Xavi Pijoan

Un bosc de branques seques. Un bloc d’apartaments. Pintades masclistes a les parets. Immigrants que malviuen d’amagat. Tots quatre elements comparteixen un espai en tensió que ha romangut latent durant anys, durant segles potser. Tots comparteixen un temps cruel durant el qual les expectatives de civilització traçades a occident a mitjan el segle XX s’han vist frustrades per l’amoralitat del poder i de les seves estructures alienants.Els personatges del text de Josep Maria Miró viuen constrets per la por, per amenaces manufacturades que sobrevolen les seves vides i accentua reaccions individualistes i paranoiques, supeditades a la voluntat dels qui ho maneguen tot. L’extraordinària posada en escena de Xavier Albertí aprofita els agents externs que aviven la guspira necessària per a […]

Una de les obres més originals i, amb tota probabilitat, més importants d’Oscar Wilde són les trenta pàgines de La decadència de la mentida que, amb forma de diàleg, conté algunes de les reflexions més profundes i ingenioses sobre l’art de la ficció, i sobre la necessitat imperiosa de fugir del realisme per a sistematitzar el seu ideari al voltant de la mentida com a valor innegociable per a la literatura. La mentida, doncs, és eix vertebrador de l’obra de l’irlandès i no ens estranya trobar-nos-la convertida en motor a La importància de ser franc. En aquest cas, qui ens inocula amb elegància la mentida és de David Selvas, que planteja el muntatge com un joc de les mentides que […]

Goldilocks és com anomenen els anglosaxons el personatge que aquí coneixem com a Rínxols d’or, i de la qual (com en la resta de les històries més o menys infantils que conformen el corpus de la narrativa de tradició oral) no se’ns ha explicat mai com fou la resta de la seva vida. Jaume Viñas, a qui hem vist fa poc com a intèrpret a Hàbitat, també a la Sala Àtrium, mira de reflexionar al voltant del deixar de ser nena, de la pèrdua de la innocència com d’un fet gens innocent per al qual tots n’hem de pagar un preu. Les dues noies que protagonitzen l’obra senten l’amenaça latent d’un Ell misteriós, del qual només en sabem que és […]

Des de la seva estrena l’any 2002, Last five years ha esdevingut un musical de culte arreu i forma ja part del repertori canònic del gènere. Ja és un d’aquells espectacles pels quals «s’hi ha de passar». La partitura té un aire Sondheim indiscutible que edulcoren les lletres sovint prosaiques de Jason Robert Brown. L’enrevessada estructura de la història, que circula per dos plans temporals diferents, el de la Cathy i el d’en Jamie, ho fan amb fluïdesa gràcies a una bona adaptació i una posada en escena sòbria i efectiva que l’espectador reb amb satisfacció. Anna Herebia i Marc Flynn volen a gran alçada tant quan les cançons s’acosten al jazz lleuger com quan ho fan a la balada […]

Veiem i escoltem els personatges a través d’una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat… és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d’establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable. Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d’aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d’enregistrar amb avidesa tot […]