Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres.
La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen Daldry (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el compositor de musicals com el que ens ocupa, o de la sensacional “Aida” (2000); una versió moderna, a cop de rock, de l’òpera de Verdi que, de moment, i incomprensiblement, ja que tant Elton John com Tim Rice —lletrista— són anglesos, no s’ha estrenat encara al Regne Unit (sonen rumors que això podria canviar el 2023… toquem fusta!).
Des del moment de la seva estrena, Billy Elliot es va convertir en un èxit absolut, acaparant tots els premis disponibles i triomfant per tot el món, en produccions a Austràlia, Nova York, Mèxic, Perú, Xile… fins que, al 2017, arriba finalment a Madrid. La producció catalana (farcida d’actors importats de la capital), que havia d’estrenar-se al 2020, va aixecar, finalment, el teló el passat mes de setembre del 2021.
Només les persones que treballen dins d’aquesta producció tenen una idea de la dificultat (i pressió) que suposa sostenir una espectacle com aquest. Més enllà del cost de tenir en plantilla prop d’un centenar d’artistes, entre actors i músics (al que cal afegir tècnics, personal de producció, professors…), existeix un repte infranquejable que moltes altres produccions d’aquest país decideixen driblar, “fent trampa” (el Petit Príncep de La Perla 29 n’es un exemple), però que a Billy Elliot no té porta del darrera; el protagonista, i també un altre paper principal, el de Michael, han de ser interpretat, indiscutiblement, per nens que no poden superar els 12, 13 anys d’edat.
A Londres, Nova York, inclús a Austràlia, això ha suposat, també, un repte. Al Regne Unit, es va crear l’Escola Billy Elliot, on anaven a parar els nens més talentosos del país (i també d’altres països) per preparar-se, durant un període de temps que anava dels 2 als 4 anys, fins a arribar a assolir el nivell tècnic en interpretació, dansa i cant que els permetés abordar amb solvència les cançons, números de ball i escenes de gran complexitat que composen l’espectacle. El resultat? Espectacular. Més enllà d’una tècnica poques vegades vista en nens d’aquestes edats, la producció londinenca aconseguia una cosa molt més difícil; una cosa que no s’aconsegueix només amb tècnica —hores de repetició o esforç—, sinó que va més enllà. Estic parlant, naturalment, de la màgia; la veritat, l’emoció, aquella espontaneïtat o sensibilitat que permet que cada funció sembli la primera funció (o la vida real). Aquella màgia que permet als espectadors, més enllà de contemplar una coreografia espectacular, o escoltar unes cançons precioses, entendre, en profunditat, els conflictes, socials i personals, als quals s’enfrontaven, en aquest cas, les famílies dels miners del nord d’Anglaterra als anys 80. I sortir, del teatre, en definitiva, tocats, captivats… corpresos.
Aquesta part, essencial —l’ànima de qualsevol obra de teatre, com a mínim d’aquestes característiques— no acaba d’aparèixer a la producció de Barcelona. El repte és enorme, cal ser-ne conscients. La història, les lletres, la música, les coreografies, el dispositiu escènic són molt ambiciosos. I el problema no són els nens (que s’entreguen al màxim i fan una feina preciosa). Potser, el problema tampoc és dels responsables de posar tota aquesta enorme orquestra en solfa (directors, coreògrafs, professors, coachs). La culpa, si volem dir-li així, és nostra. De tots. M’explico.
La gran majoria de nens anglesos, arribats als 10 anys, han tingut moltes oportunitats de fer teatre. A pràcticament totes les escoles de primària (i secundària), s’ofereixen classes de teatre, grups de teatre, grups de cant coral, dansa… o se’n fa una obra de teatre, al final de cada trimestre, que permet, a tots aquells nens i nenes amb inquietuds artístiques, trobar un espai on jugar, aprendre i descobrir una manera d’expressar-se, relacionar-se i apreciar una forma d’art molt important per a desenvolupar habilitats socials, expressives i creatives.
L’ensenyament artístic, al Regne Unit, té una importància cabdal (i un suport institucional inqüestionable). Forma part de l’ADN de la cultura anglosaxona. Se’n senten orgullosos. És per això que, al West End de Londres, s’hi poden veure tants espectacles amb nens (reals) com a protagonistes que sembla que ho portin a la sang (de la mateixa manera que els nens de la cantera del Barça sembla que hagin nascut amb una pilota als peus). La tradició, el respecte pel teatre (social i polític), al Regne Unit no es pot comparar amb la de cap altre país del món (excepte aquells de cultura anglosaxona, com EEUU o Austràlia). No és estrany, doncs, que a l’hora de seleccionar “els Messis” del teatre (musical) català, costi trobar candidats amb prou entrenament, bagatge o experiència com per aconseguir el nivell d’ambició marcat per Hall, John i Daldry. No tenim cantera.
Un altre problema, més greu potser, és la manera com s’aborden aquests espectacles al nostre país (especialment, quan venen de Madrid). Sembla que el millor musical és aquell al qual els actors criden més, canten més fort, fan més gracietes… i tota la part, realment difícil, d’entendre què necessita cada personatge, què vol, què sent, què l’angoixa o l’espanta… sigui menys important o, fins i tot, prescindible. Tot allò que fa que ens impliquem i ens emocionem amb una història dalt de l’escenari… no hi és. I potser el problema és el mateix: no tenim cantera. O, potser, és que no s’aborden aquestes dificultats amb el respecte, la seriositat o la profunditat requerides.
Dit tot això, senyores i senyors: cal anar a veure Billy Elliot! Perquè, tot i les mancances de base, és una joia del teatre musical que, un cop marxi, ja no tornarà en molt de temps (si ho fa mai). I perquè, justament, la manera d’apujar el llistó artístic de les nostres produccions passa per recolzar els esforços d’aixecar aquestes grans empreses al nostre país (encara que sigui en castellà), sense prescindir, això també, d’una crítica constructiva que ens permeti, algun dia, des del Paral·lel, jugar-li, de tu a tu, al West End londinenc. Per què no?