Recomendaciones

Pel meu gust acumula uns quants problemes (que detallo al post) que han fet que no me la cregués. També té virtuts (que detallo al post), però no han sigut suficients per inclinar la balança. La Seca amb entrades exhaurides i un públic entusiasta. Per sort no a tots ens agrada el mateix. Imagineu-vos que a tots els homes ens agradés la mateixa dona, o el mateix home… Crítica completa » http://bit.ly/1XWmnot

Una recomanació d’un amic “teatraire” a l’espai de Facebook «Teatre, l’opinió dels espectadors», ens va fer trobar el forat per fer cap al Cafè Teatre Llantiol i poder veure aquesta magnifica MIRTA EN ESPERA de la qual no en sabíem res. Aquesta proposta està escrita, dirigida i interpretada per Angela Palacios. Ella és actriu i realitzadora nascuda a Logronyo en 1984, i com ens explica a la seva pàgina web (www.angela-palacios.com), des de fa més de deu anys, es dedica al teatre en qualsevol format, de carrer, en sala, infantil, davant i darrere d’una càmera o transmès en una aula. Viu a Barcelona i fa tot just un any va inaugurar la plataforma de creació «Los espejos son para mirarse» […]

Els Sixto Paz tornen a la cartellera després d’assolir èxits com Pulmons o Història. En aquesta ocasió, ho fan amb una obra carregada d’humor i que diu les veritats sense embuts, tot girant al voltant de la obsessió pels ideals de bellesa presents en la nostra societat, els quals ens causen ferides internes sense que ens adonem i que poden posar en perill la nostra estabilitat. Realment, el text no ens descobreix la sopa d’all i tampoc va molt més enllà d’una reflexió adequada sobre el tema, però aquest resulta molt entretingut gràcies a unes trames ben trobades i a uns personatges ben dissenyats, fent saltant les xispes a l’hora d’interactuar entre ells. La direcció de Marilia Samper torna a […]

Dissabte dia 21 plovia a doxo quan ens vam encaminar a la Sala Muntaner per veure aquesta obra que no vam veure a la temporada 2013/2014, en aquesta mateixa sala, ni en la seva versió de fa 20 anys estrenada al Poliorama i interpretada per Josep Mª Flotats i en Juanjo Puigserver. Era per tant una obra pendent i que en la roda de premsa ens va semblar prou atractiva. I no direm pas que no és una proposta interessant, amb un text potent amagat sota un joc de paraules que volen dir més del que diuen. Però hi ha hagut alguna cosa que no ens ha acabat d’atrapar, potser el mateix text amb masses segones intencions, potser la interpretació […]

El dramaturg i director Ferran Joanmiquel (Cos a Cos) i l’actor David Martínez (La Nave Va) van unir esforços per produir aquesta obra que es va estrenar el passat novembre a l’Ateneu de Celrà. Ambdós volien presentar un projecte de teatre social denunciant la situació dels immigrants subsaharians. EL REY DEL GURUGÚ és un monòleg en què David Martínez és un gos rodamón, no te nom i viu del que pot agafar de les escombraries, és un gos social que només ensenya les dents si li volen prendre el menjar. Això és el que el mateix gos ens explica en el pati d’accés al Porta 4 on esperem amb la nostra bossa de «possessions» a les mans, a partir del […]

El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d’inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s’han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià. Una de les peculiaritats que té aquesta òpera és que el paper de Romeo, ho interpreta una dona, en el nostre torn d’abonament, va actuar la magnifica Joyce DiDonato, que juntament amb la seva parella a escena, Patrizia Ciofi que interpretava a Giulietta, va ser sense cap mena de dubte el millor de la nit. Les millors […]

Podem limitar a les nenes, i dir-los-hi què haurien o no hauria de ser? Un tant per cent molt alt, les nenes senten que la societat les limita, sobretot durant la pubertat, temps en el qual la confiança cau en picat. “Run like a girl” vol canviar el sentit de la frase «com una noia», i fer d’un insult, un compliment, i trencar limitacions. Què importa ser un home o una dona? Per què les nenes han de ser princeses? Perquè les nenes no poden tocar la trompeta, jugar a bàsquet o futbol, o practicar esports de risc? Per què les nenes han de saber cuinar, fregar i planxar ? Per què les nenes s’han de maquillar i estar sempre […]

Perquè tot i alguns defectes, segons la meva valoració, és una obra molt interessant que els coneixedors de Txèhov apreciaran amb escreix. Tosar potser s’ha passat un pèl en l’extensió i la introducció d’elements no del tot teatrals, però ha exercit de director impecable, com ens té acostumats i l’Imma Colomer, en un paper que és un bombó, ha estat immensa i ha fet que se’n humitegessin els ulls. Els fons musicals de piano en directe, un encert. Aneu-la a veure, potser no és perfecte, però com va fer dir Billy Wilder al seu personatge «ningú no és perfecte» i, redéu, tenia molta raó. Crítica completa » http://bit.ly/1TxfQxF

Dijous vam anar al Teatre Gaudí per tal d’aprofitar l’oportunitat de veure aquest musical de petit format de la companyia Escapade Theatre. Basat en el conte d’Alicia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll, adaptada i dirigida per Sue Flack està representada en angles amb subtítols en català. Valorem molt el fet de programar aquesta producció en anglès i ens va agradar molt particularment el vestuari i la posada en escena, però considerem que no es tracta ben bé d’un musical, o del que nosaltres entenem com a musical, ja que de fet és una obra de text amb algunes cançons i molta imaginació. És un conte que per alguna estranya raó mai no ens ha arribat, ni […]

Hay que reconocer que el TNC, cuando quiere, sabe programar obras que, gusten o no a todo el mundo, tienen todos los elementos (formales y temáticos) para representar el modelo de teatro público que contenta a sus espectadores más fieles. Escrita y dirigida por Pau Miró, Victòria es un relato histórico sobre el estraperlo de los años 50, el miedo, los secretos y la dignidad social mucho más sencillo, en realidad, que lo que pretenden sus ambiciones. La ambientación de la época, tanto en vestuario y escenografía como en pequeños detalles como los libros y cómics que lee el personaje más joven, están perfectamente cuidados y esto da una gran verosimilitud al montaje. Desgraciadamente, al texto le falta pulso narrativo, […]

Después de un Hamlet ambicioso apoyado sobre el talento de Raimon Molins que, en ciertos aspectos, les vino un poco grande, Projecte Ingenu aborda en esta ocasión la tragedia más comercial de Shakespeare donde, aparentemente, la juventud de los intérpretes parece más adecuada para los personajes y el espíritu de la obra. Bajo la dirección, ahora en solitario, de Marc Chornet, el montaje es una versión ágil, tierna y estilizada del clásico inglés donde el romanticismo, como acostumbra a pasar con este texto, toma bastante protagonismo. Junto al buen trabajo interpretativo de Carlos Cuevas y, en general, de todo el reparto, hay que destacar, en especial, la Julieta de una Clàudia Benito que combina naturalidad con emoción y una construcción […]

“ES lo que ES” és el quart espectacle que vaig a veure del Cicle “Yo gesto” a la Sala Fènix. Aquesta vegada es tracta de teatre de gest i màscares , una proposta si més no interessant que ens porta la companyia mallorquina Ombra Teatre. Ombra Teatre neix farà uns tres anys. La mallorquina Sara Bohigas, l’alemany Moritz Bonin i el chilè Luís Venegas ( autor i director d’aquest espectacle) són els seus integrants. Els tres procedeixen de l’escola de Lecoq, i el llenguatge que utilitzen prové de la commedia dell’arte. En “ES lo que ES” els textos són escrits per la pròpia companyia, i en Lluís Venegas a part d’actuar també s’encarrega de la direcció. Es un muntatge teatral […]

Un text del dramaturg irlandès Owen McCafferty dirigit per Ferran Madico que, tal com va comentar a la roda de premsa, feia temps perseguia un text que parlés de reconciliació després d’una època de terrorisme polític. EN VEU BAIXA parla de la violència però també s’interroga sobre què s’ha de fer un cop la violència activa s’ha deixat de produir. Els dos protagonistes acaben dialogant sobre el que va passar un mes de juliol del 1974 i Robert és requerit com a testimoni del que s’està parlant. Una magnífica escenografia que tret d’algunes ampolles de licor molt «catalanes» ha reproduït a la perfecció un pub de la Irlanda del Nord, un local ple de grafitis a les parets i a […]

D’això va l’obra… però han passat trenta-set anys; víctima i victimari aleshores en tenien setze. Ha plogut molt, però tanta aigua no ha servit per a fer net. Owen Mccafferty és nord-irlandès i sap de que parla, i per desgràcia a Espanya també sabem una miqueta de que va aquesta pel·lícula. L’autor en cap moment pren partit i això fa que l’obra sigui sincera i gens propagandística, al contrari. Tot i detestar la violència, acabes compadint als dos personatges. Crítica completa » http://bit.ly/254hvzP

Parece como de mala educación decir en voz alta que nos preocupa nuestra imagen pero, sinceramente, que levante la mano quien no se mire al espejo antes de salir de casa. Mejor todavía, que levante la mano quien sea capaz de aguantar con estoicismo que alguien le mire a los ojos y le diga que no es guapo. Especialmente si ese alguien es su pareja. Sixto Paz ha escogido un texto de LaBute que, a pesar de tratar un tema en priori muy frívolo, pone el dedo en la llaga desde el primer minuto; después todo se trata de escoger un reparto capaz de hacerlo brillar (hecho) y de jugar con los espectadores como solo ellos saben (hecho). ¿El resultado? […]