Recomendaciones

Ahir vaig anar a l’estrena de “25 il·lusions”, un muntatge de nova creació amb el que El Mag Lari vol celebrar els seus 25 anys dalt dels escenaris. I quina és la millor manera?, dons oferint al públic 25 il·lusions. Il·lusions en forma de números de màgia. Vint i cinc números de màgia que possiblement, als que us agradi El Mag Lari, us sonin d’haver-los vist en algun dels seus espectacles anteriors , com “Secrets”, “Splenda” o “Ozom”. I és que el mag, en aquest espectacle, ofereix alguns dels seus números més emblemàtics i n’incorpora alguns de nous. Entre el públic gent de totes les edats mirant embadalits com es van succeint un rere l’altre vint-i-cinc números de màgia pura […]

El pas del temps en les arts pot despertar-nos nostalgia i evocar sentiments diversos que ens condueixin a la reflexió. Sens dubte, teatralment parlant, es tracta d’un efecte màgic que necessita de professionals talentosos per tal que es produeixi i pugui arribar a l’espectador de forma evocadora. Precisament, això és el que aconsegueix aquest muntatge de la companyia La Ruta 40, el qual aposta per un minimalisme escènic que sap dibuixar en la ment de l’espectador l’atmosfera necessària a través de recursos senzills i efectius. Així, la posada en escena recolza un text que resumeix 90 anys d’una nissaga només a través dels dinars de Nadal, tot incidint en l’evolució dels personatges tant a nivell vital com sentimental. De fet, […]

Una nova proposta de la jove dramaturga Silvia Navarro, de la que ja havíem pogut veure INVISIBLE, el Musical i que en aquesta ocasió ha assumit la direcció en solitari. 94 MINUTS ens parla d’una dramaturga que vol escriure una peça teatral sobre l’amor perfecte. Per fer-ho escull un home al qual acaba de conèixer i li proposa convertir-se en copartícip del seu treball. Aplicarà, a la seva relació, patrons provats empíricament en relacions d’èxit. La dramaturga prendrà notes dels resultats per portar-les després a la seva obra. Hauran de mantenir una relació amorosa que ha de durar exactament 1.100 dies, el termini que segons els experts és el que dura una relació d’amor. Però ella li amaga un secret, […]

El talent d’en Xavi Duch no és de petit format, és excepcional, pels dots interpretatius, per la veu amb reverberacions tan de Broadway i amb una capacitat fora mida per a l’ensamblatge amb la resta de veus del repertori. Tick, tick… Boom! és el musical autobiogràfic que Jonathan Larson va escriure al mateix temps que s’estrenava Rent el 1990. La història d’un músic que mira d’estrenar la seva primera obra a Broadway i fer realitat, per fi, el seu somni, però que a la vegada sent la pressió d’un entorn que l’empeny a donar el braç a tòrcer i plegar-se a les convencions més materialistes i adotzenades. Ferran Guiu, a partir d’una excel·lent adaptació al català de Marc Gómez, renuncia […]

Anar al teatre per veure obres amables i que et facin passar la estona sense grans pretensions és una cosa que de vegades convé fer per desconnectar. Quan vaig anar a veure aquesta obra, pensava que em trovaria amb aquesta situació, però malauradament, tot i ser aquest tipus de teatre, no vaig aconseguir connectar en absolut. Tot i això, cal dir que el punt de partida de l’obra resulta interessant per a aquest tipus de comèdies, sent el d’una dona enamorada del seu millor amic que no li ha dit res en cinc anys, però el gran problema de l’obra és que s’estanca aquí i li costa tirar endavant. En aquest sentit, l’obra repeteix constantment la mateixa situació, només avançant […]

Hay una raza de actores y de actrices que a pesar de los años no dejan de arriesgarse en los escenarios ni de explorar nuevas fórmulas. Lo hemos visto con Ernesto Alterio, con Núria Espert… y ahora le toca el turno a Concha Velasco, otra artista incombustible que, no contenta con la fama que la precede, se ha atrevido con un monólogo complicado y realmente exigente. Lleva dos temporadas interpretando a una de las reinas más controvertidas de la historia de España y se la ve feliz, quizás porque sabe que se trata de un vehículo de lucimiento que le permite mostrar muchas de sus cualidades interpretativas. Y es que es difícil encontrar una actriz con una carrera tan variada […]

Alguien podría decir que en este largo almuerzo de Navidad pasan pocas cosas o que pasan casi siempre las mismas, pero algún otro podría asegurar que pasa la vida. Y así es, puesto que durante poco más de una hora asistimos a los almuerzos navideños de cuatro generaciones de la familia Bayard, con sus pequeñas historias, sus disputas y los inevitables nacimientos o defunciones. Una pieza corta de Thornton Wilder que fue escrita casi como un ejercicio teatral y que desde hace unos años se ha convertido en una pieza obligada para estas fechas en el Maldà, el mejor escenario posible. Y es que La Ruta 40 ha conseguido un espectáculo sutil y delicado, donde se acentúan las intenciones del […]

La Maria Rosa y Jorge de la Torre conforman un dúo cómico frenético, alocado y surrealista. Pero que no os engañen, detrás de esta historia del amor tan loca como divertida a través de la música se esconde un verdadero dominio y amor por el lenguaje musical. A ‘El amor según la Universidad de Westrington’ encontrarás un espectáculo sin artificios repleto de ritmo y comedia con momentos realmente hilarantes. ¡No te lo pierdas! Deseo poder ver muchas más tesis de esta Universidad de Westrington que todavía no me he atrevido a buscar enGoogle Maps.

“Perra de nadie” és el tercer solo i últim espectacle de Marta Carrasco com a ballarina, una barreja de teatre dansa i performance. A part de la força escènica i facilitat de transmetre que té aquesta artista, el que més m’ha agradat d’aquest espectacle, és que, visualment és extraordinari. Imatges colpidores, imatges visualment increïbles, imatges poètiques, imatges patètiques , imatges, imatges, imatges… imatges interpretades per una dona que ho és tot i de cop no és ningú, una dona que ens mostra totes les dones que porta dins. Amb cuirasses ortopèdiques, posant-se vendes als ulls, enfundant-se en un vestit minúscul, intentant escapar d’una gran tela de color vermell o brillar amb un vestit platejat, Marta Carrasco ens parla de submissió, […]

Amb “Requiem” l’Ester Bellver fa un homenatge al seu pare. I ho fa des de la sinceritat, explicant les seves vivències des de la seva infantesa fins el moment de la mort i l’enterrament del seu pare. Ester Bellver fa un salt en el temps i reviu totes les fases vitals de la seva vida; unes vegades amb nostàlgia i d’altres amb més duresa i dolor; etapes de la vida que per a molts dels presents ens són del tot familiars. L’obra sorgeix de la pròpia experiència personal de l’Ester Bellver. Des de, la malaltia del seu pare, del temps que va estar acompanyant-lo a l’hospital i de quan va haver de buidar la casa després de la seva mort. […]

Al final hem assistit de nou al teatre, aquest cop a l’Almeria Teatre on fa uns anys vam veure “Flor de Nit, el Cabaret”. Una revisió de la producció de Dagoll Dagom en petit format, però amb molta qualitat. I entre els personatges que vam poder tornar a recordar, va ser “Paco Alonso “Paquito, bailaor, cantaor, actor i transformista català que va començar la seva carrera al Paral·lel als anys 50 i que ens va enamorar amb Joan Vázquez. Aquest personatge ha volgut sortir de Flor de Nit i presentar-se directament al públic. Amb totes les lluentors necessàries per un públic apassionat.Ens situem en el Paral·lel, plé de plomes, folklore i tradició és el primer que ens vé al cap […]

Han passat els anys, però encara tenim fresca a la memòria la història de NADIA, la jove afganesa a la qual una bomba va canviar la vida. Una vida que ens va explicar ella mateixa en forma de documental escènic. Una proposta que signava la companyia La Conquesta del Pol Sud, i que ara ens presenten la segona peça de la que serà una trilogia. La Companyia La Conquesta del Pol Sud, creada el 2010, està formada per Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer i a CLAUDIA tornen a combinar el llenguatge teatral amb la investigació periodística. La Claudia Victoria Poblete Hlaczik viu a Buenos Aires, treballa com a enginyera de sistemes i li agrada molt llegir, sobretot llibres de […]

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és […]

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si…Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França…tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp…i a l’escenari una persona. Un […]

L’obra “Elefant terrible” que es pot veure a la Sala Beckett és una reflexió sobre els perill que hi pot haver del mal us i consum de videojocs, jocs virtuals,…Una alerta per a aquells joves i no tan joves (menors que ja no juguen amb trencaclosques, jocs de construcció o un elefant de peluix), que es poden passar hores i hores davant d’un ordinador, videoconsola o aparell similar, immersos dins d’un joc que els acaba per engolir, endinsant-los en mons ficticis, del que difícilment poden escapar. L’addicció als videojocs és un problema actual de la societat humana. És important destacar que els videojocs, per si sols, no suposen un perill si se’n fa un ús adequat. Així doncs, l’addicció no […]