Xavi Pijoan

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

El subministrament de la informació a l’hora d’explicar una història és un dels reptes majors a què s’enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l’argument (sigui aquest, més o menys prim). Un dels grans valors de l’excel·lent Si tinguéssim… és, precisament, l’habilitat amb què l’autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l’un a l’altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de […]

De pronto, ante nosotros, una cuadra, tal vez encantada, un espacio simbólico en el que será posible para la protagonista (Ana Scannapieco) rebuscar entre los recuerdos, manipularlos, recomponer los retazos que deberán reconstruir una identidad, o asumirla, en cualquier caso. Lisandro Panelas, a partir de los relatos de Tess Galagher (segunda mujer de Raymond Carver) da forma de monólogo a una historia sobre la necesidad de reseguir el hilo invisible que nos conecta con quienes nos han precedido para comprender nuestra esencia. La puesta en escena de Panelas tiene que ver, por una parte, con la ambivalencia de la naturaleza de la protagonista en la que conviven gestos caballunos con modos humanos convencionales (trabajo inconmensurable sobre el cuerpo de la […]

Incluido en el Ciclo de Género que propone La Badabadoc durante el mes de julio, En el fondo indaga en una de las estrategias más comunes entre los maltratadores (tenga que ver, o no, con la trata de blancas) como es el de desposeer a la persona maltratada de su identidad. Extirpar los atributos humanos de aquellos a los vas a usar como objetos. Pilar Ruiz propone una puesta en escena que obliga al espectador a preguntarse sobre la naturaleza de lo que está viendo, sin maniqueísmos, simplemente mostrando el horror. Acierta también con el ritmo, con pausas que permiten al espectador reflexionar a cerca de aquello que está viendo, y con un uso efectivo del fuera de campo como […]

Tal i com ja passava a Lehman Trilogy, Massini utilitza el teatre com a altaveu per a denunciar el discurs pervers amb què les grans empreses anorreen els treballadors amb total impunitat gràcies a estats que fan els ulls grossos en interès propi és clar. Torna a ser Roberto Romei qui entoma el repte de dur a escena el text de l’italià, en aquest cas, un monòleg ben armat que Romei decideix que se’ns digui molt de prop amb la intenció, gens benintencionada, que els espectadors i les espectadores juguem, també en la ficció, a ser còmplices del sistema capitalista de la por. La Sandra Monclús defensa el text de manera superba per a construir una interpretació delicada que camina […]