Recomendaciones

Johnny Chico va ser escrita pel dramaturg Stephen House en els anys noranta, tot i que per desgràcia la seva temàtica encara és vigent. De fet, quan l’actor Víctor Palmero es va posar en contacte amb ell per demanar-li el text, el dramaturg li va oferir obres més recents. Johnny Chico és una història explicada des de la sinceritat i l’honestedat. En un sol escenari viatgem per una muntanya russa emocional que ens portarà per diverses localitzacions. Sense voler-ho, l’obra ens dóna una gran lliçó sobre la dificultat de la recerca de la identitat per la gent homosexual en un context tan hostil. Amb només un sol actor l’obra aconsegueix crear el retrat d’una societat homòfoba i reprimida. L’actor Víctor […]

Al acabar la función y en la salida del teatro se oían comentarios exclamativos que escondían cierta incomprensión o, incluso, sorpresa. Lo más interesante es que casi 65 años después de su publicación, Final de partida continúe sorprendiendo… y provocando. Nadie negará que los textos de Beckett son complicados, quizás porque el espectador se empecina en encontrar respuestas cuando en realidad están para que nos formulemos preguntas. Además, Samuel Beckett no era muy amigo de buscar contenidos profundos en sus obras. Decía que detrás de sus palabras no había enigmas ni soluciones, y que «para cosas tan serias ya están las universidades, las iglesias, los cafés, etc.» En esta obra, como en tantas otras del autor, se habla en general […]

El último adiós és una obra d’autoficció, basada en els “adeus” pendents de l’autora i directora, Denise Duncan i de l’actriu, Catalina Calvo. Aquest cop assistim al teatre i el primer que ens espera és un petit xupito de tequila per entrar en el tema. És una cerlebració als comiats pendents que no fem durant la vida. Catalina Calvo ens narra la seva experiència i el de Denise Duncan per un acomiadament que ha de realitzar. Ens explica una bona història de comiats. Durant l’obra ens llegeix alguns comiats que li han indicat per Instagram, aquells escrits pendents que no s’han pogut dir en el seu moment. Durant aquesta situació que hem passat ens ha obligat a adaptar-nos continuament a […]

Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres. La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen Daldry (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el […]

L’amor ­– diuen alguns – sempre va cap endavant. Per això, els protagonistes d’ Els nostres fills que durant anys han treballat en una central nuclear es plantegen seguir exposant-se – ja retirats i en edat de jubilació – a la radiació i a la toxicitat. D’aquesta manera preserven la salut dels seus fills o, més aviat, de les generacions posteriors. La decisió no està exempta de debat i l’encaren Isabelle Bres, Albert Pérez i Maria Pau Pigem de la forma més punyent i sentida. I és que el text i la intimitat que es desplega entre ells és la font de la profunditat d’aquesta obra. Escrita per la jove autora Lucy Kirkwood i dirigida en aquesta ocasió per Marta […]

Ana Maria Ricart Codina me llegó a través de “El metge de Lampedusa” un teatro documental y crítico con la sociedad y también con “Encara hi ha algú al bosc” al mejor estilo de Svetlana Aleksiévitx, o “Barbes de balena” recorrido histórico a través de las fajas de nuestras abuelas, o la última, un profunda investigación de “La Víctor C” que aportó información sobre Catarina Albert desconocida para muchos de nosotros. En todas ellas, su formación periodística deja una huella clara y solidez a sus obras. Obsolescència programada es un guion original que nos ha sorprendido por el cambio de rumbo. Según el programa de mano, y extrayendo la idea de que los electrodomésticos y otros aparatos necesitan ser eliminados […]

“La gente puede decir misa Pero la muerte es de cada uno Como lo es la vida” (Georgina Castillo) Las impuxibles no dejan de sorprendernos a cada obra que presentan. Ellas hacen un teatro comprometido con la sociedad, con el público y con ellas mismas. Desde “Limbo” que trataba de la transexualidad, pasando por la violencia de género con “Aüc-el so de les esquerdes” hasta la visibilización de las enfermedades mentales con “Suit Toc num 6”, o la esclavitud de la estética con “Fam”, las Impuxibles sacan a la luz todo aquello de lo que no nos atrevemos a hablar pero que todos sobreentendemos por la mirada, el gesto o la circunstancia. Con Harakiri, título extremadamente explícito, hablan del suicidio […]

Maui de Utrera es mucho más que una cantautora de flamenco. Es una artista entrañable, fruto del mestizaje entre la música de raíz andaluza, la cultura pop y el clown. Neboda del gran Bambino y crecida en Utrera, cuna del flamenco, pronto descubrió que para destacar y captar la atención de aquel público más alejado del entorno de los tablaos, tenía que tirar de uno de sus grandes dones: la comedia . La teatralidad cogió espacio y tomó vida a su personaje, clownesco, una cantante torpe y caótica que irradia simpatía y complicidad. Con Domingos de potaje y vermut empezó a reivindicar la tradición flamenca con la que se había forjado: la de la música que nace alrededor de la […]

Cirque du Soleil ha reinventado como nadie el concepto de circo tradicional para adaptarlo al siglo XXI. Con espíritu de parque temático y el know-how de la industria creativa más internacional y exigente, visitar su inmensa carpa ambulante promete convertirse en una experiencia total. Cada segundo de sus espectáculos ha sido ideado para desencajar la mandíbula de las 2600 personas que se comulgan en la Gran Carpa para verlos cada noche, y no decepcionan. Tras 24 años, han sabido labrar una marca potente que asegura la calidad extraordinaria de unos montajes de circo de gran (enorme) formato, visuales, técnicamente impolutos, poéticos y vibrantes. Hacen espectáculos de cualquier cosa que se les ponga por delante, desde Michael Jackson a los Beatles, […]

Un paso de procesión de Semana Santa en forma de cocina…o al revés. Bajo palio, María Milagros, porque así lo quiso su madre, Miluka porque así lo quiere ella, prepara un bizcocho mientras la vida pasa, qué pena. Pasan los sinsabores, algunos sueños, la inocencia, las parejas, pero queda el amor, porque el AMOR lo es todo. Y no penséis que es una cursilada, en absoluto. Es durísima, mucho, tanto como tierna. Esta Virgen reina de su cocina en Carabanchel con hijos, pareja, expareja, perro y madre a demasiados kilómetros, con una energía hasta apabullante, es muchas mujeres que se hicieron invisibles tras ser madres. Porque “María Milagros” habla de la postmaternidad y de la identidad, pero no solo de […]

Manuela Infante es una de las muchas mujeres, dramaturga y directora que han aparecido en los últimos años en la escena teatral. Con 42 años ya es reconocida internacionalmente. Una de sus obras “Estado vegetal” fue programada en julio de 2019 en la Biennale di Venezia y esta producción del Teatre Nacional, “Fuego, fuego” nos confirma la valía de esta chilena que busca formas experimentales de dramaturgia. Ella hace búsquedas sobre todo aquello que no es humano llevando a cabo un teatro post-antropomórfico. Con “Estado Vegetal” investiga, dialoga con el mundo vegetal y actualmente está trabajando en una obra sobre las piedras y el mundo mineral. En esta línea no humana, nos presenta esta obra en la que el fuego […]

Aquest cop, la meva opinió és un xic diferent de les altres. L’obra que avui en parlo, la vaig veure al Casal Català dels Hostalets de Pierola. Un teatre, on actualment sóc el responsable de les obres que programem. O sigui que tinc una visió totalment diferent de la resta.S’ha de dir que aquest espectacle el tenía que veure en el seu moment a la Sala Atrium, però degut al tancament per culpa del coronavirus va ser cancel·lat i al final he tingut la sort de programar-ho i veure-ho aquest 2022.L’espectacle va ser guanyador del IV premi Born de Residència Creativa d’arts escèniques que otorga el Cercle Artístic de Ciutadella (Menorca). Aquesta obra, ens trasllada en un viatge a diferents […]

He de dir que vaig poder assistir al teatre sense conèixer la història completament. Amb el temps que es va estrenar no he volgut llegir cap “spoiler” i menys mal. Emma Vilarasau i Dafnis Balduz són els protagonistes de L’oreneta de Guillem Clua. L’obra de Guillem Clua ens presenta a l’Amelia, una mare ferida en el més profund de la seva ànima, es qüestiona què és el que ens fa humans, el que defineix la nostra humanitat i arriba a la conclusió que la capacitat de sentir el dolor dels altres és el que ens distingeix de les bèsties. Ja estem acostumats d’escoltar la gravació de tancar els mòbils, de no tenir-ho nomès en silenci que també molesta. Aquest cop, […]

Quan vaig triar d’anar a veure Les Metamorfosis, una adaptació lliure del dramaturg i director Pablo Ley, del poema narratiu homònim que va escriure Ovidi, sabia que el que veuria no seria una proposta senzilla, ni fàcil d’entendre. El que no sabia era que en sortiria del tot meravellada i amb unes ganes enormes de descobrir i llegir a Ovidi. Ovidi va ser un poeta romà. Les metamorfosis, una de les seves obres més conegudes. Es tracta d’un poema narratiu que descriu la creació i la història del món, fent servir relats mitològics procedents de les tradicions del món grec i romà, adaptats a la cultura llatina de la seva època. El que ha creat Pablo Ley és realment preciós […]

El relleu generacional és quelcom del que prenem consciència a mesura que passen els anys. Però aquesta evidència no es fa palès en tothom de la mateixa manera. Així doncs, en Els nostres fills, es planteja el dilema de trobar on és la línia divisòria en que passem de ser els relleus a ser els rellevats i de la responsabilitat que comporta aquesta transició. En els personatges de l’obra hi trobem representada aquesta dualitat de sentiments: La negació vers l’evidència i finalment l’acceptació. Fent un paral·lelisme dels darrers esdeveniments que ens assolen i ens preocupen a nivell global, l’obra posa de relleu els grans problemes col·lectius com el canvi climàtic a partir d’un entorn quotidià i familiar que ens obre […]