La primera obra que vaig veure de Llàtzer Garcia va ser Ens hauríem d’haver quedat a casa, una comèdia esbojarrada sobre una companyia de teatre abocada al fracàs… Aquell text metateatral poc té a veure amb la seva obra posterior, tot i que Sota la ciutat torna al tema de la mediocritat, de l’èxit fugisser… i sobretot, al tema del teatre com a exemple claríssim de la fira de vanitats a la que es veuen immersos els personatges. Però és un text que, amb un to dramàtic similar al de La terra oblidada o La pols, ens endinsa en moltes altres capes de contingut. Alguns hi han volgut veure també un homenatge encobert al director Jordi Mesalles, i per extensió, a tota aquella generació teatral de la transició que en un determinat moment es va veure arraconada i completament oblidada per autors i creadors més complaents amb el que imposava l’escena social i política. Cal recordar que Mesalles, a l’igual que el personatge que interpreta Albert Pérez, va ser un director d’èxit als vuitanta, professor de l’Institut del Teatre durant molts anys i, temps després, un personatge crític i incòmode que en una ocasió va dir «s’hauria d’enderrocar el TNC i construir en el solar uns multicines». Poc abans de morir, quan no tocava, el Nacional de l’època de Belbel li va oferir revisar un dels seus antics èxits, Tot esperant Godot. El muntatge no es va fer ni s’ha recuperat mai més, tot i les reivindicacions que en el seu moment van fer Joan Anguera, Ricard Salvat i alguns altres membres d’aquella generació que tant va fer i que tant poc es recorda.
El muntatge de Sota la ciutat es sustenta, sobretot, en el text de Garcia. Un text que potser vol abarcar massa, però que troba la justa mesura en alguns personatges, que encerta de ple amb la utilització de textos narratius projectats i que tanca amb una escena final aclaparadora… i tant dolorosa com clarivident. És cert que a vegades l’obra parla de teatre reivindicatiu i combatiu des d’una posició una mica còmoda, i també crec que a vegades peca d’una naturalitat un pèl forçada en algunes interpretacions, però crec que seria una llàstima que els espectadors habituals del teatre que es fa a casa nostra es perdessin una peça com aquesta. Serveix per entendre una part de la professió i també per donar llum a tots aquells que tot i voler fer grans coses a la vida -una gran majoria, tot s’ha de dir- s’han de conformar a viure en una forçada mediocritat…