Recomendaciones

Amb l’estrena de «Wandering Sounds» (Sons Errants) a La Vilella Teatre , l’artista de Singapur Gey Pin i el músic búlgar Nickolai D. Nickolov han donat la benvinguda a l’entrada del Nou Any Xinès. Formada al Workcenter of Jerzy Grotowski and Richard Thomas a Itàlia, Gey Pin usa el seu art per recordar la memòria dels ancestres a través de la música, el cant i el moviment. L’ara i l’aquí del so, que no obeeix a estructures rígides. El diàleg espontani i errant de l’artista amb la música, el seu cant vigorós i la fluïdesa hipnòtica del seu moviment esdevenen els protagonistes de la memòria. Les llegendes, els contes, el món meravellós de l’òpera xinesa… són reviscuts en la veu […]

Els somnis ens inspiren, els somnis ens generen universos impossibles, però els somnis també ens dominen en el regne de l’inconscient. Bellini va crear aquesta òpera desenvolupant l’argument al voltant del somnambulisme en un moment en que començaven a imposar-se els conceptes romàntics. El somnambulisme és la contraposició dels episodis de bogeria que anaven apareixent en l’argument d’algunes òperes, no obstant dóna una sortida a l’alienació de la protagonista permetent tornar a la normalitat. La somnàmbula ens relata la història d’un equívoc en el que una parella de promesos es trenca degut a que, en un episodi de somnambulisme, ella acaba despertant-se al llit del senyor del poble. Gelós i decebut, el promès trenca la relació i està a punt […]

Penso que no és una bona obra per adaptar amb pocs mitjans, doncs la seva gràcia va ser el luxe amb la que va ser estrenada l’any de l’Exposició Universal de París. Ara corren temps difícils i com que l’obra és fluixeta i la música tonteta, doncs res ha pogut destacar.

Sí perquè ara tot cristo parla de coachs i de com afermar-se i realitzar-se i assolir objectius i aconseguir… doncs anem bé. El Pere és el coach que es prepara per rebre les visites del dia fent exercicis de respiració, mirar-se al mirall i dir-se que és «el puto amo». L’Arnau és el client que, com tants, vol aprofitar l’entrada d’any per donar-li un tomb a la seva vida. Obra intel·ligent i divertida, ben escrita i dirigida per Lluc Ubach i finament interpretada per Sergi Vallès i Dafnis Balduz. Aneu-hi que us ho passareu bé.

Un actor, una actriu, un llit i un text intel·ligent i còmplice. Tot això és el que es necessita per obtenir l’èxit sorpresa de la temporada. Un èxit que es deu a molts factors, però sobretot a la proximitat d’un argument i d’uns diàlegs que ens ajuden a estimar i/o odiar uns personatges que s’assemblen molt a uns amics nostres, a uns familiars… a nosaltres mateixos… Marilia Samper, i molt especialment els actors Carlota Olcina i Pau Roca, s’esforcen perquè ens creguem aquesta història, sense estridències, sense carregar les tintes. Només amb sinceritat, humilitat i la convicció de que s’està connectant amb l’espectador. L’única cosa que podríem trobar al text, posats a buscar-li alguna cosa, és que s’allarga una mica […]

Hi ha coses que val més deixar-les com estan, especialment quan són un clàssic, i Dinner for One ho és. Passar-lo de 14 minuts a 60 i, especialment, suprimir els seus millors gags i canviar el final ha estat l’error que han comés els de Escapade Theatre Company. A més al allargar l’obra han hagut d’afegir-hi coses que han trencat el ritme i el fil de la borratxera del majordom James, adquirida a base de brindis continuats ocupant el lloc d’uns personatges morts de fa anys. Al canviar el final, la frase lei motive the same procedure ha perdut tota la força. Llàstima.

Las operetas de Offenbach son divertidas, disparatadas, críticas y entretenidas. Partiendo de este punto, la joven Compañía Bratislava hace una versión muy acortada pero magnífica. Cuatro actores travestidos juegan todos los papeles del auca (incluso el de orquesta espontánea!), y explican a ritmo de pegadizas canciones los delirios viciosos de una duquesa guerrera que enviará a la muerte quien sea necesario para tincarse el soldado de quien se ha encaprichado. La puesta en escena es austera pero imaginativa, y los originales tocados te sorprenderan (¿cuántos cacharros de cocina salen a lo largo de toda la función?). Si quieres ver un espectáculo que te haga sonreír y salir de la sala dando saltironcillos, vete a conocer la Duquesa de Gerolstein.

La publicitat té una gran influència en la societat i, en conseqüència, algún tipus de poder sobre nosaltres. Així doncs, no és d’estranyar que les companyies anunciants inverteixin molts recursos en les seves campanyes publicitàries, utilizant els focus groups per tal de valorar-les. Precisament, aquest és el suggerent punt de partida de l’obra que es presenta a la Flyhard i a partir del qual s’anirà embolicant una trama que barreja hàbilment la comèdia amb el thriller. Un dels punts forts de l’obra és el seu ritme frenètic, ben marcat des de la direcció i ben portat pels quatre actors. A més, els personatges estan ben dibuixats per Alberto Ramos, que gràcies als seus diàlegs i a les situacions plantejades, aconsegueix […]

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, […]

La gran duquessa de Gerolstein ha sido mi primera opereta. Nunca había visto una y debo decir que la disfruté mucho. Al fin y al cabo, no es tan distinta de un musical (de hecho, la ópera buffa y el musical están emparentados). En La gran duquessa de Gerolstein encontramos un argumento de farsa, canciones memorables, una puesta en escena original y muy conseguida, y un elenco de actores preparados que se atreven a cantar sin micro y acompañados solo por un piano (o un acordeón). Francamente, cuando entré en el teatro no sabía qué esperar, pero salí entusiasmada. Un montaje muy recomendable en todos los sentidos. Os sorpendrerá. Más información (en catalán)

Quienes crean que Germans de sang es uno de esos musicales faraónicos que solo funcionan en grandes teatros, se equivocan. Quienes opinen que está pasado de moda, se equivocan también. Y quienes sospechen que un montaje así se sostiene sobre los hombros de un solo actor cometen un error imperdonable. Germans de sang es mucho más que la suma de sus partes y, en este caso, tiene todos los números para volver a convertirse en un clásico. Ricard Reguant le ha hecho un lavado de cara a su éxito de 1994 para conservar su esencia. Un piano, un arreglo sencillo y unas protagonistas femeninas que brillan con luz propia. Virgínia Martínez e Isa Mateu conforman un dúo Johnstone–Lyons ideal y […]

A finals del segle XIX, Ibsen va escriure aquest text que pot ser considerat com una de les millors reflexions teatrals que s’han fet sobre la psicologia social. En aquest, l’autor disseccionava el concepte de massa social i el funcionament de les col·lectivitats enfront la individualitat, a partir d’un entorn controlat per alguns dels diferents tipus de poders socials presents a la societat, com pot ser el polític, l’econòmic o el del mitjans de comunicació. Així doncs, com es pot comprovar, la història escrita per Ibsen és plenament vigent avui en dia i, per aquest motiu, la versió que se’ns presenta es troba emmarcada en una temporalitat actual, sense que això arribi a grinyolar en cap moment durant la representació, […]

Un título largo para una pequeña obra (en duración, que no en dimensión) que transita de manera muy calculada desde una exuberancia inicial y grosera hacia un final sereno e íntimo: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Así titula Damián Cervantes este experimento teatral que piensa, este humilde espectador, hace mucho y muy bien a la cartelera barcelonesa. Porque es una apuesta que sacude los pulmones del público. Porque el diafragma se contrae durante la fantástica primera escena de ritmo trepidante, de una fuerza emocional y vocal que no pide disculpas ni permiso para molestar. Porque hay espacio para el humor, tan necesario y balsámico, a la hora de describir […]

Las obras de Roland Schimmelpfennig (La mujer de antes, La noche árabe, etc) siempre juegan con cambiar las convenciones y con la utilización de la narración descriptiva como parte del juego teatral. El drac d’or no se escapa de ello, sino que lleva el estilo hasta las últimas consecuencias. Todo ello para explicarnos una serie de historias aparentemente banales que al final acaban confluyendo en un final más trascendente del que pudiéramos imaginar. Y es que Schimmelpfennig nos habla de los problemas de la inmigración, del miedo a la soledad, a la muerte… Y también de la futilidad de la vida occidental, o de los supuestos ciudadanos de primera. Un texto creado con inteligencia y gran dominio de la técnica, […]

Porque sí, lo que han hecho hasta hoy en el Almería es una fábula, de las de verdad, con animales como personajes. Tres vacas a punto de ser sacrificadas se escapan del matadero y prueban, aunque brevemente, la libertad. Denise Duncan ha utilizado este hecho real para decir lo que piensa de algunas cosas y lo ha hecho de la mano de Joan Arqué, director y Pablo Miranda, Magda Puig y Lavinia Vila, actores, todos magníficos. Con una puesta en escena muy buena, sencilla, pero buena, hemos visto unas vacas ilusionadas, acojonadas, e incluso filósofas: «lo peor de las cosas malas que hacen los malos, es el silencio de los buenos». Toma… Ah! no busquéis referencias orwellianas, las cosas van […]