Xavi Pijoan

Gilgamesh és l’heroi primigeni, i el Poema de Gilgamesh, conservat en tauletes d’argila durant 5.000 anys, és literatura primigènia, fundacional d’allò que, molt més tard, hem anomenat ficció. Per tant, si assistim a una representació d’aquest poema èpico-mític, estem assistint a la representació del que podríem anomenar la primera història (de què tinguem notícia, si més no) que va ser explicada, i que va agafar forma per transmissió oral abans de ser fixada. La proposta d’Oriol Broggi s’articula a partir d’aquests dos elements (no només eh), i per aquesta raó decideix que la història ens sigui, en bona part, explicada en veu alta, contada per enèssima vegada per veus que ressonen des de temps immemorials i que han estat repetint […]

La paradoxa al voltant de les dificultats que per a la comunicació estan suposant apps i dispositius que d’entrada haurien de facilitar-la és un motiu que sovinteja els textos teatrals els últims anys. Blink parla de la incomunicació en temps en què la tecnologia semblar posar-ho tot tan fàcil. En Jonah (Jaume Forés) i la Sophie (Mar Solà) són veïns i viuen una relació de parella molt sui generis a través d’apps, d’intercomunicadors… però són incapaços d’establir un cara a cara. La relació desemboca en actes de voayerisme que acaben essent l’únic recurs per acostar-se físicament a l’altre. La particularitat i la gran virtut del text de Porter és que aquest fet, que podria ser tan repreobable, és rebut per […]

La vida i res més… que no és poc, és el que ens ofereix Ovelles. L’època daurada del cinema clàssic es caracteritzava per donar la impressió que la càmera no existia, amagar l’artifici i crear la sensació de realitat. Aquesta ha estat la opció d’Alonso i Marfà a l’hora d’escollir el to de la posada en escena. Som en temps de convivència entre allò que sembla que anomenarem definitivament «teatre teatralitzat» i aquest teatre naturalista, l’aposta dels directors d’Ovelles reeixeix i de quina manera. La construcció dels diàlegs i dels silencis, de les pauses, dels gestos… són una feina d’orfebreria de posada en escena, de direcció d’actors i, per suposat, d’escriptura d’un text que funciona com un rellotge suís. Als […]

Ja gairebé tothom ho ha dit gairebé tot de Fairfly, o tot potser, per tant, no puc fer més que repetri-me. En qualsevol cas, em ve de gust destacar l’aposta de Yago per la teatralitat del teatre, pel teatre que confia en sí mateix, en els seus actors i en el seu text. No hi ha canvis de vestuari, ni canvis de l’escenografia, ni en la caracterització dels personatges, només canvia l’actitud, i els diàlegs ens donen la informació que necessitem com a espectadors per a entendre on som en cada cas. També em ve de gust felicitar La Calòrica per la crítica a la modernor de pa sucat amb oli, d’apriorismes i de models guais assumits perquè sí, perquè […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]