Xavi Pijoan

Les interseccions entre realitat i ficció enterboleixen sovint la percepció que tenim tant de l’una com de l’altra. La superposició de capes acaba essent indestriable, i Sergio Blanco ho aprofita com a element disparador per a reflexionar sobre la suposada ingenuïtat del text teatral i les seves ingerències en els fets de què parteixen. La reixa/gàbia a través de la qual veiem gairebé tot l’espectacle col·labora, precisament, a fer difuses les possibles conclusions sobre l’assassinat al voltant del qual gira Tebas Land, però també els mecanismes actorals d’ambdós protagonistes. La pista de bàsquet (reforçada per l’audiovisual, que aquest cop té tot el sentit) com a territori de joc, atzarós, com ho és el teatre i com ho és també la […]

Sí, senyores i senyors. Que el teatre sigui posar entre les cordes els espectadors! Que el teatre sigui posar entre les cordes tres actrius aqui de cop i volta se’ls pregunta què n’esperen del seu futur! Que la pròpia directora hagi d’afrontar el desafiament! Teatro en vilo ens planta tres personatges a l’Àtic del Tantarantana, transsumptes de les tres enormes actrius que els interpreten, per a fer front a una qüestió fonamental que haurà de deixar en evidència la incertesa i el desencís d’una generació, potser de moltes generacions. El to triat per les dramaturgues i la directora és el de l’humor (petar-se de riure al teatre és tan maco!) amarg, aquell que neix del riure’s d’una mateixa per a […]

Adaptar un clàssic és reconvencionalitzar-lo, és a dir, pormenoritzar quins són els nous contextos que han d’enmarcar-ne la seva representació, l’acomodament als nous codis i als nous públics, que són diferents d’aquells per als que fou escrita l’obra. Però també és tenir en compte la literatura que «ha dialogat» amb el clàssic al llarg del temps i n’hagi transformat necessàriament la seva recepció. Tot això és el que Els jocs florals de Canprosa traspua i grava (és més un desig que una constatació) amb lletres d’or a la història del teatre català per a fixar els passos a seguir a l’hora de dur a escena un clàssic. Jordi Prat i Coll (Liceistes i Cruzados, La fortuna de Sílvia) du aterme […]

El tòpic del «retrobament» ha estat a partir dels anys 80 un recurs que la ficció ha sovintejat com a catalitzador de problemes no resolts que convé (al dramaturg) que esclatin. Com passa amb qualsevol altre tòpic, el risc d’esdevenir refregit de situacions i tons massa gastats et fa caminar per la corda fluixa. Víctor Sánchez Rodríguez regateja els llocs comuns gràcies a la frescor que s’escola entre un text sense fisures amb dosis d’humor i drama que es complementen fins al final. I què és la frecor? La frescor és la Lara Salvador. Més enllà d’una vis còmica poc habitual, l’habilitat de la de Vinalesa per dominar el ritme a escena, carregar de significat les pauses i escometre els […]

La nostra mar, la mare mar com a origen de civilitzacions i cementiri del expulsats, dels que han de marxar de casa per a refugiar-se, per a sobreviure. Aquest és l’eix al voltant del qual gira l’última proposta de Dagoll Dagom en un muntatge sobri que fuig dels focs artificials i s’esforça a no vanalitzar la tragèdia. Una tragèdia nostra, com la Mediterrània. La història avança amb fermesa mitjançant als arranjaments de les cançons de Lluís Llach i les enormes coreografies d’Ariadna Peya. Corrandes d’exili, Abril de 1974 o Maremar sonen a capella i semblen provenir de segles enllà i d’haver navegat per a dir-nos quelcom important. L’ensamblatge és gairebé perfecte i les veus d’Anna Castells, Aina Sánchez i Elena […]