Una obra de Stefano Massini, el mateix autor que ens va oferir els textos de “Crec en un sol Déu” i “Dona no reeducable”que hem pogut veure al Lliure aquesta mateixa temporada. En aquest cas ens explica la història de Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americà que va desfermar la crisi econòmica més gran dels últims anys.
L’obra original constava de tres parts: «Tres Germans», «Pares i fills» i «L’immortal», i tenia una durada de set hores. Roberto Romei ha reduït l’obra a menys de la meitat del temps i l’ha aixecat amb sis actors que eren tretze en el text de Massini. Un treball d’interpretació brutal.
La història de la nissaga es presenta a través de la narració, els personatges es presenten a ells mateixos i molt sovint fan servir reiteracions per remarcar fets.
Una nissaga que de comerciants esdevindran intermediaris de la compravenda del cotó, del cafè, del carbó, del petroli i acabaran obrint un banc amb seu a Nova York. Constantment busquen noves fórmules d’expansió invertint en automòbils, aeronàutica i cinema.
Malgrat que ens ha agradat moltíssim, especialment per la seva posada en escena i per unes interpretacions memorables, creiem que el text ha estat excessivament retallat en aquesta versió de Roberto Romei; el resultat ha estat força digne, malgrat que s’ha convertit gairebé en una narració sense diàlegs… una mena de classe d’economia i d’història del capitalisme, que almenys nosaltres ja coneixíem prou bé. La pitjor part se l’ha emportat la teòrica «tercera part» d’aquesta trilogia («L’immortal»), i és que l’hem trobat massa accelerada, aspecte que no ens ha acabat d’agradar. És per aquest fet, que la nostra valoració cargolaire no arriba a ser la màxima de 5 cargols voltaires, com ens hauria agradat atorgar a aquesta magnífica producció.
És una llàstima que no puguem veure a casa nostra la versió completa d’aquesta «teòrica trilogia», que malgrat que en la seva total extensió hauria arribat a unes 7 hores, bé es podria haver representat en 3 representacions separades, com de fet ja s’ha fet en altres ocasions…. o inclús també seguides, per què no?… com en aquella memorable «Tragèdies romanes» d’inesborrable record. Una gran ocasió perduda.
Per llegir la valoració sencera cliqueu AQUÍ
