Recomendaciones

Creieu que és possible parlar del franquisme i riure? Doncs si, la companyia José y sus hermanas ho fa possible. Aquesta companyia que no ha fet més que emprendre el vol. Aquells que tenien unes agendes apretadíssimes a l’octubre passat, entre manifestació i manifestació, i no van trobar un lloc per poder gaudir de «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», com va ser el meu cas… aprofiteu que tornen a menjar-se l’escenari fins al 4 de febrer! Un grup de joves sense por, atrevits i brillants enfronten els anys més foscos viscuts a Espanya amb un seguit d’idees humorístiques i pensaments irònics, per despertar la realitat que ha acompanyat les generacions posteriors al franquisme i la manera com s’ha ensenyat […]

PORNOGRAFIA, una nova proposta de la Cia Parking Shakespeare, amb un text de Simon Stephens traduït per Carme Camacho i amb la direcció d’Iban Beltran. El lloc escollit per representar-la és la sala d’exposicions Joan Alsina, del Centre Cultural Farinera del Clot, que inicia amb aquesta proposta, el seu projecte de «residències escèniques» per convertir el centre en una fàbrica de creació. Un espai escènic totalment buit amb les parets i el terra folrats de plàstic blanc acullen sis històries, quatre monòlegs i dues històries amb un diàleg entre dos personatges. Tota la nostra atenció en els actors. Un text que parteix dels atemptats de Londres el juliol de 2005. Aquell estiu també passaven altres coses com la designació de […]

Un musical fet a mida, seguint la línia argumental creada, ambientat en el París de la Belle Epoque, l’any 1900. Dirigit pel mateix Ricard Reguant i amb la direcció musical de Pep Sala, està protagonitzat per Gisela i Toni Viñals, incloent-hi temes musicals d’èpoques molt diverses com “Lady Marmelade”, Roxanne“ “Your Song”, “La Boheme”, “One Girl” o “Single Ladies”. Cançons que conformen bona part de la nostra memòria musical i que han estat adaptades i entrellaçades per donar contingut a la història que ens volen explicar. Com a punt molt positiu, la música està interpretada en directe. Com a punt no tant positiu, el resultat és una banda sonora on es barregen estils diferents de música que a vegades semblen […]

Com és possible l’existència de violència en el marc social i polític, avui en dia, dins una societat contemporània, aparentment civilitzada? L’obra “Blasted”, escrita fa més de vint anys per la dramaturga anglesa Sarah Kane, va suposar un canvi dins l’escena anglesa. El seu realisme escènic sobrepassava els límits que hi havia establers fins aleshores. Un realisme visiblement impactant, tant per les fortes imatges teatrals que s’hi poden veure, com per la duresa i explicitat en els seus diàlegs. Puc imaginar-me la reacció dels espectadors i el ressò mediàtic que deuria suposar quan es va representar per primera vegada (vint anys enrere), després de veure la reacció dels espectadors que seien al meu costat, que tot just acabar la funció, […]

Stephens? Busco qui és. Simon Stephens ,un dels dramaturgs anglesos més premiats i estrenats d’aquest començament de segle. Aviat farà 47 anys i ja porta escrites més d’una trentena d’obres!!!, entre elles descobreixo que al 2012 va fer l’adaptació teatral de la novel.la “The Curious Incident of the Dog in the Night-Time” de Mark Haddon. Els Parking Shakespeare han triat “Pornografia” , escrita al 2007 i estrenada al Teatre Traverse , sota la direcció de Sean Holmes. En aquesta ocasió la traducció la firma Carme Camacho i la dirigeix Iban Beltran. Lloc de trobada: la sala d’exposicions Joan Alsina del Centre Cultural la Farinera del Clot, Barcelona. És el dia de l’estrena. Hem quedat amb els amics per anar-hi junts. […]

En los últimos años nos han llegado varias obras que quieren radiografiar la familia catalana actual. Alguna lo ha hecho con un lenguaje poético (L’hort de les oliveres), alguna otra ha optado por la comedia dramática (Vilafranca) y otras, como Avui no sopem o la que ahora mismo nos ocupa, se han decantado más por la comedia de situación. En todas ellas se han usado tópicos y zonas comunes, y aunque cada parte de unos objetivos diferentes al final da la sensación de que las conclusiones son más desesperanzadas que optimistas. En Adossats nos encontramos dos hermanos que han encarado la vida de forma muy diferente y que ahora no saben afrontar la vejez del padre, con el que nunca […]

Ya hace tiempo que tenemos constancia del buen gusto del actor y director Felipe Cabezas a la hora de escoger los temas para sus montajes. Después de homenajear la comedia del arte, el París del cinquecento, personajes como Houdini o el universo literario de Julio Verne, en sus últimos espectáculos, ahora le ha tocado el turno a Shakespeare y, más concretamente, a su obra El rey Lear. Cabezas demuestra, una vez más, un amor incondicional por las artes escénicas, sabiendo cómo transmitir esta pasión al público. Lo mejor de El bufón del rey Lear son el uso de las máscaras, la magnífica encarnación del espíritu bufonesco y los momentos más íntimos como aquellos en los que vemos cómo el artista […]

Poco a poco, el actor y director Roc Esquius está demostrando que, como dramaturgo, tiene muchas cosas a aportar al panorama actual. Su afición por la ciencia-ficción, una visión crítica del mundo que nos rodea y una personalidad narrativa muy definida, lo están llevando a dejar huella en un contexto en el que, cada vez más, tener voz propia resulta más valioso y necesario. Después de iMe, Mars Joan y Claqué o no, Esquius propone otra distopía de ritmo electrizante, donde mezcla el thriller con la comedia, más algún punto de melodrama. Con reminiscencias a mecanismos habituales del teatro de Jordi Galceran, en esta ocasión, la propuesta hace un gran paso adelante en términos de complejidad, capas interpretativas y contenido […]

Cada vez que veo en algún reportaje que se pregunta a los adolescentes sobre Franco y éstos no lo conocen, o bien lo confunden con algún político actual, me entra un cierto malestar. Quien no conoce su pasado histórico corre el riesgo de que, tarde o temprano, lo vuelva a repetir. En este ejercicio teatral o experimento escénico, depende de cómo se mire, se parte precisamente de una premisa similar. Se coge a un grupo de actores jóvenes y se les empuja a bucear en la memoria histórica de la Guerra Civil española. El resultado es extraño, a ratos, pero casi siempre fascinante y acertado. Y es que en el escenario tenemos una serie de reflexiones que no nos hacemos […]

Resulta, de entrada, una agradable noticia comprobar que el mismo equipo que nos trajo una inquietante y maravillosa puesta en escena de Terra Baixa repite para, esta vez, adentrarse en un clásico francés. Desgraciadamente, en esta ocasión, la propuesta está lejos de aquella meticulosa deconstrucción del texto de Guimerà, transformado en monólogo, que la hacía especialmente excepcional. Pero, más allá de expectativas y comparaciones probablemente injustas, lo que Pau Miró nos plantea aquí es un elegante montaje que transita entre la blancor de los vestuarios y la oscuridad emocional de los conflictos de los personajes. Se trata de una tragedia con sentido del humor, cosa que encaja a la perfección con la atmósfera, el tono escogido y el diseño visual […]

Perquè no crec que hi hagi cap més qualificatiu: geni. Un autèntic home del renaixement en ple segle XX: intèrpret, compositor, fotògraf, dramaturg, poeta, performer… Com deia la meva àvia, quan va néixer van trencar el motlle. Ha estat una nit màgica sota la coordinació i direcció de Montse Colomé i Anna Llopart. La Puigserver del Lliure ha fet de circ de tres pistes on s’anaven succeint les actuacions, sense treva, dinàmiques, recordant espectacles del de Vinaròs, fins que al final ha caigut «una cosa» del cel i ha destrossat un piano de cua. A la ressenya completa podeu veure el que deia «ell» sobre això. Al vestíbul, després de la performance, només es veien cares somrients fent comentaris elogiosos: […]

Quan decideixes anar al Teatre Nacional de Catalunya saps que el que vas a veure, sovint, és una proposta que ha passat uns filtres que s’apropen més al teatre clàssic que no pas a una perfomance o al «teatre modern». Amb Blasted crec que aquesta condició no s’ha de tenir gaire present. Blasted és una aposta segura que trenca tots els esquemes establerts de la «filosofia TNC» amb la premissa que es tracta d’un text de Sarah Kane, i els qui en saben mínimament, entendran que Sarah Kane va ser una dramaturga que, amb els seus pocs anys de vida va escriure textos realment «anats de l’olla». De totes maneres, la direcció d’Alícia Gorina ens transporta, d’una manera poc habitual, […]

Aquesta és una òpera que ens havia agrada molt, malgrat que ens feia més patxoca fa uns anys quan ens estàvem iniciant en el món de l’òpera; ahir la vàrem tornar a veure, ja que entrava dins del nostre abonament; segurament no hauríem anat a veure-la, si no fos així, perquè sincerament és una producció de la que ja estem una mica cansats, tot i que reconeixem que Mario Gas, en el seu dia va fer una filigrana. Recordem l’última vegada que la vam veure, el 30 de maig de 2013, no tant per l’òpera en si, o per les interpretacions de Villazón o Maestri, sinó per la gran escridassada que els espectadors del Liceu vam atorgar als, aleshores, prínceps […]

Dibujos animados, series, anuncios, frases típicas, iconos de la época… Los referentes característicos de los 80 y principios de los 90 son la base de Cobi, Curro, Naranjio, el nuevo espectáculo del trío The Feliuettes junto al pianista Gerard Sesé. Los cuatro protagonistas de esta historia buscan a su padre, el hombre que se ocultaba debajo de los disfraces de las tres mascotas del título. Bajo esa premisa, se esconde un musical de pequeño formato divertido, entretenido y nostálgico, pensado para y por treintañeros con ganas de sumergirse en sus recuerdos de niñez y juventud. Las canciones son pegadizas y las interpretaciones de Laura Pau, Maria Cirici y Laia Alsina contagian energía, dinamismo y positivismo. Necesario es destacar las piruetas […]

A l’Àtic 22 del Tantarantana hem pogut veure aquest espectacle de la Companyia ÉsGrata amb dramatúrgia de María Porras i dirigit per Eduard Tudela. En entrar a la sala, una dona embarassada (Laia Alberch) dorm en un sofà. A l’altra banda de l’habitació una planta solitària. Unes projeccions audiovisuals ens informen de l’existència d’una organització que va guanyant adeptes de manera espectacular. La dona embarassada es diu EMA i desperta després de dormir durant cinc mesos, està en un centre d’embarassades destinades a repoblar la Terra. Una altra dona, també embarassada (Georgina Latre) viu les seves darreres hores, ja que un cop hagi tingut la criatura, serà eliminada, ella pertany a la civilització que cal erradicar. Els hi fa companyia […]