Xavi Pijoan

De pronto, ante nosotros, una cuadra, tal vez encantada, un espacio simbólico en el que será posible para la protagonista (Ana Scannapieco) rebuscar entre los recuerdos, manipularlos, recomponer los retazos que deberán reconstruir una identidad, o asumirla, en cualquier caso. Lisandro Panelas, a partir de los relatos de Tess Galagher (segunda mujer de Raymond Carver) da forma de monólogo a una historia sobre la necesidad de reseguir el hilo invisible que nos conecta con quienes nos han precedido para comprender nuestra esencia. La puesta en escena de Panelas tiene que ver, por una parte, con la ambivalencia de la naturaleza de la protagonista en la que conviven gestos caballunos con modos humanos convencionales (trabajo inconmensurable sobre el cuerpo de la […]

Incluido en el Ciclo de Género que propone La Badabadoc durante el mes de julio, En el fondo indaga en una de las estrategias más comunes entre los maltratadores (tenga que ver, o no, con la trata de blancas) como es el de desposeer a la persona maltratada de su identidad. Extirpar los atributos humanos de aquellos a los vas a usar como objetos. Pilar Ruiz propone una puesta en escena que obliga al espectador a preguntarse sobre la naturaleza de lo que está viendo, sin maniqueísmos, simplemente mostrando el horror. Acierta también con el ritmo, con pausas que permiten al espectador reflexionar a cerca de aquello que está viendo, y con un uso efectivo del fuera de campo como […]

Tal i com ja passava a Lehman Trilogy, Massini utilitza el teatre com a altaveu per a denunciar el discurs pervers amb què les grans empreses anorreen els treballadors amb total impunitat gràcies a estats que fan els ulls grossos en interès propi és clar. Torna a ser Roberto Romei qui entoma el repte de dur a escena el text de l’italià, en aquest cas, un monòleg ben armat que Romei decideix que se’ns digui molt de prop amb la intenció, gens benintencionada, que els espectadors i les espectadores juguem, també en la ficció, a ser còmplices del sistema capitalista de la por. La Sandra Monclús defensa el text de manera superba per a construir una interpretació delicada que camina […]

El circ català contemporani té un estendard, ja definitiu, que ha entomat els reptes del més impur de tots els gèneres escènics, que n’ha assumit la tradició per a explorar camins de transformació poc transitats fins ara. Baró d’Evel escull a Là la poesia per a mirar de fer visible la feblesa de l’ésser humà, la necessitat de dir i les incongruències del llenguatge. Els dos personatges de Là experimenten l’angoixa del no poder o no saber dir, ni com dir-ho, de com acostar-se a l’altre, de com ensamblar els ritmes de la parella (parella de dos, no necessàriament sentimental) fins a ajustar modes de vida i visions de món diferents. Cada ¿escena? té una estructura similar a Là: hi […]

El teatre performatiu és esmunyedís perquè és conscient de sí mateix com a experiència única i íntima que un cop acabada potser formarà part de la memòria d’algun espectador però que no quedarà fixada enlloc. Els espectacles de l’Agrupación Señor Serrano deixa a la vista els seus trucs per posar en evidència la inconsistència i la delicades del material amb què fabriquen les seves accions que, inevitablement, s’esfumen. L’evanescència de Birdie, House in Asia… recau, entre d’altres, en la subtilesa del discurs, en la ironització dramàtica que interpel·lava els espectadors, els incomodava perquè els situava en el focus, al centre d’allò que denunciaven. Kingdom, mitjançant el live cinema, les maquetes, fotografies, videos documentals, música en directe… parla d’una de les […]