Xavi Pijoan

La bona persona de Sezuan ens parla de les dificultats per viure en un món ple d’injustícies. La justicia només pot implantar-se adoptant els mecanismes del mal que mira de combatre. La She Te, la bona persona, és premiada pels déus i alliberada de l’esclavitud sexual a què s’ha vist abocada, però la seva missió és ostaculitzada per una societat despietada. Per a resoldre aquesta contradicció Brecht recorre al desdoblamiento, a la máscara: la doble moral. Broggi posa èmfasi en el contingut religiós de l’obra en el personatge de Shen Te com a figura expiatòria, i en els tres déus absolutament occidentalitzats perquè ens hi puguem sentir inclosos. D’altra banda, crea una atmosfera vibrant de personatges que vénen i van, […]

El desprestigi del teatre comercial té a veure moltes vegades amb els prejudicis que allò de «per a tots els públics» genera en el món teatral més avesat. Seria bo que comencéssim a afrontar-lo com un gènere, amb les seves característiques determinades, els elements constitutius de gènere… i no com un succedani del teatre «de veritat». Malauradament, aquest teatre més convencional i amb el focus posat de manera exclusiva en l’entreteniment (insisteixo en que em sembla lícit) es veu llastrada per projectes que escullen el traç gruixut i el camí més curt per atraure els espectadors. La tendresa escull el groller, el masclisme i l’homofòbia per a aconseguir la complicitat del públic, i se’n surt. En lloc de revisitar Shakespeare […]

Els Xucrut continuen apostant pels espectacles de creació en els quals el cos du el pes i és el focus d’atenció. Aquest cop, per reflexionar al voltant de l’amor, de l’amor quan necessita respirar, de l’anhel de llibertat o d’alliberar-se de la cotilla de les convencions per jugar a ser un altre, i encara més, de la por que ens agafa quan se’ns concedeix aquesta llibertat. La posada en escena és gairebé coreografiada amb la intenció de fugir del realisme i buscar la tensió de la parella a través de la fisicitat que tot ho omple. És un muntatge imaginatiu, amb recursos dramatúrgics arriscats que aconsegueixen expressar allò tan difícil de dir amb paraules. La parella protagonista acaba trobant la […]

Contar un conte contat és com crear un espai per a la reververació, preocupar-se per a que continuï ressonant com una salmòdia primordial. La paraula dita arriba molt enllà, duu la destrucció al llarg del temps, és com una bala que es desplaça per l’espai. A l’Escenari Brossa s’hi passegen les pors de tres dones que miren d’exorcitzar-les a base de dir-les, de cridar-les, de cantar-les. Es una gran notícia gaudir de Paco Zarzoso a Barcelona (voldríem que no fos tan de tant en tant), i la seva mà es deixa veure. La posada en escena mostra l’acarament amb la mort, tres maneres diferents d’afrontar-la, o d’afrontar la presa de consciència de la mortalitat pròpia, de la mateixa que a […]

Qualsevol nou intent d’entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit el que explica «Los niños oscuros… » és la crueldat del cop feixista a partir d’una de les conseqüències forçoses d’aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d’enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port. El muntatge posa el focus en la por i l’estupefacció a parts iguals. La dificultat a l’hora d’entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l’acció i els diversos personatges […]