Contar un conte contat és com crear un espai per a la reververació, preocupar-se per a que continuï ressonant com una salmòdia primordial. La paraula dita arriba molt enllà, duu la destrucció al llarg del temps, és com una bala que es desplaça per l’espai. A l’Escenari Brossa s’hi passegen les pors de tres dones que miren d’exorcitzar-les a base de dir-les, de cridar-les, de cantar-les.
Es una gran notícia gaudir de Paco Zarzoso a Barcelona (voldríem que no fos tan de tant en tant), i la seva mà es deixa veure. La posada en escena mostra l’acarament amb la mort, tres maneres diferents d’afrontar-la, o d’afrontar la presa de consciència de la mortalitat pròpia, de la mateixa que a Hilvanando cielos, el mateix director ja havia investigat al voltant de com pot afrontar un mateix la fi del món. A La piedra de la locura també exploraba les diverses formes amb què els personatges afrontaven la bogeria, i de la mateixa manera que ho fan els personatges de Maleïda tardor, el públic sent crits, fragments d’alguna cosa, frases inacabades, confessions… i no discursos ordenats i convencionals.
Bon teatre al Born, d’aquell que es fa preguntes, que les llença al vent perquè vagaregin sense sentit per aquí i per allà. Aneu-hi!