Xavi Pijoan

El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora. El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és […]

Tal com passa a Mary, l’últim espectacle de Lara Díez Quintanilla, a Jo travesti assistim a una alterficció. Si en el cas de Mary, l’autora utilitzava l’escriptura del jo per donar veu a la seva àvia, en el cas de Josep Maria Miró escriu des del jo per cedir la veu a Roberto G. Alonso, que serà l’intèrpret (acompanyat per Jordi Cornudella) i ens explicarà la seva història a partir d’una genealogia de les travestis catalanes (o de l’escena catalana) que l’han precedit i que, d’alguna manera, ajuden a conformar una identitat que només és completa perquè abans han existit les altres. Sí, també és un espectacle de transvestisme, de transformisme, com ho és sempre el teatre, d’altra banda, i […]

No em canso de dir-ho: Herència abandonada (2020), de Lara Díez Quintanilla, i interpretada per Francesca Vadell i Ramon Bonvehí és un dels muntatges (potser EL muntatge) més important i una de les fites més rellevants del teatre català dels últims deu anys. És clar, les expectatives per a un projecte dirigit pels qui van dur a terme al Tantarantana aquella posada en escena fa gairebé cinc anys són altes, i acostuma a passar el que tots sabem en aquests casos. Per sort, hi ha excepcions i Mary n’ha estat una. Lara Díez Quintanilla escriu un monòleg des del punt de vista de la seva àvia per balancejar-se endavant i endarrere en el temps i conèixer les dones de la […]

El nom volgut és un text de Pau Coya, autor de Pols de diamant, que hem pogut veure aquest mateix inici de temporada teatral a Barcelona. Ens parla sobre la identitat de gènere i sobre les dificultats amb què la societat ho afronta, de vegades per prejudicis anquilosats des de fa segles, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe. En qualsevol cas, no és un exercici maniqueu o caricaturesc, sinó que es limita a descriure el moment d’un procés que, abans o després, caldrà que es naturalitzi. Coya posa el focus en la importància del nom d’un mateix en la cerca d’una identitat, de la de qualsevol, en la necessitat de sentir-se identificat amb el nom que […]

No deu ser casualitat que hagin coincidit en el temps tres projectes al voltant de la figura d’Antoni Benaiges, el professor que va voler dur el mètode Freinet a una escola de Bañuelos de Bureba, Burgos, als anys trenta, durant la Segona República: la pel·lícula de Patrícia Font (El mestre que va prometre el mar, 2023); l’obra El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, de Xavier Bovés i Alberto Conejero; i la que ens ocupa avui, El mestre i el mar, amb dramatúrgia i direcció d’Eu Manzanares. Com dèiem més amunt, no és cosa de l’atzar aquesta coincidència. Sovint, les arts expressives/narratives assumeixen la responsabilitat d’escarvar en la memòria col·lectiva, o, si més no, se senten atretes […]