Recomendaciones

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley. La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l’espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis. Un afer sexual […]

Una dona és morta, està tancada en una morgue a l’espera de ser enterrada, el forense ja ha acabat la seva feina i ella espera. I aprofita el temps d’espera per parlar amb nosaltres. Ella està abocada a l’oblit, però no vol oblidar, ni vol que el seu amor, el seu “nino” la oblidi. Ella és una dona, se sent una dona i actua com una dona. Però ella té genitals masculins. Està empresonada en un cos d’home i ha lluitat per conquerir la seva pròpia identitat. Ella és una persona transgènere. La transsexualitat, aquest és el tema que ens planteja Manel Bonany en el seu text, un text que va escriure fa més de disset anys. Com ens comentarà […]

Quan el teatre aconsegueix interpel·lar l’espectador fins a deixar-lo suspès en una pregunta que sempre ha temut que li fessin, amb tota probabilitat ho haurà aconseguit enfrontant-lo a la munió d’incerteses que envolten la v ida de cadascú de nosaltres. La capacitat per a denotar o donar forma a allò que ni la filosofia ni la psicologia ni el llenguatge han sabut posar nom no sovinteja, i per això quan succeeix, cal que li fem lloc a la memòria d’espectador, però també a la d’homes i dones, doncs és en nosaltres, en el públic, on es dóna l’experiència teatral. Què ho fa que Maria Estuard, reestrenada aquests dies al Lliure de Montjuïc, ho impregni tot de veritat, que deixi en […]

Incendis és l’obra mestra de Wajdi Mouawad, i pel que sembla ho seguirà essent per molt de temps. Només la primera escena ja és un exemple de composició i estructura teatrals realment admirable. Amb un senzill plantejament l’autor ens planta al davant tots els interrogants -i també moltes de les respostes- d’aquesta gran tragèdia moderna. Una tragèdia que busseja en conflictes personals i en alguns dels grans mals del món actual. Així, la identitat, la venjança, la inutilitat de la violència o bé els conflictes per religió o per raça són alguns dels temes que van apareixent dins d’una trama complexa i polièdrica. En aquesta nova versió -ara en castellà i amb un repartiment de primera línia- s’ha posat el […]

La Sala Fènix presenta la seva 5ª temporada d’ÀNIMA, Cicle de Titelles per a Adults amb quatre propostes. COLGANDO DE UN HILO ha estat la segona de les propostes, presentada en aquest cas, per la Cia. Di Filippo Marionette. Aquest és el primer espectacle d’aquesta companyia i va ser estrenat en 2012 a Barcelona al Teatre Teresa Pamies, ha voltat per tot el món i ha guanyat alguns premis. La companyia Di Filippo Marionette està formada per Remo Di Filippo (Italia) i Rhoda López (Australia). Ens han presentat molts personatges diferents: a Niccoló, el violinista, Pina la ballarina, Zufolo el pallaso, Molly la dona que escombra, Fred el ballarí, Costante el ciclista, Johnny el rockero, un parell de “nois” que […]

“El hombre es algo que debe ser superado, es un puente, no un fin” F. Nietzsche “Así habló Zaratustra”, possiblement és un dels llibres més conegut i alhora més controvertit de tota l’obra de F. Nietzsche. I és que Nietzsche no decepciona; pot agradar més o menys, però la seva obra és plena de missatges que ens porten a reflexionar sobre la vida. Les paraules de Zaratustra són molt dures, però a la vegada reconfortants; critica tot allò que està establert, com la societat, els valors, la religió, …, i ens fa dubtar sobre, la ciència, la moral, el cristianisme, la filosofia i l’amor; però ho fa d’una manera molt enginyosa barrejant ironia i sarcasme, fent-nos reflexionar sobre la realitat […]

«Yes, peut-être» de Marguerite Duras va ser estrenada i dirigida per ella mateixa al Théâtre Gramont, just abans de l’esclat del maig del 68. Aquest text forma part de la seva trilogia còmica que també integren «Le Shaga» i «Les eaux et forêts». Un text, que al nostre entendre no ha suportat bé el pas del temps i ha quedat obsolet. Un text ple de metàfores i missatges subliminars que el fan poc entenedor per la majoria de públic. La companyia A-3, guanyadora del Festival Mikro Teatre de la temporada passada ha volgut portar aquest text a escena amb direcció i dramatúrgia d’Andrea Segura. Un conflicte, una guerra, ha deixat un món desbastat on quasi bé no hi ha supervivents, […]

Tota la peça gira al voltant de l’acceptació del pas del temps, a l’acceptació del fet d’envellir i acceptar cada etapa de la vida gaudint d’allò que ens fa feliços. Imma Colomer és la protagonista d’una telenovel·la, “Gent de Sort”, que fa quaranta anys que està en antena, ella és Glòria Aran, i és una estrella. Però la productora, Gina Guasch (Núria Casado) pensa que ja hi ha prou d’aquest personatge, que s’ha fet gran amb la sèrie, i decideixen donar-li una mort digna de la mà d’un nou cap de guionistes, en Roc Biaix (Dafnis Balduz). PRIME TIME, és una proposta divertida on el personatge de l’Imma Colomer se’ns adreça directament i ens va explicant el que sent i […]

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar. Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no […]

Lili, uno de los personajes más tiernos de Marta Carrasco, aparece en escena justo al principio, con una sonrisa en los labios y el Both SidesNow, de Joni Mitchell, de música de fondo. Empieza a subir por platea, repartiendo caricias, abrazos y besos. A pesar de sus limitaciones físicas y sus deformidades es un personaje que contagia alegría, con una ternura que sale de muy adentro, ya no del personaje sino del artista. Y así, con este momento de pura magia y con el público en el bolsillo empieza Perra de nadie, un espectáculo que es compendio, resumen y legado, todo a la vez. Cómo en otros espectáculos de la bailarina y coreógrafa, los números se suceden sin un vínculo […]

El meu error inicial va ser pensar que tots els «musicals per joves» són una còpia de «El despertar de la primavera» de la temporada passada. Anava amb les expectatives molt altes, confiant amb el talent de la meitat del repartiment, que van complir amb el seu paper, però no va ser suficient per amagar la poca naturalitat de la resta dels integrants del grup. En general, micròfons massa baixos i a vegades molt alts (que «petaven»), mirades dels actors al públic buscant complicitat innecessària, «trepitjades» comunes qui sap si per falta de rodatge… De totes maneres, els sis joves han demostrat tenir una veu genial que en altres ocasions es poden acabar d’explotar. Podem donar una nova oportunitat als […]

Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d’Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l’any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l’acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle. Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d’una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre’s amb allò que fa referència a l’essència de l’experiència teatral, és a dir, dur la […]

Iban Valero n’és l’autor del text i un dels intèrprets. Elisabet Sopesens n’és la directora i també intèrpret en alguna de les funcions. Tots dos són fundadors de Cactus Love Produccions, una plataforma per a joves creadors que tenen la necessitat de donar el seu punt de vista sobre el món en què els ha tocat viure. TRAMUNTANA és una proposta que explora les diferents reaccions davant problemes com la drogoaddicció, la desestructuració familiar o els abusos psicològics. En paraules del mateix autor «no hi ha res més terrorífic que despertar-se un dia, mirar-se al mirall i no reconèixer el propi reflex…» Una obra que mostra les dues cares d’uns personatges que es debaten entre la llum i la foscor. […]

… Perquè qualsevol cosa seria un avançament, i per això a Barcelona ja tenim al Bob Espòiler. Sí puc dir que només d’entrar a l’Àtic 22 ens submergim en unes golfes plenes de roba estesa i això ja ens situa una pila d’anys enrere, i allà hi trobem una noia que va plegant la que ja està eixuta. El seu vestit també ens transporta cap als anys cinquanta, i de sobte es veu reflectida davant un mirall, i la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es van coneixent, descobrint-se l’una a l’altra i juguen al vell joc d’endevinar alguna cosa amagada a les golfes: jo pregunto i tu només pots respondre sí o […]

Seria llarg d’explicar el perquè del títol de la ressenya. Si us interessa haureu d’anar a la crítica completa. Anem per feina. Penso que els adaptadors de l’obra de O’Neill (Beltran i Ollé) no han estat a l’altura i el director Joan Ollé no hi ha pogut fer res i els actors, menys. Una peça en que la tensió sexual havia de regalimar per tot arreu ha resultat plana, com feta per gent d’Acció Catòlica dels anys quaranta. A més les dues hores i mitja (entreacte inclòs) han llastrat l’interès i ha fet que el públic s’avorrís. La posada en escena fastuosa a l’estil «que no hi falti de res», però això no ha servit de res. Em temo que […]