Recomendaciones

Les Antonietes nos sirven este texto de Chéjov largamente representado com un montaje actual y fresco. Un trabajo de adaptación fantástico. Pero van más allá y, sin perder el respeto por la obra, han hecho de esta una propuesta descarada, hasta el punto que no los importa preguntarse “¿Dónde es en Teleguin?” cuando el actor que lo tendría que representar está encarnando otro personaje. Un texto que nos remite a la vida rural rusa de finales del siglo XIX. Todo pasa en una hacienda dónde por circunstancias varias se ven obligados a compartir techo una serie de personas que continuamente se agreden a sí mismas y a los que los rodean. Un drama cotidiano a la rusa manera o, en […]

Esto es el que hacen los adolescentes de Jo Mai, la decepcionante -es la opinión de este humilde espectador- propuesta del dramaturgo Iván Morales, que entusiasmó la temporada pasada con Sé de un lugar y que esta vez nos propone una historia y unos personajes -a pesar de la marginalidad del contexto- construidos a partir del postureo, un término moderno, usado en el argot juvenil, que vendría a decir “preocupados de cómo se nos ve, y poca cosa más”. Si la lucha histórica de un adolescente debe ser gritar al mundo que las cosas tienen que ser diferentes, desde la ilusión o el idealismo todavía tiernos de los primeros años, desde la fortaleza fresca “recién llegados”, el director de esta […]

Cuando descubrí que hacían un musical en honor a Sau tuve muy claro que lo tenía que ver, puesto que desde muy pequeño he vivido con las canciones del grupo catalán de fondo. Lamentablemente las críticas del musical no eran muy buenas y fui a verlo con un poco de miedo. Sin embargo, a medida que avanzaba el espectáculo mis miedos iban esfumándose. Es cierto que en general no hay grandes bailarines ni cantantes y quizás aquí es donde más flojea el musical, pero yo pasé un muy buen rato y recomiendo verlo. Si queréis saber más sobre mi experiencia al musical, consultadla aquí.

Los seres humanos somos animales de costumbres. La mayoría tenemos una vida pautada, con un horario y unas ocupaciones predeterminadas que cumplimos con precisión mínimo durante cinco días por semana. Nos levantamos y preparamos para ir al trabajo, a la escuela o a atender nuestras obligaciones. Realizamos alguna actividad o encargo y volvemos a casa para acabar la jornada con la familia, la pareja o en soledad. A la mañana siguiente, volvemos a empezar de nuevo. De vez en cuando, huimos de esta normalidad para darnos un capricho, disfrutar de nuestra vida social o tomarnos unos días libres. Pero…¿y si con esto no tuviéramos suficiente? ¿Y si nuestra alma nos pidiera algo más? Dones com jo parte de esta reflexión […]

I que ningú s’ho prengui malament perquè existeix un teatre fet a la madrilenya, més declamat, pompós i emfàtic del que es fa aquí. Cada terra fa sa guerra, deia la meva àvia, i és així. Apart d’això, l’obra és fluixa, res a veure amb el Himmelweg de propi Mayorga (a l’Atrium no fa massa). Ha començat molt bé, però s’ha desinflat de seguida, cagumcoi, i hem passat a una llarga sèrie de monòlegs no massa interessants. Pel que fa a l’escenografia i la il·luminació, nota alta. Poca gent al Borràs i aplaudiments més que tebis. Llegir més.

Harket (Protocolo) nos narra la historia de la convivencia entre Cristina Harket y Map#2 (sistema de inteligencia artificial) en un bunker, donde el profesor Harket ha encerrado a su hija para hacer un experimento científico. Algo sale mal y esto genera una crisis entre Cristina y Map. Una crisis que va creciendo de una manera inteligente y que jugando con elementos como la confianza, la traición, la seguridad, la libertad, el exceso de celo… nos traen a un desenlace más humano que científico (justificado en una pincelada cuántica tan cogida por los pelos como innecesaria) y que tiene mas que ver con el libre albedrío que con elementos tradicionalmente vinculados a la ciencia-ficción. Gran puesta en escena de Juan Pablo […]

Sempre és un goig gaudir de les bones interpretacions dels artistes més joves. A la densa i poètica Flors carnívores, les tres actrius protagonistes, amb la seva capacitat expressiva i emocional, sostenen una proposta difícil amb la solvència dels més veterans. Poques vegades es veuen actrius de tant curta edat tan entregades, naturals i desinhibides. L’espectacle val la pena només per elles; Clàudia Benito, Alba José i Clara de Ramon, excel·lentment dirigides per Marc Chornet, encarnen l’inquietant energia de l’adolescència femenina des d’uns rols indefinits i indiferenciats. Tres veus com si fossin una sola per parlar de la por, la curiositat, la insatisfacció, el desig, el perill, el joc i la mort, entre accions molt interessants però, també, algunes coreografies […]

La companyia «T de teatre» és un dels noms de l’escena catalana que, des de fa molts anys, val molt la pena seguir d’aprop. No obstant, com li passa a tothom, han tingut grans encerts, com van ser «Criatures» o «Aventura», i d’altres que no ho han estat tant, com és el cas d’aquest «Dones com jo». Realment, seria injust dir que aquesta obra és dolenta, ja que en cap moment m’ho va semblar, però en canvi, sí que em va semblar bastant irregular. L’obra té uns personatges suggerents amb uns conflictes interns ben definits, però malauradament la seva evolució no és tan satisfactòria com és el seu plantejament. A més, personalment, crec que l’obra no acaba de trobar el […]

I per això no he comprès gran cosa del que m’han «explicat» un músic búlgar i una actriu i ballarina de Singapur. Sóc mediterràni, aquest és el meu món i per això enxampo a la primera les facècies de Pantalone, Colombina i Arlechino, i em quedo amb cara de tonto davant els moviments d’una artista de Singapur. Em sap greu, però no hi arribo, i per això demano disculpes per haver de donar una valoració (és obligatori) d’una cosa que no he entès, i per aquest motiu ho situo al mig. Dit això em trec el barret davant les persones que trenquen motllos. Així s’avança en el món de la cultura.

Resulta força valent en moments de crisi (econòmica i teatral) apostar per produccions musicals com Germans de sang que, justament ara, fa 20 anys que es va estrenar per primera vegada a Catalunya. Amb menys pressupost i una versió molt més minimalista de l’obra, Ricard Reguant ha optat aquesta vegada per treure partit a les grans veus dels actors i actrius del muntatge per sobre de qualsevol artifici escenogràfic. Especialment, destaca l’interpretació de Virgínia Martínez en el paper de senyora Johnstone: emotiva, versàtil, dinàmica i, en general, amb una força impressionant trepitjant l’escena. Els defectes que li podríem recriminar a l’espectacle són més aviat relacionats amb el text de Willy Russell i, per tant, assumits per respecte al material original. […]

Una comèdia que critica el món de la publicitat a la televisió: bon tema i bon començament perquè un dels convocats per fer un test d’opinió d’un futur anunci televisiu… és cec. Com valorarà la possible acceptació dels futurs clients, la bellesa de les imatges, la impressió que els faran aquestes imatges? Llàstima que a partir de la bona idea inicial, les coses no avancen en la direcció adequada. Amb això queda palés que amb una bona idea no n’hi ha prou, que cal saber-la desenvolupar i mantenir l’atenció fins al final de l’obra. Llàstima perquè prometia. Jo la vaig veure en una pre-estrena a Igualada. Potser ara l’han polit.

Sí, sí, per flipar amb l’agilitat dels moviments escènics, amb la temàtica, l’escenografia, la posada en escena i la il·luminació. Que ens queda? unes actuacions brillants sota la mà sabia de Moisès Maicas on tot els actors han brillat, i molt, al mateix nivell. Una història de precarietat, immoralitat, sordidesa, explotació, frivolitat i tristesa, al final molta tristesa. Quan el pobre xinet explica a la seva família que les coses no li han tan malament al primer món… tot i tornar mort, és acollonant. Òndia, jo m’he quedat fet pols quan ha explicat als seus que no ha pogut trobar a la seva germana, però que estar segur que les coses li van bé, quan els espectador hem pogut veure […]

Ahir vaig tenir el plaer d’anar a l’estrena de «Un jeta, dos jefes» al Teatre Victoria. Després d’uns dies de prèvies, la comèdia que triomfa al West End de Londres, ha arribat a Barcelona sota la direcció de dues grans companyies com son Tricicle i Dagoll Dagom. He de dir que al principi no les tenia totes de que m’agradés… però a mesura que anava entrant en l’obra em semblava molt més divertida i interessant. Crec que el secret està en ficar-se en la pell del personatge principal, el Dino: un tiu descarat, que no té por a fer el ridícul i… sobretot… MOLT JETA. Bé, si acabes simpatitzant amb el Dino i entens la seva manera de fer i […]

Inferno és en realitat el paradís de Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI. Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon […]

La intel·ligència artificial ha estat un dels grans avenços de la humanitat en les darreres dècades, tot i que les seves infinites possibilitats pràctiques ens han portat a tenir por de les conseqüències que pot provocar aquest descobriment, les quals han estat expressades a través de la vessant artística dins d’un gènere propi com és el de la ciència-ficció. Un exemple d’això es pot veure a La Seca en aquest Harket [Protocolo], el qual expressa de forma brillant les seves idees a través de la fusió de diferents disciplines. Així doncs, durant una hora i deu, ens trobarem a sobre l’escenari teatre de text, dansa contemporania i recursos audiovisuals, entre d’altres. A més, l’experiència no acaba aquí, ja que l’espectacle […]