Xavi Pijoan

Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és present a L’últim dia, sota la direcció de Xavier Albertí. Seguim les vivències que, durant un dia, experimenta el personatge interpretat per Alejandro Bordanove, un jove de vint i pocs anys que pot ser el reflex d’una generació que s’ha trobat un món hostil i insolidari que sembla voler empènyer els seus habitants a la soledat i la desesperança. Més enllà que Cunillé torni a […]

Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part. Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al […]

El text de Mike Bartlett planteja dues reflexions interessants, d’aquelles que t’endús a casa, de les que et seguiran tota la setmana com un nuvolet sobre el teu cap: quina és la responsabilitat dels pares en la felicitat futura dels seus fills, d’una banda, i com cada generació falla, sense ser-ne conscients, a la següent. La Sandra (Laia Marull) i el Kenneth (David Selvas) són futurs boomers i, per tant, la primera generació de les últimes que haurà viscut millor que els seus fills. S’enamoraran, es casaran, tindran fills, es divorciaran… Seran els “hippies” dels seixanta que donaran el braç a tòrcer quan el neo-capitalisme de Margareth Tatcher desfaci tot el que les dues dècades anteriors havien aconseguit pel què […]

És irresistible tot el que passa a l’escenari del Romea al llarg de l’hora i mitja de representació d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Podem mirar d’esbrinar quins són els elements que entren en joc per a conformar un muntatge tan reeixit com aquest, i de seguida pensem en la interpretació polida i el dir mig salmòdic de Pere Arquillué, en la posada en escena lliure d’escarafalls de Xavier Albertí o el text impecable de Josep Maria Miró, però alguna cosa se’ns escapa, aquell quelcom que sobrevola la sala d’un teatre quan allò que està passant és misteriós. A escena, l’actor, i un focus de peu del qual el protagonista se n’allunya i s’hi apropa, […]

És un espectacle sobre la impossibilitat de recuperar el passat. Sobre les giragonses de la memòria. Sobre el teatre com a canal per a mirar d’entendre el món a través de la ficció. Sobre la frontera primíssima entre aquesta ficció i la realitat. Sobre la necessitat de celebrar que estem junts, o simplement que hi som. I també és el millor espectacle que he vist aquesta temporada a Barcelona. La posada en escena que planteja el Col·lectiu Desasosiego reivindica el el teatre com una mena de culte del qual el públic també n’és protagonista. L’experiència per a qui assisteix a Un segundo bajo la arena deu apropar-se a la d’aquell públic grec primigeni que entenia el teatre com a cosa […]