Xavi Pijoan

Entre els processos de desromanització que els estudis i les expressions culturals i artístiques estant duent a terme els últims anys, potser el ballet no ha estat prou tractat, si més no, els textos dels ballets clàssics i els personatges femenins que els protagonitzen (una altra cosa és els rols de les ballarines en les companyies… que sí que ha format part del debat). L’últim projecte del coreògraf i ballarí Guillem Mont de Palol, Danses romàntiques (que ja es va estrenar al Mercat a 2024) suposa un primer intent, a l’escena teatral barcelonina, d’acostar-se a Silphyde, Sherezade, Coppelia o Giselle amb perspectiva de gènere per preguntar-nos quina és la naturalesa d’aquests personatges i què és allò que els mou, allò […]

El Chicago que arriba aquesta setmana a Barcelona és la mateixa producció que es pot veure a Broadway des de fa 25 anys, actualment a l’Ambassador Theatre. El clàssic de Bob Fosse, Fred Ebb i John Kander, amb orquestra en directe (trompetes, trombó, clarinet, saxos, piano, bateria, contrabaix i mandolina) sota la direcció d’Andreu Gallén. Més enllà que el nivell de veus (Ela Ruiz, Teresa Abarca, Jaime Zatarain, Imma Cuevas i A. Bolea) és excel·lent i el de les coreografies i l’execució dels ballarins, també, ens trobem amb un musical que 50 anys després de la seva estrena està més d’actualitat que mai, en la mesura que ens parla de les fake news i d’un capitalisme que ha esborrat els […]

A De l’amistat (2024), Las Huecas reflexionaven sobre la relació d’amistat entre elles mateixes a partir d’una autoficció que els permetia riure’s dels seus errors i posar en dubte les certeses que creiem tenir sobre la naturalesa de les relacions amoroses. Algo de amor complementa el muntatge anterior per a seguir donant voltes a la morfologia de l’amistat, aquest cop, a partir d’una conferència performativa, un gènere que opera en els marges, que allibera la conferència acadèmica de la seva seriositat un pèl encarcarada perquè esdevingui un espectacle. Marta Echaves és qui s’encarrega d’impartir la conferència que ens parla de l’amistat en l’era del realisme capitalista, amb una sèrie de preceptes a partir de l’obra i les idees de Mark […]

El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora. El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és […]

Tal com passa a Mary, l’últim espectacle de Lara Díez Quintanilla, a Jo travesti assistim a una alterficció. Si en el cas de Mary, l’autora utilitzava l’escriptura del jo per donar veu a la seva àvia, en el cas de Josep Maria Miró escriu des del jo per cedir la veu a Roberto G. Alonso, que serà l’intèrpret (acompanyat per Jordi Cornudella) i ens explicarà la seva història a partir d’una genealogia de les travestis catalanes (o de l’escena catalana) que l’han precedit i que, d’alguna manera, ajuden a conformar una identitat que només és completa perquè abans han existit les altres. Sí, també és un espectacle de transvestisme, de transformisme, com ho és sempre el teatre, d’altra banda, i […]