L’amor – diuen alguns – sempre va cap endavant. Per això, els protagonistes d’ Els nostres fills que durant anys han treballat en una central nuclear es plantegen seguir exposant-se – ja retirats i en edat de jubilació – a la radiació i a la toxicitat. D’aquesta manera preserven la salut dels seus fills o, més aviat, de les generacions posteriors. La decisió no està exempta de debat i l’encaren Isabelle Bres, Albert Pérez i Maria Pau Pigem de la forma més punyent i sentida. I és que el text i la intimitat que es desplega entre ells és la font de la profunditat d’aquesta obra. Escrita per la jove autora Lucy Kirkwood i dirigida en aquesta ocasió per Marta Gil, Els nostres fills podria ben bé ser considerada com un exemple de teatre filosòfic on el pols entre la raó i l’emoció està perfectament temperat: ¿quina responsabilitat tenen les nostres petites grans accions envers aquells que ens sobreviuran? Preguntes difícils i necessàries que el públic també haurà de qüestionar-se. I encara més, sabent que el futur és incert i plegat de tsunamis i cignes negres.
¡Enlace copiado!