Visita a la republica indepentedent de la neurosis

5/12/2017

Visita a la republica indepentedent de la neurosis

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és el que transmet. Una criatura que fa molt que ha assolit la majoria d’edat, i criatura a pesar de tot. Així és i això és el que transmet.
I acompanyant a la interpretació, una escenografia ben escollida, ja que ajuda molt a conèixer al personatge. Crea una atmosfera adient i a més cada element està justificat i suma a l’actuació. Especialment el retrat de la mare presidint l’escenari, en aquella posició privilegiada des d’on tot ho controla i tots i totes la veiem, molt inquietant . Aquella imatge al fons sempre present. La mare sempre present fins i tot quan no hi és físicament. Els conflictes amb els nostres progenitors sempre presents fins i tot quan ells no hi són físicament i quan nosaltres no en som ni conscients. I tot i així, els conflictes hi són.
Temàtica potent i dura que considere que ha sigut un encert tractar amb humor, humor negre, però al cap i a la fi humor. Perquè al cap i a la fi ja té aquest punt còmic també, la neurosis. Un exemple, els personatges de Woody Allen. No parlem d’un humor banal que ens fa no contactar amb la realitat, parlem d’una ironia que ens porta a un vertader contacte.
I el final…sense dir res cal destacar-lo, ja que en un minut et canvia la perspectiva de tot el que has vist.
Fosc. Qui no ha matat els seus pares?


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Cartelera /

Te voy a matar, mamá

Te voy a matar, mamá

Te voy a matar, mamá es el título original de esta obra que trata de una hija que está esperando su madre para matarla. Habla imaginariamente con ella. Contradictoriamente la acusa de todo aquello que hizo y no hizo, le reclama la falta de afecto y la sobreprotecció, el darle demasiada libertad y no dejarla crecer. Las razones de cada una de sus decisiones, no sólo respecto a ella, sino también en relación a su padre: la culpa por sus frustraciones. Todas estas acciones culminan en un hecho inesperado. A partir de esta situación la pieza intenta averiguar, con humor y emotivamente, en los sentimientos menos racionales y llenos de contradicciones de esta relación tan compleja: madre – hija. Eduardo Rovner, el autor de esta obra estrenada en Buenos Aires, animó a Verónica Pallini a la realización de este texto en Barcelona. Quiso que particularmente ella defendiera este papel.

Fotos

Te voy a matar, mamáTe voy a matar, mamáTe voy a matar, mamáTe voy a matar, mamáTe voy a matar, mamá

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Carmen

    Un monólogo que no te dejará indiferente. Muy recomendable.

    18/01/2017

  • 12345

    ELENA ROMAGOSA

    És una delícia de parèntesi dins l’escena teatral. Un monòleg amb el que qualsevol filla pot trobar identitats, moments viscuts, sentiments trobats. Una posada en escena i un vestuari excel·lents que et transporten al petit món d’aquest personatge, a estones estrident i egoista però per sobre de tot, humà. Veient el monòleg notes una direcció actoral respectuosa amb el text però a la vegada, potenciadora de la llibertat interpretativa de l’actriu, i val a dir que Verónica Pallini fa un treball net, concís i entregadíssim al públic.

    Ja us dic, una delícia amb tocs d’humor que et fan somriure al veure aquestes obvietats vitals que et donen una alerta de que la humilitat amb un mateix ha de ser-hi sempre. I estic d’acord amb les opinions expressades: el final et fa repensar tot el que acabes de veure. Val molt la pena.

    30/01/2017

  • 12345

    Lara Vidal

    Brillant actuació d’una actriu consagrada.
    Una història de locures i patiment que ens convida a reflexionar amb les nostres relacions familiars.

    21/11/2017

Artículos relacionados

Matar la mare per créixer com a dona

Matar la mare per créixer com a dona

20 gener 2017

Les relacions entre mares i filles són complexes. El lligam és fort. Hi ha molt d’amor, però també molts moments d’odi, recels i la necessitat de tallar el cordó umbilical per aconseguir ser una mateixa i decidir el rumb de la pròpia vida. Això és al que s’enfronta Verónica Pallini a Te voy a matar mamá. Un monòleg de l’argentí Eduardo Rovner i dirigit per Francesc Amaro que es podrà veure a partir del 21 de gener a la sala Porta 4 de Gràcia.

Leer más...n