Recomendaciones

El “l FESTIVAL MICRÒMETRE”, que es va realitzar els passats 1 i 2 de setembre de 2017 a la Masia de Can Ratés de Santa Susanna, arriba ara al Teatre Gaudí de Barcelona. FESTIVAL MICRÒMETRE neix amb la voluntat de convertir-se en un festival de microteatre i microespectacles de referència al Maresme. FESTIVAL MICRÒMETRE segueix la mateixa fórmula que els microteatres. Pels que no sabeu que són els microteatres: són espectacles d’una durada d’entre 15 i 30 minuts aproximadament, que es realitzen en espais petits i poc convencionals, amb un aforament d’unes 15 o 20 persones aproximadament per a cada espectacle. Teatre de petit format. En aquests microteatres s’hi pot veure qualsevol disciplina artística (teatre, circ, dansa, màgia, música, espectacles […]

Les joves actrius i ballarines Anna Castells i Alice Sorin es posen en la pell de la Joséphine i la Madeleine, unes entranyables àvies que viuen soles en una delicada caseta. Sense paraules, veiem com es desperten, com esmorzen i com passen la seva rutina acompanyades dels seus records. Els moments de teatre gestual en els que es mostra la mobilitat reduïda i el posat fràgil de les protagonistes van deixant lloc paulatinament a les coreografies de major moviment. El ritme de l’espectacle ve marcat per la presencia constant de la música, origen de totes les fantasies de les protagonistes i provinent de la seva inseparable radio. Escoltarem amb elles un conjunt de peces molt conegudes d’estils diferents: De Chaupen […]

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió. Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units […]

Fa dos anys i mig es va estrenar Els veïns de dalt amb molt d’èxit de crítica i públic a la nostra ciutat, cosa que va provocar que es representés la mateixa versió paral·lelament a Madrid amb un altre repartiment. Ara tenim l’ocasió de gaudir d’aquest muntatge, sent una oportunitat per aquells que se la van perdre en el seu moment o per tonar-la a gaudir amb un altre repartiment, el qual funciona molt bé. Com vaig dir en el seu moment, Los vecinos de arriba és una d’aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s’aconsegueix gràcies a l’ús d’una història quotidiana […]

Sorprenentment quan arribem al Teatre ens trobem la sala gairebé plena, la qual cosa contrasta i molt, amb el que hem vist aquests últims dies per la falta d’afluència de públic a les representacions teatrals. La companyia The Chanclettes, va crear l’anomenat «turmixplayback» que és una barreja de cançons, pel·lícules, anuncis i programes de televisió que ens presenten amb perruques i sabates de taló. Els seus components són: Josep Maria Portavella, Josep Coll i Xavier Palomino. Un espectacle que connecta des del minut zero amb el públic, inclús fins i tot abans d’entrar a la sala, perquè són els mateixos actors els que controlen l’accés tallant les entrades, informant que el número de la teva entrada entrarà en un sorteig […]

A un lado, la familia de acogida. Al otro, el padre biológico. A un lado, un matrimonio –Anabel Totusaus y Eduardo Telletxea – con medios y posibles, que ha pasado dos años cuidando del que también es su hijo. Al otro, un exalcohólico y exdrogadicto –intensísima interpretación la de Pau Sastre-, quien tuvo a su hijo sin saber que iba a ser padre, y quien se ha esforzado al máximo para recuperarse y recuperarlo. ¿Con quién debe quedarse el niño? El debate está servido, sin que la dramaturgia de José Pascual Abellán nos dé una respuesta clara. Sin buenos ni malos. Sin juicios ni moralejas… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-dos-familias/

“Si las masas pueden amar sin saber por qué, también pueden odiar sin mayor fundamento” “Macbeth” de William Shakespeare. Perquè la història sempre es pot repetir, són necessaris espectacles com el que ens presenta la companyia valenciana Arden Producciones: “Shakespeare en Berlín”, un espectacle escrit i dirigit per Chema Cardeña. Aquest espectacle es va estrenar al Teatre Gaudí el 26 d’octubre de 2016. Després de fer gira per Sevilla, Mallorca i València tornen per segona vegada a Barcelona. Ara teniu una nova oportunitat d’anar-la a veure, creieu-me si us dic que és un imprescindible. A «Shakespeare en Berlín» hi veureu tant paral·lelisme amb tot el que està passant actualment entre Calalunya i l’Estat Espanyol… Us en fareu creus quan escolteu […]

“Sólo creo en el fuego. Vida. Fuego. Estando yo misma en llamas enciendo a otros. Jamás muerte. Fuego y vida” -Anaïs Nin- La Badabadoc Teatre comença temporada amb la companyia barcelonina Los Prometidos, i l’obra “Sólo creo en el fuego”, escrita, dirigida i interpretada per l’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Es tracta d’una peça de teatre experimental, un joc escènic constant entre els actors Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, i la relació entre els dos personatges als que interpreten, amb uns canvis de ritme carregats d’humor, necessaris per trencar una mica la intensitat de la història. “Sólo creo en el fuego” és una peça biogràfica que va des del moment en que els literats són amants, fins al París del […]

Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però […]

Hem de començar dient que ens hem quedat gratament sorpresos per aquesta proposta, ja que vam creure que estàvem davant d’una comèdia on els actors protagonistes eren mot joves, però prou coneguts per la seva participació en les sèries de televisió com Merli o la Riera….. i que potser en això bàsicament radicava tot. I la nostra sorpresa ha estat trobar una comèdia, que si efectivament està dirigida als joves, però apta també per no tan joves, amb un rerefons que podríem dir amarg i una generació d’actors molt preparada, que ha resolt amb solvència la posada en escena. Tres històries que passen en un mateix espai, l’habitació d’un prostíbul. Tres relats que ens parlen de la família, de la […]

Dissabte al matí estàvem convidats (com abonats del Mercat), a assistir a una prèvia de l’espectacle A VORE a la Sala PB del Mercat de les Flors; aquest espectacle serà estrenat a L’Auditori els dies 26, 27 i 28 del gener vinent. Malgrat que, el que hem pogut veure és tan sols un 50% aproximadament de l’espectacle en el que encara avui s’està treballant, hem quedat literalment fascinats per aquesta fusió de tradició i modernitat, tant en la part musical, com en l’aspecte dramatúrgic i de bellíssim contrast entre la dansa tradicional i la dansa contemporània. Un espectacle que en bona part s’ha basat en el llibre «Del Folkrore Tortosí». El patrimoni cultural de les terres de l’Ebre, tant en […]

Una de las grandezas del teatro es que puede tener motivaciones muy diferentes, y todas muy valiosas, como divertir, entretener, emocionar, criticar, reivindicar, innovar, denunciar o hacer reflexionar sobre algo. Sin embargo, también puede tener el objetivo (y, a veces, esto lo olvidamos) de poner el foco sobre los pequeños dramas cotidianos que, sin hacer demasiado ruido, nos rodean y tienen su importancia, su propio conflicto y su propio dolor. La virtud más grande de Dos familias es su realismo y la capacidad de mostrarnos una realidad triste y muy habitual, que no tenemos demasiado presente, en la que no hay buenos ni malos más allá, quizás, de la falta de empatía de un sistema demasiado frío. Escrita por José […]

Para las comedias de Moliere, los años no han pasado en vano. Así pues, la gracia de este montaje no recae en su trama simple ni en la gastada moraleja. Si merece la pena verlo es por el vertiginoso ejercicio interpretativo en el que se internan Enric Cambray y Ricard Farré, quienes se atreven a interpretar ellos solos todos los papeles del auca. Desde la gestualidad y la caricatura, cada personaje tiene una forma de ser marcada por elementos muy sencillos. Un movimiento, una modulación de la voz o una prenda de ropa son suficientes para que reconozcamos instantáneamente cuál de ellos está hablando. A veces, con un mismo actor dándose réplica y contraréplica. Todo a un ritmo ágil y […]

Quizás porque la comedia envejece peor que el drama y la tragedia, nos hemos encontrado muchas veces adaptaciones teatrales de Molière que mantenían su profundidad pero no su gracia. El hecho de haber visto demasiadas obras del gran comediógrafo francés en montajes fallidos puede haber creado el prejuicio en algún sector del público de que se trata de un autor denso y desfasado. Afortunadamente, Enric Cambrany y Ricard Farré, con una entrega total y su estimulante vis cómica, demuestran que Molière no sólo es actual sino que también puede ser fresco y divertidísimo. Los ocho papeles que se reparten entre los dos actores requieren de un sentido del ritmo y la caricatura admirables que, sin duda, saben hacer brillar. De […]

Muchos conocimos a Paco Alonso gracias a su papel de Paquitu en Flor de nit o el de Oscar en las series Oh, Europa! y Oh, España!, todas con Dagoll Dagom. Pero lo que desconocíamos la mayoría es que detrás se escondían cuarenta años de carrera por escenarios de medio mundo. Como bailarín de flamenco participó en las mejores compañías del género en los años cincuenta, para pasar después a hacer musicales o a participar en los shows de estrellas como Frank Sinatra, Jimmy Durante o Eddie Fisher en Las Vegas. Probó también con el transformismo y decidió volver a Barcelona, ​​donde murió hace unos tres años. Víctor Álvaro, con la dramaturgia indispensable de Fran Arráez y Frank Capdet, ha […]