Xavi Pijoan

La història d’aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d’una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d’una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l’actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m’atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d’ara endavant. N’hi ha més d’esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb […]

L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament. La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, […]

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

El subministrament de la informació a l’hora d’explicar una història és un dels reptes majors a què s’enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l’argument (sigui aquest, més o menys prim). Un dels grans valors de l’excel·lent Si tinguéssim… és, precisament, l’habilitat amb què l’autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l’un a l’altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de […]

De pronto, ante nosotros, una cuadra, tal vez encantada, un espacio simbólico en el que será posible para la protagonista (Ana Scannapieco) rebuscar entre los recuerdos, manipularlos, recomponer los retazos que deberán reconstruir una identidad, o asumirla, en cualquier caso. Lisandro Panelas, a partir de los relatos de Tess Galagher (segunda mujer de Raymond Carver) da forma de monólogo a una historia sobre la necesidad de reseguir el hilo invisible que nos conecta con quienes nos han precedido para comprender nuestra esencia. La puesta en escena de Panelas tiene que ver, por una parte, con la ambivalencia de la naturaleza de la protagonista en la que conviven gestos caballunos con modos humanos convencionales (trabajo inconmensurable sobre el cuerpo de la […]