Xavi Pijoan

El circ català contemporani té un estendard, ja definitiu, que ha entomat els reptes del més impur de tots els gèneres escènics, que n’ha assumit la tradició per a explorar camins de transformació poc transitats fins ara. Baró d’Evel escull a Là la poesia per a mirar de fer visible la feblesa de l’ésser humà, la necessitat de dir i les incongruències del llenguatge. Els dos personatges de Là experimenten l’angoixa del no poder o no saber dir, ni com dir-ho, de com acostar-se a l’altre, de com ensamblar els ritmes de la parella (parella de dos, no necessàriament sentimental) fins a ajustar modes de vida i visions de món diferents. Cada ¿escena? té una estructura similar a Là: hi […]

El teatre performatiu és esmunyedís perquè és conscient de sí mateix com a experiència única i íntima que un cop acabada potser formarà part de la memòria d’algun espectador però que no quedarà fixada enlloc. Els espectacles de l’Agrupación Señor Serrano deixa a la vista els seus trucs per posar en evidència la inconsistència i la delicades del material amb què fabriquen les seves accions que, inevitablement, s’esfumen. L’evanescència de Birdie, House in Asia… recau, entre d’altres, en la subtilesa del discurs, en la ironització dramàtica que interpel·lava els espectadors, els incomodava perquè els situava en el focus, al centre d’allò que denunciaven. Kingdom, mitjançant el live cinema, les maquetes, fotografies, videos documentals, música en directe… parla d’una de les […]

Gilgamesh és l’heroi primigeni, i el Poema de Gilgamesh, conservat en tauletes d’argila durant 5.000 anys, és literatura primigènia, fundacional d’allò que, molt més tard, hem anomenat ficció. Per tant, si assistim a una representació d’aquest poema èpico-mític, estem assistint a la representació del que podríem anomenar la primera història (de què tinguem notícia, si més no) que va ser explicada, i que va agafar forma per transmissió oral abans de ser fixada. La proposta d’Oriol Broggi s’articula a partir d’aquests dos elements (no només eh), i per aquesta raó decideix que la història ens sigui, en bona part, explicada en veu alta, contada per enèssima vegada per veus que ressonen des de temps immemorials i que han estat repetint […]

La paradoxa al voltant de les dificultats que per a la comunicació estan suposant apps i dispositius que d’entrada haurien de facilitar-la és un motiu que sovinteja els textos teatrals els últims anys. Blink parla de la incomunicació en temps en què la tecnologia semblar posar-ho tot tan fàcil. En Jonah (Jaume Forés) i la Sophie (Mar Solà) són veïns i viuen una relació de parella molt sui generis a través d’apps, d’intercomunicadors… però són incapaços d’establir un cara a cara. La relació desemboca en actes de voayerisme que acaben essent l’únic recurs per acostar-se físicament a l’altre. La particularitat i la gran virtut del text de Porter és que aquest fet, que podria ser tan repreobable, és rebut per […]

La vida i res més… que no és poc, és el que ens ofereix Ovelles. L’època daurada del cinema clàssic es caracteritzava per donar la impressió que la càmera no existia, amagar l’artifici i crear la sensació de realitat. Aquesta ha estat la opció d’Alonso i Marfà a l’hora d’escollir el to de la posada en escena. Som en temps de convivència entre allò que sembla que anomenarem definitivament «teatre teatralitzat» i aquest teatre naturalista, l’aposta dels directors d’Ovelles reeixeix i de quina manera. La construcció dels diàlegs i dels silencis, de les pauses, dels gestos… són una feina d’orfebreria de posada en escena, de direcció d’actors i, per suposat, d’escriptura d’un text que funciona com un rellotge suís. Als […]