’altre de Conchita Piquer i aquí ja comencem obertament a riure. Cau la cortina i es van intercalant números de circ, equilibrisme, «animals» i pallassos, sense pronunciar cap paraula. No és un espectacle al 100% de circ, tampoc és un […]

Una bona proposta de teatre de gest i mímica. Al llarg de la representació només sentirem algunes paraules en un rus que tampoc ho és, però és evident que no calen les paraules per entendre el que ens expliquen. Amb una gestualitat molt marcada i una mímica que beu de les fonts de Charles Chaplin o Jacques Tati, provoquen una serie de situacions que ens fan riure i passar una bona estona. És la primera proposta escènica de la Companyia Voltäla, que està integrada per Jordi Font, especialista en teatre físic i visual; Toni Guillemat, que prové del teatre de text; Alba Macfalane i Helena Torres, les dues graduades en escenografia. La interpretació dels dos actors és molt bona. Interpreten […]

Feia temps que tenia ganes de veure aquest humorista. Tot i que no sóc gaire amant dels monòlegs humorístics, la meva cunyada m’havia dit que, si podia anar-lo a veure, m’agradaria molt, ja que el seu estil era molt semblant al de Pepe Rubianes. Em sap molt de greu Laura, però de Pepe Rubianes només n’hi havia un i, a banda de ser únic, creu-me que és inimitable. Així que, com us ho diria, no em va acabar de convèncer (a mi!). El públic la veritat és que va riure, i molt!! A la senyora del meu davant pensava que li agafaria alguna cosa. Per ser-vos del tot sincera, va haver-hi un esqueix on vaig riure moltíssim, fins i tot […]

Per començar us haig de confessar que vaig haver de buscar informació sobre el dramaturg Antonio Tarantino, ja que de Tarantino només en coneixia el Quentin. Doncs bé, l’Antonio Tarantino és un dramaturg italià que va començar els seus inicis com a pintor, passant per la seva arribada tardana al món de les arts escèniques (quan tenia més de cinquanta anys), fins a arribar a la seva consolidació com a autor dramàtic. Vespres de la Beata Verge forma part d’una tetralogia que Tarantino defineix com la seva ‘Tetralogia de la cura’, un projecte que partint dels mites evangèlics revisa els grans mites d’Antígona i Medea. L’obra neix a partir de la hipòtesi d’un fet real, la d’un noi que el […]