Recomendaciones

Una proposta d’Oriol Grau “LES VARIACIONS BILDELBERG”, producció de la Sala Trono de Tarragona, amb direcció de Joan María Segura i amb Oriol Grau, Albert Mora i Alexandra Palomo com a protagonistes. El muntatge compta amb música composta per Enric “Xato” Grau i un sorprenent desplegament visual d’Albert Rué. Una proposta que també forma part del cicle #PARATEATRALSBROSSA, i que va ser estrenada a la Sala Trono el passat mes de maig. Una nova versió de l’anterior muntatge “Bildelberg Club Cabaret” que es va poder veure a la desapareguda Sala Muntaner l’any 2013. Un espectacle construït partint de la informació i de les especulacions que es coneixen sobre l’autèntic Club Bildelberg, format per persones influents en els àmbits empresarials, acadèmics […]

Es tracta d’un dels quatre espectacles inclòs dins del cicle #PARATEATRALSBROSSA que ens van presentar en la roda de premsa del passat 28 d’octubre. L’Andreu Llorens (Mag Selvin) és un referent de la màgia i la ventrilòquia del nostre país amb 50 anys de professió. Ha estat guionista i assessor dels mags més importants d’espectacles teatrals i de televisió. Va treballar a TVE amb Juan Tamariz i a TV3 amb el Màgic Andreu o el Mag Lari. Va començar a fer màgia en parella amb Hauson durant força temps, i recentment, ha treballat també d’assessor amb el Mago Pop. En aquesta peça, “NI SÍ, NI-NOTS”, Selvin ha fet un repàs de la història dels Ninots “vius” explicada pels seus personatges, […]

La idea de este espectáculo era construir un entretenimiento musical a partir de convenciones navideñas, aunque fuera para subvertirlas o reventarlas. Creo que la idea era buena, y la oportunidad de tener un montaje que se puede reestrenar todas las Navidades, totalmente acertada. Lo que pasa es que por culpa de una dramaturgia confusa -o por la carencia de ella- el espectáculo acaba siendo un contenedor de canciones de temática navideña, ocurrencias separadas y personajes desaprovechados (el Caganer o la Tía Pepa podrían haber jugado un papel muy diferente). Es cierto que se toma el formato de Cabaret, y que en el Cabaret cabe todo, pero no hay que olvidar que incluso en este tipo de espectáculos hay una estructura, […]

Adaptar una novela famosa al teatro, y más si se trata de una novela de reflexión psicológica, siempre es un reto y hasta cierto punto un atrevimiento. Esta adaptación de la novela de Virginia Woolf no se escapa del peligro, sino que cae de cuatro patas en las trampas que a veces nos prepara la literatura dramática. En mi opinión, el lenguaje que se ha elegido en muchas partes, la poca definición de las historias secundarias y el abuso de escenas poco teatrales han hecho de esta adaptación un proyecto fallido… a pesar de que se salve por algunas buenas decisiones. La primera, escoger a una actriz todo terreno como es Blanca Portillo, que con su Clarisa se atreve incluso […]

La família és una de les estructures més delicades i íntimes d’aquesta societat, amb coses bones i dolentes, de mil maneres diferents. Però, siguin com siguin, quan arriba el Nadal les famílies es reuneixen: han de ser dies feliços. L’espectacle Lo nuestro ens porta a la vesprada de la nit de Cap d’Any, d’una família obrera. Dia de deixar vicis, de marcar nous objectius… de fer balanç. Lo nuestro qüestiona com les classes socials afecten els desitjos que demanem, diferència els somnis entre grans i petits. Però aquesta separació en base què neix? Què significa somnis grans? Com es mesuren els somnis? Quins són més importants? No negarem que el diner facilita accedir alguns llocs, o al contrari dels protagonistes, […]

Que la nueva dirección del Lliure haya abierto las puertas a voces nuevas, jóvenes y feministas (que no nos dé miedo la palabra) es mucho más que aire fresco en la programación de un teatro público: se trata, probablemente, de la mejor noticia teatral de la temporada. La actriz, directora y dramaturga Carla Rovira, concretamente, ha sido una de las grandes apuestas de esta nueva línea, asumiendo, como artista residente, el difícil reto de enfrentarse a la Sala Fabià Puigserver. La artista ha optado, con riesgo y valentía, por abordar una especie de tratado sobre la muerte, obteniendo un resultado interesante pero también irregular. Tratándose de un proceso creativo con investigación y experimentación, da la sensación de que, quizás, habrían […]

«Descargo …», decía Pepa Plana a cada intento de quedarse, a cada nueva oportunidad, a cada rendija que detectaba … Una mujer decidida, en busca del espacio que todo el mundo se merece, dulce y cercana, aparentemente naif pero capaz de analizar la realidad desde una perspectiva humana, inteligente, femenina. La Payasa Augusta contándole a un maniquí la gran diferencia entre aparentar que se es y ser realmente. Se busca la gracia, sí, pero también la mordida, y el espectáculo lo consigue haciendo de cada gag una imagen de lo que el guión esconde. La escena se desarrolla en un espacio con estética de buhardilla, de almacén, y la excusa de una oferta laboral da pie al encuentro de las […]

A Pepa Plana le concedieron el Premio Nacional de Cultura de la Generalitat en el año 2014 y este año la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals le ha concedido el Premio Cultura por su trayectoria artística. Uno de sus espectáculos ha sido galardonado como mejor espectáculo de Circo de Sala (Zirkòlica). No haría falta decir nada más sobre “Veus que no veus” que ya ha sido presentado en el Grec del 2019 y no ha parado de hacer gira durante todo lo que llevamos de año. Ahora, por fin, está programado durante un mes. Es un espectáculo con números clásicos muy conocidos por todos nosotros pero todo aliñado de feminismo reivindicativo. La Compañía Pepa Plana hace […]

Hay compañías que, a lo largo del tiempo y los espectáculos, acaban por hacerse querer. Es el caso, por ejemplo, de Els Pirates Teatre que han conseguido, gracias a sus frescas adaptaciones de Shakespeare, Brossa y otros autores, que uno se acerque a descubrir sus propuestas con ganas de pasar un rato agradable. Adaptando, en esta ocasión, a Molière, el grupo demuestra nuevamente su capacidad para actualizar los clásicos sin traicionar su esencia, conectando el espíritu popular de aquellos textos con la mirada y las necesidades del público contemporáneo. De esta forma, La mascarada es una divertida, ácida y delirante sátira sobre el mundo de la fama, las personas influyentes o sobre aquellos que pretenden serlo o fingirlo. Como es […]

Ahir a El Maldà vam veure un Otel·lo de Shakespeare amb una mirada totalment diferent, tal com ens havia promès l’Alba Sarraute a la roda de premsa, que sobre la programació de Nadal, va tenir lloc el passat dia 4. Alba Sarraute (Argentona 1982) és una artista polivalent que és alhora pallassa, acròbata, cantant i actriu. Amb una llarga trajectòria, en 1997 va crear la seva pròpia companyia de teatre de carrer, és creadora d’espectacles que barregen tècniques de circ, teatre i música. El seu primer espectacle «Mirando a Yukali» va ser premiat al Festival de Pallasses d’Andorra i a la Fira de carrer de Tàrrega en 2009. En 2009, juntament amb Albert Pla i Lídia Pujol, va formar part […]

La companyia resident d’aquesta temporada al Teatre Lliure és Mos Maiorum, un col·lectiu teatral de Barcelona especialitzat en teatre d’investigació, immersiu i de denúncia, format pels creadors – actors Alba Valldaura, Mariona Naudín i Ireneu Tranis i els col·laboradors habituals Clàudia Vilà a l’espai escènic, Pol Queralt com a cap tècnic i Pau Gómez a la producció. “Turba”, amb l’acompanyament de María García Vera i Nicolas Chevallier, és un treball d’investigació en el qual s’indaguen els mecanismes que fan possible la mobilització de masses. Aquest work in progress culminarà durant el 2020 en forma d’espectacle. La proposta es mostra en dues parts: Anatomia de la turba i Proposta escènica: Turba Per qüestió d’horari, només he pogut anar a la proposta […]

Paula Ransenberg posa el cos i el cedeix a un grup de diverses i hipotètiques partenaires d’en Harry (transsumpte de Harry Houdini), el mag que ha desaparegut, però que no ha tornat a aparèixer. Aquest és l’interessant punt de partida de Para mi sós hermosa, que, amb molta habilitat narrativa, llença la pregunta: què fer a partir d’ara? Les set dones que interpreta Rosenberg s’han quedat soles a uns fira de varietats, abandonades per un mag que mai les havia tractat d’igual a igual. Tot i que la història mereix ser més desenvolupada, Rosenberg fa de tot: desplegament de veus, d’idiomes, de cares, toca l’acordió, canta… Tot amb la intenció d’expressar el desassossec d’aquestes dones, que són moltes i són […]

Casi siempre resulta llamativo un espectáculo unipersonal donde la actriz o actor protagonista se desdobla en un buen puñado de personajes para explicarnos la historia desde varios puntos de vista. Este es el caso de Para mí sos hermosa, una propuesta ambientada en el mundo del circo, la magia y el escapismo que parte de la muerte o desaparición de un mago, Harry Vansky, durante la ejecución de un arriesgado truco. A partir de ahí, el montaje nos muestra a todas las mujeres que rodeaban a este misterioso artista: sus asistentes siamesas, su aprendiz, su mujer y su amante, entre otras. De este modo, la actriz Paula Ransenberg demuestra un gran talento interpretativo, no solo en la creación de personajes, […]

Ara entrem en l’altra part del festival CATBASUR amb aquesta obra convidada al Festival conjuntament amb «El amante de caballos» i que esperem veure pròximament. Paula Ransenberg presenta aquest cop l’obra «Para mi sos hermosa» que s’ha vist representada anteriorment a Argentina amb gran èxit i la veritat és que no és estrany. L’actriu representa diferents dones dins d’aquesta funció. Podríem dir que l’obra parla de les dones del mag Harry, un mag que després d’un truc d’escapisme hi ha desaparegut i ningú sap on es troba. Una obra que parla de màgia, del món on viuen els il·lusionistes/ escapistes. I amb aquest personatge, podem parlar de la soledat, de la pèrdua de la il·lusió i del mateix amor que […]

Algú pensava que després de Blasted (Rebentats) a la Sala Petita del TNC, seria possible tornar a viure un Pere Arquillué al límit entre l’esquizofrènia i el seny? Doncs sí, i això només passa a la petita caravana de Johnny «el Gall» Byron. Un personatge especial, com els que ja no queden; sense pèls a la llengua per lluitar contra les desigualtats i les llibertats personals, però que posseeix allò que ens fa ser humans: les debilitats. El Gall no seria tan gall sense la seva mà dreta, Ginger (Marc Rodríguez) que neda en les mateixes aigües que ho fa Pere Arquillué. D’una manera molt còmoda et porten a una empatia amb els dos personatges que durarà fins al final […]